04
de març
del
2017
Actualitzat
a les
21:34h
En els textos del Jordi Pujol dels anys setanta hi ha un concepte nuclear que es va repetint de manera insistent: el bloc central. És a dir, aquell espai on es troba la majoria d’una societat, aquella zona ni molt conservadora ni molt progressista on hi ha el gruix de les classes mitjanes en una societat complexa. Pujol, obsedit per l’hegemonia, va haver de treballar de valent perquè la seva CDC s’apoderés de bona part d’aquell espai, que no és exactament el mateix que el centre ideològic. En els inicis de la transició, quan el país es decantava cap a l’esquerra, Pujol parlava de socialdemocràcia, Suècia i Willy Brandt. Als vuitanta, ja es va tractar de fer-se amb tot el centre i centre dreta polític.
Aquest dissabte al Fòrum de Barcelona, ERC ha convocat un dels actes més multitudinaris dels últims anys. L’acte principal de la campanya La República que farem, que s’inscriu en el combat per fer possible el referèndum. Però alhora pretén ser una demostració de força política per expressar gràficament la posició del partit que lidera Oriol Junqueras en l’espai central del sobiranisme i del país. La conquesta del bloc central continua sent la mare de totes les batalles de la política.
Fora d’aquest territori, només queden les forces perifèriques, on ERC voldria que quedessin ubicades el PDECat per una banda i la CUP per l'altra. Heribert Barrera, dirigent històric de l’Esquerra de la transició, es planyia sovint que el pujolisme li havia pres el lideratge d’aquest terreny ampli on es forgen les victòries. Als anys trenta, ERC havia estat, de manera incontestable, el partit hegemònic i central del país. Es pot repetir la mateixa història? On és ara l’espai central? NacióDigital ha demanat a quatre historiadors, coneixedors del passat i bons analistes del present, que ens ajudin a esbrinar-ho.
Joan B. Culla: “L’espai central està en obres”
L’historiador Joan B. Culla acaba de publicar El tsunami (Pòrtic), on relata les sacsejades que s’han produït en el mapa polític català. “L’espai central està en obres”, assegura, per afegir que “el sistema de partits a Catalunya de les darreres dècades ofereix la visió d’un paisatge després d’un terratrèmol, fruit del procés sobiranista i també dels efectes de la crisi econòmica”. Culla considera que l’efecte en la sociologia electoral ha estat fort perquè “hi havia un segment de gent que socialment se sentia en ascens i, per tant, es decantava més aviat per forces d’ordre, establertes i moderades”, mentre que ara la percepció d’haver empitjorat com a conseqüència de la crisi explica un gir a l’esquerra”. D’aquí sorgiria, en part, l’eclosió dels "comuns".
L’historiador explica que “fer-se amb l’espai central és l’aspiració inherent a tota força política que aspiri al 40% o més dels vots en un país com Catalunya”. Des de l’inici de la transició, “a Catalunya va existir un duopoli, amb una CiU que guanyava les eleccions catalanes, i un PSC fort als ajuntaments i guanyador a les eleccions generals, i que no tenien un electorat idèntic, però sí que en compartien una part”.
Culla recorda el que va ser l’ERC dels anys trenta. Aquella Esquerra era el que els politòlegs anomenen un partit catch-all, que ho agafa tot: “En la seva base sociològica convivien treballadors assalariats, molts d’ells amb el carnet de la CNT a la butxaca, autònoms, funcionaris, professionals i petits botiguers i empresaris, com Sunyol i Garriga, el conegut president del Barça que era editor de premsa”. Després de la dictadura, ERC reneix de les cendres el 1977, “però aleshores topa amb l’eclosió d’un líder fort amb un discurs interclassista, com és Jordi Pujol, i ERC queda arraconada. Lògicament, ara ERC aspira a ocupar bona part d’aquest espai. Ja fa uns quinze anys que ho intenta i mai ho ha tingut tan bé com ara per fer-se amb l’hegemonia de l’espai sobiranista”.
