procés de Burgos

Miguel Castells: «El procés de Burgos va ser polític, com ho és ara el judici al 9-N»

L’advocat i ex-senador d'Herri Batasuna explica que “els condemnats tenien assumit que donaven la vida per la llibertat d’Euskadi” i que “l’única possibilitat d’evitar les execucions era la mobilització popular” | Sobre la situació a Catalunya, assegura que “Espanya està guanyant jurídicament, però està perdent políticament”

per Pep Martí , 4 de març de 2017 a les 12:10 |
Miguel Castells | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de març de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Miguel Castells Artetxe (Bosturia, Biscaia, 1931) és advocat. Va formar part de l’equip de defensors dels setze acusats de pertànyer a ETA condemnats en el procés de Burgos. Era el desembre del 1970. La revista Sàpiens ho ha recordat en un reportatge i l’ha convidat a pronunciar una conferència aquest divendres al Museu d’Història de Catalunya. Burgos va concloure amb nou condemnes de mort, que la mobilització popular i les pressions internacionals van impedir: a darrera hora, Franco va concedir l’indult.

Castells va ser senador d’Herri Batasuna durant la Transició. Va ser un dels parlamentaris que va cantar l’Eusko gudariak, l’himne al soldat basc, davant el rei Joan Carles a la sala de Juntes de Gernika el 1981. Condemnat per injúries per afirmar que hi havia connivències entre el govern espanyol i el terrorisme ultra, va recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El “cas Castells contra el regne d’Espanya” va concloure amb la seva absolució. Per ell, el millor de la seva professió és la defensa d’un acusat per delictes polítics perquè, equivocat o no, ha actuat per altruisme. Va prendre consciència política des que un dia, a l’escola, un company li va preguntar si era basc o espanyol, perquè les dues coses alhora no podien ser.

 
- El procés de Burgos va canviar la història?

 
- No crec que tant. El procés de Burgos ja existia, de fet, en els processos anteriors que se seguien. L’any 1968 van començar a produir-se els processos de ruptura per part dels primers acusats de vinculació amb ETA.


Miguel Castells Foto: Adrià Costa


- Què són els processos de ruptura?
 

- Són judicis en els quals un acusat no admet ser jutjat per un tribunal. Rebutja el tribunal i trenca el judici, que es pot trencar de moltes maneres. N’hi va haver a Alemanya, a França, durant la guerra d’Algèria... L’advocat Jacques Verges va escriure llibres en què teoritza sobre els judicis de ruptura. Però són antics com Sòcrates, que no va admetre l’autoritat del tribunal que el va condemnar. Quan es troben dos ordres antagònics, es produeix un judici de ruptura. A Euskadi, havien tingut lloc judicis de connivència, en què els acusats acceptaven el judici en consells de guerra, que es feien amb una manca de garanties absoluta per part de la defensa, amb advocats que eren buscats per les famílies d’entre juristes propers al règim que es limitaven a demanar clemència. I que després passaven unes minutes que eren tan enormes com les penes que es posaven als condemnats. Fracàs darrere fracàs, vam optar per un judici de ruptura amb participació popular. 

- Però Burgos va suposar una inflexió.
 
- Això sí. És un procés polític amb un paper decisiu de la mobilització popular. Després s’hi afegirà la intel·lectualitat catalana, tancada a Montserrat, i les reaccions i pressions internacionals sobre el règim. Tot judici polític té una finalitat política, al marge del que és un procés judicial. L’acusat té molt de buc expiatori perquè, a través d’ell, s’està jutjant una altra cosa. En el cas de Burgos, la finalitat és molt clara: la mobilització basca contra el règim dictatorial va créixer, fins a fer-se insuportable pel franquisme, que va decidir donar un escarment. Era la quarta vegada que es demanaven penes de mort. Hi havia una gran pressió de les forces d’ordre públic perquè el govern respongués a les baixes que havien patit, el guàrdia civil Pardines i el comissari Melitón Manzanas. S’havien demanat penes de mort, però per la reacció popular, no s’havien executat. Pensem en el context del moment. Espanya havia sortit de l’autarquia gràcies als tecnòcrates de l’Opus com López Rodó i Alberto Ullastres. Es vivia el boom turístic. I el règim volia mostrar als ulls d’Europa la suposada brutalitat de l’oposició. Es detenen i processen setze persones acusades de pertànyer a ETA. L’únic que va dir que no era d’ETA era Julen Calzada, i era veritat, era un sacerdot que havia acollit lluitadors antifranquistes a la rectoria. Era la persona a qui vaig començant defensant, però després vaig assumir la defensa de Mario Onaindia. Per tenir una idea de la pressió dels sectors més ultres cal recordar que els fiscals van demanar sis penes de mort i el tribunal en va dictar nou!

- Vostè provenia d’una família de dretes.
 
- El meu pare era un home de l’Associació Catòlica de Propagandistes, i va ser membre de la CEDA, el partit conservador dels anys trenta. Però el meu pare va evolucionar. Uns anys després de la victòria franquista va comprendre, com molta altra gent, que ell també havia perdut la guerra. Jo no vaig evolucionar, en vaig prendre consciència molt abans. Quan la Transició, va formar part de l’equip democristià amb Gil Robles i no va voler entrar a la UCD perquè estava plena de franquistes.

