Dolores Redondo: «L'èxit és aconseguir que el lector no s'adoni que està llegint»

La irrupció esclatant de la Trilogia del Baztán va convertir Dolores Redondo en un fenomen editorial que s'alimentava amb la força del boca-orella. Ben aviat, les aventures d'Amaia Salazar van comptar amb un nombrós grup de lectors àvids i entusiastes, amb constants reedicions i amb una pel·lícula –estrenada aquest darrer divendres– que adapta el primer dels llibres: El guardián invisible. Però l'autora, nascuda a Sant Sebastià l'any 1969, tenia reservat un gir en el guió de la seva pròpia trajectòria, aconseguint amb Todo esto te daré el Premi Planeta. Un nou pas al camí de l'èxit, però ara abandonant els paratges d'Elizondo i endinsant-se en les intrigues d'una família on tothom té secrets, amb l'amor convertit en una ombra fosca que tot ho sobrevola.
 
- Un escenari real, fantasmes del passat, intriga addictiva i una gran capacitat d'oferir sorpreses van convertir El guardiáninvisible en un fenomen, ampliat novel·la a novel·la.
 
- Tota la Trilogia del Baztán se sustenta en tres peus. D'una banda, el protagonista és el propi detectiu, que comença investigant un cas extern, una assassinats, però poc a poc veiem que la seva pròpia família hi té alguna cosa a veure. De l'altra, el tractament de la família matriarcal, que és la típica família basca, com la meva pròpia família. I per últim, la mitologia popular. Et puc dir que, inicialment, hi va haver un agent que em va dir que la mitologia barrejada amb novel·la negra no funcionava. I que, a sobre, era massa local 9 que aquest model de família matriarcal no vendria gens.
 
- Es va equivocar, de totes totes. En tot cas, va funcionar tan bé que el nou llibre ve molt marcat per la Trilogia, tot i que amb uns altres ingredients.
 
- Qualsevol lector que m'hagi llegit a la trilogia em reconeixerà a Todo esto te daré. No obstant, és una història molt diferent. De fet, seguint la línia cronològica, aquest novel·la és anterior al Baztán. Però, de vegades passa que tens més d'una idea al cap, tires per una i l'altra es queda dormint, als llimbs, tot esperant el seu moment. Aquesta història m'agradava molt i em semblava més complicada de fer-la arribar al públic com a novel·la inicial. Però ara ja sabem que la novel·la està funcionant molt bé pel que fa a les vendes, tot i que també t'haig de dir que provoca rebuig en alguns lectors.
 
- Hi ha temes que encara són una mica delicats per segons quina mena de públic, com l'homosexualitat.
 
- He rebut moltes cartes de lectors a qui l'homosexualitat encara els tira enrere, com també per les referències als abusos que han perpetrat alguns membres de l'església. I això et posa en una diana, vulguis o no. Però mira, si m'he volgut posar amb l'església és perquè jo mateixa sóc catòlica de baptisme i em dol terriblement que hi hagi un cas de pederàstia a l'església. Em resulta tan summament repugnant que no me'n puc allunyar.
 
- Que això acabés a la novel·la era gairebé una necessitat.

- Les coses que et remouen i et toquen l'ànima acaben apareixent als llibres, és inevitable. Ara bé, no tots els capellans són dolents, al llibre també n'apareixen de bons, honestos i lleials. Crec que això dels abusos és un cas molt similar al de la política, al del dolor que han de sentir les persones honestes i responsables quan veuen els casos de corrupció que no paren de sortir. Ha de ser un veritable punyal clavat al cos.
 
- A Todo esto te daré hi ha molt de dolor i patiment.
 
- Mai no he volgut presentar-la com una novel·la de dol, però és cert que el protagonista passa un dol interromput. Comença a trobar mentides, enganys, amb la sensació que ha viscut una farsa. I això li talla el dol, amb una barreja de sentiments que el té entre dues aigües.

- Mai no arribem a conèixer algú del tot.
 
- Exactament. En Manuel es planteja en què l'han enganyat. També quina part de la responsabilitat tenim en allò que no arribem a saber de la persona amb qui compartim la vida. Volem saber-ho tot de l'altre? Jo no crec que sigui recomanable. Si mires a l'abisme, l'abisme també et pot mirar, i aleshores pots marejar-te i caure.
 
- El llibre comença amb dues cites d'Agatha Christie. Era intencionat crear un enllaç amb ella i la seva obra?
 
- Crec que sí, que aquesta història la podríem transportar perfectament al camp anglès, en una mansió d'aquelles que descrivia tan bé Agatha Christie. No deixen de ser una família de nobles.
 
- La noblesa no s'ha tocat gaire, a la novel·la espanyola.
 