Joan Esculies: “ERC haurà de gestionar un procés més llarg del previst”
Per Joan Esculies, escriptor i periodista, hi ha moltes diferències entre la situació que va viure l’ERC dels anys trenta i l’actual: “L’Esquerra tenia el lideratge de Macià i va construir la seva hegemonia des del poder, després d’haver guanyat les eleccions municipals de l’abril del 31”. També destaca el paper que van jugar les nombroses organitzacions, ateneus i grups de comarques que es van integrar en el nou partit.
Esculies subratlla els canvis produïts en el món catalanista: “Des del moment que la majoria del catalanisme es fa sobiranista, la formació que ho ha estat des d’abans està més en disposició d’esdevenir la primera del bloc central”. També hi ajuda que “les enquestes assenyalen que la majoria de la ciutadania s’ubica en una posició de centre esquerra, que és on en els primers anys també s’havia situat CDC, per esdevenir després una força que sabia jugar molt bé amb l’ambigüitat”.
Joan Esculies destaca el que creu que serà determinant per copsar si ERC es consolida com a hegemònica en aquest espai: “Serà així si sap mantenir la seva base activada i alhora convèncer-la que el procés cap a la independència pot ser més llarg del que es preveia. ERC ha de saber gestionar la seva afirmació independentista amb el gradualisme i l’ambigüitat que tot procés llarg requereix. I tot això preservant els convençuts, sumant els conversos i afegint sectors nous. Si això no es gestiona bé, seran els Comuns els que emergiran com una alternativa”. Un factor important de l’ERC d’Oriol Junqueras és que “ha assolit una cohesió com no tenia el partit des de fa molt de temps”.
Esculies també afegeix que “quan parlem del bloc central no es pot deixar mai al marge el PDECat i el paper que pot jugar en el futur, ja que és un altre actor important”. Segons ell, “el sobiranisme continuarà sent la primera força mobilitzada del país, però no assoleix, com es va copsar el 27-S, una majoria contundent que fos d’un 65% o més. Però seguirà liderant mentre des de Madrid no es fa cap proposta seriosa de reforma en profunditat”.
Teresa Abelló: “El centre esquerre continua sent l’eix decisiu”
Historiadora especialitzada en els moviments socials i professora de la Universitat de Barcelona (UB), Teresa Abelló contextualitza un passat que ens porta molt a l’avui quan diu que “en els anys trenta, ERC triomfa perquè aglutina el desig de ruptura amb l’establert (la dictadura i la monarquia) de la majoria amb les ganes de construir un país nou. La gent no volia més del mateix, però tampoc tornar a la situació anterior a la dictadura, la Restauració, amb el vot falsejat i els pactismes de la Lliga amb el règim”. Abelló destaca que “ERC era un partit nou i gens contaminat, i va ser capaç d’articular la ciutat i els pobles en un projecte que en diríem populista”.
Per Teresa Abelló, “la primera CDC de Jordi Pujol va tenir una mica d’aquesta voluntat de l’ERC històrica. El que no va poder tenir mai, però, és aquella presencia de l’esquerra d’en Macià entre l’obrerisme i el cooperativisme. Després, el primer PSC també va agafar una part d’aquests sectors més progressistes i això va acabar frenant l’ascens de l’ERC sorgida en la transició”. Segons Abelló, hi ha una dada clau de cara al futur: “El centre esquerre continua sent l’eix decisiu i és un espai que pot ser molt ampli. ERC crec que ara es disposa a recuperar aquest terreny que havia perdut”.
Josep M. Solé i Sabaté: “A l’ERC dels trenta hi haviacenetistes i nois de casa bona”
Per l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, la situació que va viure l’ERC dels anys trenta i l’actual són molt diferents: “Hi havia uns lideratges d’un altre tipus. Pensem en la figura de Francesc Macià, que era increïble, il·luminadora, d’una honestedat absoluta, i que va saber aglutinar un ventall tan ampli que anava des de l’esquerra radical als més moderats i centristes. Hi havia des de cenetistes fins a gent de casa bona com els Pi Sunyer i els Carner”. També destaca que els seus adversaris no van estar a l’alçada: “El que havia estat el gran partit catalanista, la Lliga, no va saber entendre el moment que vivia el país”.