L'ex-parlamentari d'Herri Batasuna assegura que tots els processos polítics tenen punts en comú.  Foto: Adrià Costa


- El procés dura del 2 al 9 de desembre de 1970. El tribunal dicta nou penes de mort. Li va tocar, el 28 de desembre, comunicar als condemnats la sentència de mort. Com és aquesta experiència de dir a una persona que morirà? 
 
- Ells ho tenien molt assumit. Estaven disposats a donar la vida per la llibertat d’Euskadi. Van optar per un judici de ruptura perquè beneficiava la lluita del poble basc per la seva llibertat, i la de tots els pobles de l’Estat. Jo ho he dit moltes vegades: quan llegim els actes de les sentències, allò feia pudor a cadàver. Volien morts. Però els condemnats ho assumien. Li explicaré una anècdota. Aleshores els presos rebien un got de vi amb el dinar. Ells l’anaven guardant en un recipient per emborratxar-se per cap d’any. Però quan s’acostava el dia, les penes de mort ja estaven fixades. I es produeix un debat entre els condemnats. Els qui estaven condemnats a mort defensaven que calia incomplir el que s’havia pactat i beure el vi abans per no esperar el 31... Però els altres no volien i deien que “els pactes es compleixen”. Tots ho tenien molt clar.

- Confiava en l’indult?
 
- Jo tenia clar que l’única possibilitat d’evitar les execucions era la mobilització popular. Era l’única porta que jo veia oberta o entreoberta. I al moviment popular el beneficiava el judici de ruptura. 

- Entorn el procés es van evidenciar dissensions dins del règim. Ho sabien vostès?   

- Ens constava les tensions entre falangistes i els tecnòcrates de l’Opus que s’havien expressat en diversos moments. Però nosaltres no hi pensàvem en això. No teníem informació ni ho avaluàvem. Però sí que n’hi havia. El capità general de Burgos, García Rebull, era qui va nomenar els membres del consell de guerra, i era un falangista d’abans de la guerra. Tenia la creu de ferro i l’orde de l’àliga dels nazis perquè havia estat a la División Azul. Després del judici va ascendir a capità general de la primera regió militar, a Madrid. Ara bé, si no hi hagués hagut la resposta popular a Euskadi amb una vaga general que va paralitzar el país, amb mobilitzacions importantíssimes a tot l’Estat, amb la tancada d’intel·lectuals catalans a Montserrat, que va ser molt impactant, amb protestes a l’estranger, amb molts governs que van demanar l’indult, sense tot això, els tecnòcrates de l’Opus haurien deixat que s’executessin els condemnats de Burgos, com van deixar que es matés Julián Grimau el 1965. 
 

Castells en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa


- Com veu el procés sobiranista català?

- El veig interessantíssim. Com a nacionalista basc i com a advocat. Per mi, el més bonic de l’advocacia és la defensa del pres polític. Tot lladre té dret a una defensa. Però a mi m’interessa defensar l’acusat d’un delicte polític, en què ha actuat amb altruisme, equivocat o no, però no busca quedar-se amb el que és d’un altre. És la part més noble de la nostra professió, tot i que institucionalment és el més mal vist, de cara a les empreses, etc. Pel que fa a Catalunya, hi ha un procés polític. El judici al 9-N, el judici a Mas és polític. Mas és un buc expiatori, a través d’ell es jutja unes institucions i un poble. I a la vegada es diu a les institucions basques: compte! Ja sabeu què passa quan us enfronteu a l’Estat.

- Què creu que passarà?
 
- El resultat final serà fruit d’una correlació de forces extraprocessals. Exactament igual que en el procés de Burgos. Va ser un judici polític com ho és el del 9-N. Tots els processos polítics tenen coses en comú. Evidentment, amb diferències. No és el mateix un procés amb jutges militars que amb professionals civils. Ja coneix aquella frase que diu que la justícia militar és a la justícia allò que una olla de grills a l’orquestra de Viena. La meva intuïció sobre el que passarà estaria molt manipulada pel desig. Però és interessant comprovar com cada vegada que la Generalitat du a terme un acte polític, la resposta de l’Estat és jurídica. Espanya està guanyant jurídicament, però està perdent políticament. Evidentment. El que passa és que és una espiral el resultat de la qual va molt a la llarga. I és molt dur està perdent jurídicament de manera constant. Depèn de com Catalunya resisteixi i del que pugui moure perquè fins ara està actuant molt bé, amb enginy. L’impacte de les primeres manifestacions va ser enorme. Estic acostumat com advocat a no dir-li mai al meu client que guanyarem. Perquè el futur és imprevisible.
 
- Com veu la situació al País Basc pel que fa al procés de pacificació?
 
- L’Estat no està interessat en el procés de pacificació. A l’Estat el que li interessa és que qualsevol dia esclati un còctel molòtov contra el que sigui, contra un senyal de tràfic d’aquests que posen "stop". El que sigui per il·legalitzar una part de la ciutadania basca nacionalista, amb la qual cosa el PSOE amb el suport del PP podrien tornar a tenir majoria. Si elimina una part de l’electorat, podrien tornar a tenir majoria a la comunitat autònoma. 
 

L'advocat basc compara el judici del 9-N amb el procés de Burgos.  Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació