03
de març
del
2017
Actualitzat
el
04
de març
a les
19:11h
Avui, comentari televisiu en tres actes.
1. Sense ficció va emetre dimarts el reportatge La fi d’ETA. Malgrat no ser un “Televisió de Catalunya presenta:”, o sigui un producte 100% atribuïble a la nostra televisió pública, sinó una coproducció en què moltes sinèrgies hi conflueixen, parla molt bé de TV3 la seva implicació en el projecte i l’emissió en horari de màxima audiència. Per la seva personalitat complexa, per l’aprofundiment que planteja sobre el tema que tracta, per la capacitat d’injectar matisos incòmodes i poc complaents al conflicte basc, se’m fa difícil pensar que el podria haver emès Televisió Espanyola, per exemple.
El més rellevant del film em sembla que és el retrat que fa d’Arnaldo Otegi, figura espinosa, complicada, molt especial. Apareix com un secundari, imprescindible, però secundari. Un observador i conseller molt necessari de Jesús Eguiguren mentre aquest dialogava amb ETA durant la primera legislatura de govern de Zapatero. Lluny de la mirada incomprensiblement aduladora de determinada literatura hagiogràfica i de determinat periodisme obnubilat, el documental retrata Otegi amb una discreció i una ponderació admirables. Tal i com t’ho expliquen, un espectador escèptic amb la seva contradictòria figura pot entendre de manera molt substancial que Otegi va ser una peça clau de la recerca de la pau.
Ajuda molt per a entendre-ho l’escenografia del caserío on tenien lloc les seves trobades amb Eguiguren. La tranquil·litat que s’endevina, les ganes de conversar, d’entendre’s, de trobar una solució. La fi d’ETA és un treball en contra del talibanisme, de la sordesa política, del fanatisme. Un dels testimonis és el de Jaime Mayor Oreja, que reclama el seu dret a no estar del tot content malgrat la fi del terrorisme, perquè a Catalunya hi ha “un procés de ruptura obert”. Quin fàstic, francament, que existeixin persones així.
2. Ahir dijous a la nit estava veient Polònia i durant una pausa em vaig assabentar que el programa que havien d’emetre a continuació –El sopar- s’emetria mitja hora més tard perquè li havien fet lloc a un espai anomenat Marcats per l’adéu del Lucho. Primer em pensava que era una broma, però de seguida vaig veure que no, que la cosa anava seriosament. TV3 alterava la seva programació per a disseccionar amb un programa especial la notícia de Luis Enrique d’abandonar la banqueta del Barça quan finalitzi aquesta temporada. De veritat? Bé, no ens precipitem, vaig pensar, a veure què ens expliquen.
I què ens van explicar? Doncs res, absolutament res. Un repàs a la seva trajectòria de dos anys i mig que ja ens sabíem. Molta faramalla sobre la seva insubstancial mala relació amb la premsa. De veritat això importa a algú? Li donaven voltes i més voltes. De fet, si alguna cosa es desprenia de tot plegat és que, malgrat alguna sortida de to realment fora de lloc, Luis Enrique ha estat un tipus sincer i espontani, amb espurnes d’humor absurd d’allò més sanes. En general, tot plegat generava més complicitat amb ell que no pas rebuig. I s’intuïa que per a aguantar les preguntes absurdes de segons quins periodistes, la seva absència de mà esquerra no l’ha ajudat gaire.
Sobre la presència de Francesc Orella com una de les fonts consultades per a aportar opinions rellevants, millor no fer cap valoració. Encara no he entès quin és el valor afegit de les seves consideracions. Intueixo que poques vegades algú es deu haver sentit més en off side que el gran Orella en aquesta mitja hora de televisió incomprensible.
3. I després va arribar El sopar en què Miki Esparbé, David Vergadaguer, Nausicaa Bonnín i Aina Clotet conversaven amb Roger de Gràcia sobre l’amistat. Els dos primers són íntims amics i les dues segones també. Després de dos o tres capítols un pèl desdibuixats, aquest sopar va ser dels bons. Ens van regalar una trobada presidida per la sinceritat i la naturalitat. A tots se’ls notava còmodes, espontanis, divertits. Res sonava a impostació, les seves reflexions sobre què significa l’amistat transitaven per camins de veritat.
Rememoraven batalletes, certificaven tòpics que tots tenim clars i sempre presents, d’aquells que no molesta escoltar i repensar. Quins són els temps de l’amistat? Com madura, com creix, com es corca, com germina de nou? De qui som amics? Quants amics tenim? Amb quants dits d’una mà es poden comptar? Un home i una dona heterosexuals poden ser amics? Ja ens ho sabem oi? Doncs sí, però són preguntes que encara que ens faci ràbia, no passen de moda i només cal una simple conversa per a fer-les revifar.
1. Sense ficció va emetre dimarts el reportatge La fi d’ETA. Malgrat no ser un “Televisió de Catalunya presenta:”, o sigui un producte 100% atribuïble a la nostra televisió pública, sinó una coproducció en què moltes sinèrgies hi conflueixen, parla molt bé de TV3 la seva implicació en el projecte i l’emissió en horari de màxima audiència. Per la seva personalitat complexa, per l’aprofundiment que planteja sobre el tema que tracta, per la capacitat d’injectar matisos incòmodes i poc complaents al conflicte basc, se’m fa difícil pensar que el podria haver emès Televisió Espanyola, per exemple.
El més rellevant del film em sembla que és el retrat que fa d’Arnaldo Otegi, figura espinosa, complicada, molt especial. Apareix com un secundari, imprescindible, però secundari. Un observador i conseller molt necessari de Jesús Eguiguren mentre aquest dialogava amb ETA durant la primera legislatura de govern de Zapatero. Lluny de la mirada incomprensiblement aduladora de determinada literatura hagiogràfica i de determinat periodisme obnubilat, el documental retrata Otegi amb una discreció i una ponderació admirables. Tal i com t’ho expliquen, un espectador escèptic amb la seva contradictòria figura pot entendre de manera molt substancial que Otegi va ser una peça clau de la recerca de la pau.
Ajuda molt per a entendre-ho l’escenografia del caserío on tenien lloc les seves trobades amb Eguiguren. La tranquil·litat que s’endevina, les ganes de conversar, d’entendre’s, de trobar una solució. La fi d’ETA és un treball en contra del talibanisme, de la sordesa política, del fanatisme. Un dels testimonis és el de Jaime Mayor Oreja, que reclama el seu dret a no estar del tot content malgrat la fi del terrorisme, perquè a Catalunya hi ha “un procés de ruptura obert”. Quin fàstic, francament, que existeixin persones així.
2. Ahir dijous a la nit estava veient Polònia i durant una pausa em vaig assabentar que el programa que havien d’emetre a continuació –El sopar- s’emetria mitja hora més tard perquè li havien fet lloc a un espai anomenat Marcats per l’adéu del Lucho. Primer em pensava que era una broma, però de seguida vaig veure que no, que la cosa anava seriosament. TV3 alterava la seva programació per a disseccionar amb un programa especial la notícia de Luis Enrique d’abandonar la banqueta del Barça quan finalitzi aquesta temporada. De veritat? Bé, no ens precipitem, vaig pensar, a veure què ens expliquen.
Luis Enrique, en una imatge d'arxiu. Foto: FCB
I què ens van explicar? Doncs res, absolutament res. Un repàs a la seva trajectòria de dos anys i mig que ja ens sabíem. Molta faramalla sobre la seva insubstancial mala relació amb la premsa. De veritat això importa a algú? Li donaven voltes i més voltes. De fet, si alguna cosa es desprenia de tot plegat és que, malgrat alguna sortida de to realment fora de lloc, Luis Enrique ha estat un tipus sincer i espontani, amb espurnes d’humor absurd d’allò més sanes. En general, tot plegat generava més complicitat amb ell que no pas rebuig. I s’intuïa que per a aguantar les preguntes absurdes de segons quins periodistes, la seva absència de mà esquerra no l’ha ajudat gaire.
Sobre la presència de Francesc Orella com una de les fonts consultades per a aportar opinions rellevants, millor no fer cap valoració. Encara no he entès quin és el valor afegit de les seves consideracions. Intueixo que poques vegades algú es deu haver sentit més en off side que el gran Orella en aquesta mitja hora de televisió incomprensible.
3. I després va arribar El sopar en què Miki Esparbé, David Vergadaguer, Nausicaa Bonnín i Aina Clotet conversaven amb Roger de Gràcia sobre l’amistat. Els dos primers són íntims amics i les dues segones també. Després de dos o tres capítols un pèl desdibuixats, aquest sopar va ser dels bons. Ens van regalar una trobada presidida per la sinceritat i la naturalitat. A tots se’ls notava còmodes, espontanis, divertits. Res sonava a impostació, les seves reflexions sobre què significa l’amistat transitaven per camins de veritat.
Rememoraven batalletes, certificaven tòpics que tots tenim clars i sempre presents, d’aquells que no molesta escoltar i repensar. Quins són els temps de l’amistat? Com madura, com creix, com es corca, com germina de nou? De qui som amics? Quants amics tenim? Amb quants dits d’una mà es poden comptar? Un home i una dona heterosexuals poden ser amics? Ja ens ho sabem oi? Doncs sí, però són preguntes que encara que ens faci ràbia, no passen de moda i només cal una simple conversa per a fer-les revifar.
⚠️ A LES 23.05 #ElSoparTV3 ⚠️
Avui sopem després de l’especial “Marcats per l’adeu del Lucho”. Encara no sabeu qui ve a sopar?