Contra el Mobile World Congress

Cotxassos amb els vidres tintats colonitzen aquests dies Barcelona. 465 milions d’euros. Monovolums negres lluents, més nets que una patena, aparcats en fila índia davant d’un restaurant de luxe o en doble fila a les cantonades. 465 milions d’euros. A dins els conductors esperen que els seus clients acabin de fer el que estan fent per a portar-los diligentment cap a la següent destinació, l’hotel, el bar de copes o el bordell de torn. 465 milions d’euros.

Una fira, un congrés gegantí assota la ciutat durant una setmana. 465 milions d’euros. Els transports públics augmenten la seva freqüència. Els Ferrocarrils Catalans passen més sovint. La resta de l’any és igual que vagin pleníssims a hora punta. Aquesta setmana val la pena posar-ne més. 465 milions d’euros. Hotels plens, restaurants plens que podrien omplir-se fins a tres vegades més. 465 milions d’euros.

Pels carrers circulen aquests misteriosos cotxes negres amb els vidres tintats ves a saber per què. Que potser no podem veure qui va a dins? Què han d’amagar? Per què són tan importants? 465 milions d’euros. Semblen fantasmes recorrent la ciutat entre penombres, com en una pel·lícula futurista dolenta. Què hi deu passar a dins dels cotxes durant els trajectes? 465 milions d’euros.

L’ultraliberalisme salvatge acampa a Barcelona durant una setmana. Acampa i circula lliurement, amb la catifa vermella posada, totes les facilitats, totes les comoditats. 465 milions d’euros. La marca, l’èxit, el triomf, la modernitat, la postmodernitat, el mercat. Sant Antoni a punt de rebentar, Ciutat Vella venuda al turisme, el port privatitzat, Gràcia amb locals comercials que es lloguen a 12.000 euros al mes. No en tenim prou. Una setmana que és un èxtasi, una explosió, un orgasme del mercat i dels seus acòlits. Sexe a tot drap. 465 milions d’euros.
 
Fa dos anys vaig anar al Mobile World Congress per escriure una crònica. No s’hi cabia. Muntanyes de persones amunt i avall. Persones ocupades, molt ocupades. Negocis milionaris. 465 milions d’euros. Gent prenent el sol en un jardí artificial. Màquines de menjar dolent. Molta beguda isotònica i carbonatada. Centenars d’estands amb novetats exclusives. 465 milions d’euros. Novetats per fer més còmode el món. “La Internet de les Coses”, li diuen. Fins on arribaran les ganes de fer-ho tot més còmode? Que sigui tot més còmode vol dir que és millor? Ningú vol estar ni que sigui una mica incòmode? 465 milions d’euros.

La tecnologia no és dolenta, no, esclar que no. Els temps canvien, sí, esclar que sí. El progrés avança, sí, esclar que sí. Això és el futur, sí, esclar que sí. 465 milions d’euros. Tot el que ens imaginem ho tenim a l’abast. Tot el que no sabem ens ho diran. Tot el que no sabem fer ens ho faran. Tot el que ens costa fer deixarà de costar-nos. 465 milions d’euros.

Això és bo per Barcelona, sí, esclar que sí. Deixa molts diners a la ciutat, sí, esclar que sí. 465 milions d’euros. Els congressistes viatgen, consumeixen, compren, esmorzen, dinen, berenen i sopen. També follen. Si vols entrar al MWC no sé quina burrada de diners has de pagar. Molts. La gent ho paga, està contenta, està feliç, la vida és això. Estar content i feliç. 465 milions d’euros.

465 milions d’euros, sí, diuen que això és el que proporcionarà el MWC a la ciutat de Barcelona. Venen les autoritats a inaugurar-lo. 465 milions d’euros. Ve Soraya i fa broma amb Junqueras. També hi és Puigdemont i els consellers i algun altre ministre que s’hi apunta. Això els uneix, interessos comuns, això no es pot deixar perdre. 465 milions d’euros.  

El metro està ple de senyors i senyores ben vestits. Moltes corbates, molts vestits jaqueta. Molts moneders de marca amb moltíssims bitllets de banc a dins i targetes de crèdit repletes. Molts visitants orientals, molts russos. Milers d’acreditacions penjades dels colls. 465 milions d’euros. “Barcelona, ciudad de ferias y congresos”, és l’etiqueta que es van inventar als anys seixanta. El Desarrollismo, li van dir. El Palau de les Nacions de la Plaça Espanya, la fira de mostres, la ciutat s’obria al món, la dictadura s’hi camuflava al darrere.
 
I avui? La vida urbana cada cop més degradada, l’espai urbà cada cop més vulgar, més repetitiu, menys personal. Què se suposa que li proporcionarà, al ciutadà corrent, aquesta injecció de capital? Potser gràcies a aquests 465 milions d’euros ens rebaixaran el rebut de la llum? Del gas? De l’aigua? Els lloguers dels pisos, cada cop més alts, baixaran? Els barris tornaran a ser barris i no nius de franquícies? Les classes mitjanes, cada vegada més diluïdes, acabaran definitivament devastades? “Pensa en els intangibles?” Quins? “Si hi ha consum tot va millor, tot circula, tot avança”. Ah si? 465 milions d’euros.

465 milions d’euros. 465 milions d’euros. 465 milions d’euros. 465 milions d’euros. 465 milions d’euros. 465 milions d’euros. 465 milions d’euros. Hi ha persones que semblen convençudes que si van repetint aquesta xifra marejant, només pel fet de repetir-la, ja es convertirà en quelcom bo, profitós, ja esdevindrà motiu de pes, raó substancial. No els interessa res més. No hi ha res més a parlar. 465 milions d’euros.