“Eren situacions diferents –explica l’historiador-. Aleshores es tractava de consolidar el triomf que va suposar el 14 d’abril. Ara, el somni encara no s’ha fet realitat. El repte és més gran”. Per Solé i Sabaté, “l’ERC actual està molt ben posicionada i s’està consolidant, aconseguint un espai de centralitat notori, en un moment en què l’antiga CDC encara s’ha de consolidar. Aquest és un altre element que cal subratllar molt: és important que el que representa el PDECat es consolidi com un espai propi perquè sense un centre i una dreta democràtiques, compromeses i europees el país no se’n sortirà”.
Aquest dissabte al Fòrum de Barcelona, ERC ha convocat un dels actes més multitudinaris dels últims anys. L’acte principal de la campanya La República que farem, que s’inscriu en el combat per fer possible el referèndum. Però alhora pretén ser una demostració de força política per expressar gràficament la posició del partit que lidera Oriol Junqueras en l’espai central del sobiranisme i del país. La conquesta del bloc central continua sent la mare de totes les batalles de la política.
Fora d’aquest territori, només queden les forces perifèriques, on ERC voldria que quedessin ubicades el PDECat per una banda i la CUP per l'altra. Heribert Barrera, dirigent històric de l’Esquerra de la transició, es planyia sovint que el pujolisme li havia pres el lideratge d’aquest terreny ampli on es forgen les victòries. Als anys trenta, ERC havia estat, de manera incontestable, el partit hegemònic i central del país. Es pot repetir la mateixa història? On és ara l’espai central? NacióDigital ha demanat a quatre historiadors, coneixedors del passat i bons analistes del present, que ens ajudin a esbrinar-ho.
Joan B. Culla: “L’espai central està en obres”
L’historiador Joan B. Culla acaba de publicar El tsunami (Pòrtic), on relata les sacsejades que s’han produït en el mapa polític català. “L’espai central està en obres”, assegura, per afegir que “el sistema de partits a Catalunya de les darreres dècades ofereix la visió d’un paisatge després d’un terratrèmol, fruit del procés sobiranista i també dels efectes de la crisi econòmica”. Culla considera que l’efecte en la sociologia electoral ha estat fort perquè “hi havia un segment de gent que socialment se sentia en ascens i, per tant, es decantava més aviat per forces d’ordre, establertes i moderades”, mentre que ara la percepció d’haver empitjorat com a conseqüència de la crisi explica un gir a l’esquerra”. D’aquí sorgiria, en part, l’eclosió dels "comuns".
L’historiador explica que “fer-se amb l’espai central és l’aspiració inherent a tota força política que aspiri al 40% o més dels vots en un país com Catalunya”. Des de l’inici de la transició, “a Catalunya va existir un duopoli, amb una CiU que guanyava les eleccions catalanes, i un PSC fort als ajuntaments i guanyador a les eleccions generals, i que no tenien un electorat idèntic, però sí que en compartien una part”.
Culla recorda el que va ser l’ERC dels anys trenta. Aquella Esquerra era el que els politòlegs anomenen un partit catch-all, que ho agafa tot: “En la seva base sociològica convivien treballadors assalariats, molts d’ells amb el carnet de la CNT a la butxaca, autònoms, funcionaris, professionals i petits botiguers i empresaris, com Sunyol i Garriga, el conegut president del Barça que era editor de premsa”. Després de la dictadura, ERC reneix de les cendres el 1977, “però aleshores topa amb l’eclosió d’un líder fort amb un discurs interclassista, com és Jordi Pujol, i ERC queda arraconada. Lògicament, ara ERC aspira a ocupar bona part d’aquest espai. Ja fa uns quinze anys que ho intenta i mai ho ha tingut tan bé com ara per fer-se amb l’hegemonia de l’espai sobiranista”.
Joan Esculies: “ERC haurà de gestionar un procés més llarg del previst”
Per Joan Esculies, escriptor i periodista, hi ha moltes diferències entre la situació que va viure l’ERC dels anys trenta i l’actual: “L’Esquerra tenia el lideratge de Macià i va construir la seva hegemonia des del poder, després d’haver guanyat les eleccions municipals de l’abril del 31”. També destaca el paper que van jugar les nombroses organitzacions, ateneus i grups de comarques que es van integrar en el nou partit.
