07
de març
del
2017
Actualitzat
a la
13:10h
Entorn una estrella nana ultra-freda s’ha trobat un sistema solar susceptible de tenir vida.
Trappist-1 és una estrella nana situada a quaranta anys-llum de distància de la Terra. Va ser batejada així pel nom del telescopi amb què se la va descobrir. En ser una estrella ultra-freda és mil vegades menys brillant que el Sol. També n’és molt més petita: fa la mesura de Júpiter, que són onze vegades la de la Terra, mentre que el Sol podria contenir cent-nou Terres.
Fa uns dies es va publicar i anunciar el descobriment del sistema solar de Trappist-1, però la recerca dels seus planetes té anys d’història, des del 1999. El maig de 2016, el mateix equip havia detectat entre dos i tres planetes orbitant aquesta estrella nana; ara, s’ha publicat la troballa de set planetes, si bé n’hi ha un per confirmar.
Que Trappist-1 sigui una nana ultra-freda permet detectar més fàcilment el seu sistema solar. Quan els planetes hi passen per davant la lluminositat de l’estrella minva, d’aquesta manera s’han pogut detectar i se n’han estudiat les característiques. S’ha vist que els planetes que tenen una mesura (massa i diàmetre) i una composició similars a la Terra.
En ser una estrella petita, un 8% del que mesura el nostre Sol, per mantenir-se atrets, els planetes orbiten molt prop: cabrien dins una òrbita com la de Mercuri. I aquesta proximitat fa que els temps d’òrbita, l’any (el temps que triguen a donar la volta a l’estrella) duri entre un i vint dies.
La disposició dels planetes entre ells suggereix també que sempre mostren la mateixa cara a l’estrella, com la Lluna davant de la Terra, cosa que fa que no tinguin un cicle diari. La diferència de temperatura que es genera entre els dos hemisferis provocaria vents molts forts per a redistribuir l’escalfor.
Tres dels planetes de Trappist-1 es troben en la zona habitable, és a dir, que les condicions afavoreixen que es trobin entre els zero i els cent graus centígrades, de manera que hi pogués haver aigua líquida a la seva superfície. Però no s’ha vist que tinguin vida, ni tan sols atmosfera.
Quan el 2018 es posi en òrbita el telescopi espacial James Webb sabrem més sobre el sistema solar de Trappist-1. La relació de mesura entre els planetes i l’estrella farà que els eclipsis bloquegin gran quantitat de llum, cosa que facilitarà l’estudi dels seus components químics mitjançant fotometria. Si l’atmosfera fos blava, o si es detectés la presència d’oxigen, ozó, metà o vapor d’aigua, tindríem indicis d’una possible existència de vida.
La notícia és suggeridora, perquè la troballa comporta un rècord pel nombre de planetes en un mateix sistema solar candidats a tenir vida, però cada cop aquestes troballes se’ns faran més comunes. Des dels anys noranta s’han confirmat gairebé tres-mil cinc-cents planetes extrasolars.
Gairebé mig centenar dels exoplanetes es podrien situar a la zona habitable. Al desembre ens van informar de Pròxima B, però també hi ha sistemes com els de Gliese-581, descobert l’abril de 2009 a la constel·lació de la Balança i a vint anys llum de la Terra; o els observats per la sonda Kepler, com ara Kepler-444, descobert el 2013 a la constel·lació de Lira, a cent-disset anys llum del nostre sistema solar.
Que un planeta estigui en una zona potencialment habitable no vol dir que contingui vida. Es requereixen moltes altres condicions geofísiques, com les dimensions, el camp magnètic i la composició; geoquímiques, com l’existència d’una atmosfera, i astrofísiques, com les propietats orbitals. Per ara només coneixem la vida de la Terra, potser algun dia en trobem en algun altre planeta i caldrà veure si és com la nostra.
En qualsevol cas, aquests estudis ens fan avançar en el coneixement científic del nostre lloc en el cosmos.
Trappist-1 és una estrella nana situada a quaranta anys-llum de distància de la Terra. Va ser batejada així pel nom del telescopi amb què se la va descobrir. En ser una estrella ultra-freda és mil vegades menys brillant que el Sol. També n’és molt més petita: fa la mesura de Júpiter, que són onze vegades la de la Terra, mentre que el Sol podria contenir cent-nou Terres.
Fa uns dies es va publicar i anunciar el descobriment del sistema solar de Trappist-1, però la recerca dels seus planetes té anys d’història, des del 1999. El maig de 2016, el mateix equip havia detectat entre dos i tres planetes orbitant aquesta estrella nana; ara, s’ha publicat la troballa de set planetes, si bé n’hi ha un per confirmar.
Que Trappist-1 sigui una nana ultra-freda permet detectar més fàcilment el seu sistema solar. Quan els planetes hi passen per davant la lluminositat de l’estrella minva, d’aquesta manera s’han pogut detectar i se n’han estudiat les característiques. S’ha vist que els planetes que tenen una mesura (massa i diàmetre) i una composició similars a la Terra.
En ser una estrella petita, un 8% del que mesura el nostre Sol, per mantenir-se atrets, els planetes orbiten molt prop: cabrien dins una òrbita com la de Mercuri. I aquesta proximitat fa que els temps d’òrbita, l’any (el temps que triguen a donar la volta a l’estrella) duri entre un i vint dies.
La disposició dels planetes entre ells suggereix també que sempre mostren la mateixa cara a l’estrella, com la Lluna davant de la Terra, cosa que fa que no tinguin un cicle diari. La diferència de temperatura que es genera entre els dos hemisferis provocaria vents molts forts per a redistribuir l’escalfor.
Tres dels planetes de Trappist-1 es troben en la zona habitable, és a dir, que les condicions afavoreixen que es trobin entre els zero i els cent graus centígrades, de manera que hi pogués haver aigua líquida a la seva superfície. Però no s’ha vist que tinguin vida, ni tan sols atmosfera.
Quan el 2018 es posi en òrbita el telescopi espacial James Webb sabrem més sobre el sistema solar de Trappist-1. La relació de mesura entre els planetes i l’estrella farà que els eclipsis bloquegin gran quantitat de llum, cosa que facilitarà l’estudi dels seus components químics mitjançant fotometria. Si l’atmosfera fos blava, o si es detectés la presència d’oxigen, ozó, metà o vapor d’aigua, tindríem indicis d’una possible existència de vida.
La notícia és suggeridora, perquè la troballa comporta un rècord pel nombre de planetes en un mateix sistema solar candidats a tenir vida, però cada cop aquestes troballes se’ns faran més comunes. Des dels anys noranta s’han confirmat gairebé tres-mil cinc-cents planetes extrasolars.
Gairebé mig centenar dels exoplanetes es podrien situar a la zona habitable. Al desembre ens van informar de Pròxima B, però també hi ha sistemes com els de Gliese-581, descobert l’abril de 2009 a la constel·lació de la Balança i a vint anys llum de la Terra; o els observats per la sonda Kepler, com ara Kepler-444, descobert el 2013 a la constel·lació de Lira, a cent-disset anys llum del nostre sistema solar.
Que un planeta estigui en una zona potencialment habitable no vol dir que contingui vida. Es requereixen moltes altres condicions geofísiques, com les dimensions, el camp magnètic i la composició; geoquímiques, com l’existència d’una atmosfera, i astrofísiques, com les propietats orbitals. Per ara només coneixem la vida de la Terra, potser algun dia en trobem en algun altre planeta i caldrà veure si és com la nostra.
En qualsevol cas, aquests estudis ens fan avançar en el coneixement científic del nostre lloc en el cosmos.