- No es parla gaire dels nobles d'ara, ni de com viuen, ni del paper que va tenir la noblesa durant el franquisme, aquella noblesa que es va quedar i va ser servil, ni tampoc de la noblesa que va haver de marxar a l'exili. Al capdavall, la noblesa és gent que està acostumada a un entorn de pur servilisme, a què no falti de res... simplement perquè ha de ser així. Qui ha fet la fortuna a base de feina i de lluita té un concepte molt diferent dels diners. És més, als nobles de soca-rel, els diners només els interessen per mantenir un estatus, una posició, i això em crida molt l'atenció.
 
- De la mateixa manera que, després, Dolores Redondo sap cridar l'atenció al lector.
 
- Sempre he pensat que el lector ha de gaudir. L'èxit és aconseguir que el lector no s'adoni que està llegint. Quan llegir és una feina o un esforç, malament. Per mi, un llibre és un èxit quan el lector no pot deixar de passar pàgines. Em va passar amb El Padrino, de Mario Puzo. També amb Misery, d'Stephen King.

- S'esperava tot aquest èxit quan va començar a escriure?
 
- L'opció d'escriure sorgeix d'un desig que res té a veure amb projeccions futures. Però, quan et trobes enviant el llibre a algú, aleshores ja saps i desitges que vols tenir molta difusió, arribar al màxim número de lectors. No crec que cap autor del món enviï un llibre a una editorial pensant que vendrà només cent unitats. Un mateix somia, ha de somiar i ha de somiar en gran. És com aquella noia que envia el book de fotos i vol ser model, o el noi que vol ser actor i va a un càsting. Cal tenir ambició i somnis.
 
- De vegades, però, l'èxit sobrepassa allò que ambiciones, i de molt.
 
- Sí, i tant! Jo esperava un èxit que em permetés viure d'allò que feia, però a un nivell normal, de poder pagar la calefacció i els mínims... Un èxit de poder tenir un sou per poder aportar diners a casa i no haver-me de preocupar de treballar d'una altra cosa. Això ja em semblava extraordinari! Però El guardián invisible va trobar un camí molt més ample.
 
- Potser fruit de la seva pròpia experiència editorial?
 
- L'experiència m'havia ensenyat, sobretot, cap on no havia d'anar. Abans ja havia recorregut altres camins que no em van portar enlloc. En tot cas, però, crec que la meva experiència no és extrapolable a tots els autors. Malgrat l'èxit, jo no sóc ningú per dir-li a cada autor com ha de gestionar la seva carrera, o quin procediment ha de seguir. Cadascú s'ha de fer el camí en base a la seva experiència i a la seva ambició.

- Què va passar amb la seva primera novel·la?
 
- Es va publicar en una editorial molt petita de Pamplona i no va tenir el tractament editorial que jo hagués volgut, amb l'afegit que la novel·la negra encara no interessava gaire. La gent em preguntava per què no feia novel·la històrica, que tenia més sortida...

Dolores Redondo. Foto: Adrià Costa

 
- I com dóna el salt a una editorial gran i a convertir-se en l'autora de moda?
 
- A través d'aquella mala experiència! Les condicions eren pèssimes, tenia l'edició segrestada, havia signat un contracte per molts anys, el llibre estava editat de manera desastrosa... Quan vaig decidir tornar a publicar, tenia claríssim que no ho faria així, mai més. Vaig buscar un agent, això per començar. M'havia passat molt de temps enviant manuscrits a editorials i això no portava enlloc, perquè en moltes ocasions em refusaven perquè deien que no publicaven el tipus de novel·la que jo feia.

- Una pèrdua de temps i de diners.

- Era una frustració enorme que et contestessin... Tenia molt clar que un agent em podia dirigir millor. I així va ser com vaig contactar amb Anna Soler-Pont, la meva agent catalana [de Pontas Agency], que em representa des de llavors. Li va agradar la novel·la i em va dir que trobaríem una editorial digna, que n'estava segura. En aquest procés, ella es va emportar el llibre a la fira de Frankfurt i allà ja va vendre els drets a deu països. Amb l'afegit, de propina, que el productor de Millenium en va comprar els drets per al cinema.
 
- Justament, aquest divendres s'ha estrenat la pel·lícula que adapta El guardián invisible. Repetirà l'èxit dels llibres?
 
- Crec que pot funcionar molt bé. Hi havia una cosa que em preocupava molt: que respectessin Elizondo. Al productor li vaig dir, d'inici, que rodessins als escenaris del Baztán. Fernado González Molina [el director] ja va demostrar amb Palmeras en la nieve que fa un gran tractament del paisatge. Imagineu-vos això al Baztán!
 
- Com porta que els personatges que ha inventat siguin ara de carn i os?
 
- Mira, quan vaig veure a Marta Etura convertida en Amaia Salazar, vaig veure que l'havien encertat. Transmetia tristesa per dins, aquell pes de portar un pes interior per una vida passada. És forta, però fràgil en alguns aspectes, una dona normal.