Esculies subratlla els canvis produïts en el món catalanista: “Des del moment que la majoria del catalanisme es fa sobiranista, la formació que ho ha estat des d’abans està més en disposició d’esdevenir la primera del bloc central”. També hi ajuda que “les enquestes assenyalen que la majoria de la ciutadania s’ubica en una posició de centre esquerra, que és on en els primers anys també s’havia situat CDC, per esdevenir després una força que sabia jugar molt bé amb l’ambigüitat”.
Joan Esculies destaca el que creu que serà determinant per copsar si ERC es consolida com a hegemònica en aquest espai: “Serà així si sap mantenir la seva base activada i alhora convèncer-la que el procés cap a la independència pot ser més llarg del que es preveia. ERC ha de saber gestionar la seva afirmació independentista amb el gradualisme i l’ambigüitat que tot procés llarg requereix. I tot això preservant els convençuts, sumant els conversos i afegint sectors nous. Si això no es gestiona bé, seran els Comuns els que emergiran com una alternativa”. Un factor important de l’ERC d’Oriol Junqueras és que “ha assolit una cohesió com no tenia el partit des de fa molt de temps”.
Esculies també afegeix que “quan parlem del bloc central no es pot deixar mai al marge el PDECat i el paper que pot jugar en el futur, ja que és un altre actor important”. Segons ell, “el sobiranisme continuarà sent la primera força mobilitzada del país, però no assoleix, com es va copsar el 27-S, una majoria contundent que fos d’un 65% o més. Però seguirà liderant mentre des de Madrid no es fa cap proposta seriosa de reforma en profunditat”.
Teresa Abelló: “El centre esquerre continua sent l’eix decisiu”
Historiadora especialitzada en els moviments socials i professora de la Universitat de Barcelona (UB), Teresa Abelló contextualitza un passat que ens porta molt a l’avui quan diu que “en els anys trenta, ERC triomfa perquè aglutina el desig de ruptura amb l’establert (la dictadura i la monarquia) de la majoria amb les ganes de construir un país nou. La gent no volia més del mateix, però tampoc tornar a la situació anterior a la dictadura, la Restauració, amb el vot falsejat i els pactismes de la Lliga amb el règim”. Abelló destaca que “ERC era un partit nou i gens contaminat, i va ser capaç d’articular la ciutat i els pobles en un projecte que en diríem populista”.
Per Teresa Abelló, “la primera CDC de Jordi Pujol va tenir una mica d’aquesta voluntat de l’ERC històrica. El que no va poder tenir mai, però, és aquella presencia de l’esquerra d’en Macià entre l’obrerisme i el cooperativisme. Després, el primer PSC també va agafar una part d’aquests sectors més progressistes i això va acabar frenant l’ascens de l’ERC sorgida en la transició”. Segons Abelló, hi ha una dada clau de cara al futur: “El centre esquerre continua sent l’eix decisiu i és un espai que pot ser molt ampli. ERC crec que ara es disposa a recuperar aquest terreny que havia perdut”.
Josep M. Solé i Sabaté: “A l’ERC dels trenta hi haviacenetistes i nois de casa bona”
Per l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, la situació que va viure l’ERC dels anys trenta i l’actual són molt diferents: “Hi havia uns lideratges d’un altre tipus. Pensem en la figura de Francesc Macià, que era increïble, il·luminadora, d’una honestedat absoluta, i que va saber aglutinar un ventall tan ampli que anava des de l’esquerra radical als més moderats i centristes. Hi havia des de cenetistes fins a gent de casa bona com els Pi Sunyer i els Carner”. També destaca que els seus adversaris no van estar a l’alçada: “El que havia estat el gran partit catalanista, la Lliga, no va saber entendre el moment que vivia el país”.
“Eren situacions diferents –explica l’historiador-. Aleshores es tractava de consolidar el triomf que va suposar el 14 d’abril. Ara, el somni encara no s’ha fet realitat. El repte és més gran”. Per Solé i Sabaté, “l’ERC actual està molt ben posicionada i s’està consolidant, aconseguint un espai de centralitat notori, en un moment en què l’antiga CDC encara s’ha de consolidar. Aquest és un altre element que cal subratllar molt: és important que el que representa el PDECat es consolidi com un espai propi perquè sense un centre i una dreta democràtiques, compromeses i europees el país no se’n sortirà”.