28
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
01
de març
a les
6:49h
Tot estava previst a l’Ajuntament de Barcelona perquè el 24 de juliol del 2009, el president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, Fèlix Millet i Tusell, rebés la medalla d’or de la ciutat al mèrit cultural. No hi va haver cap discrepància en el consistori: com tantes altres vegades, el nom de Millet generava unanimitat. Era un tema de ciutat. El dia abans, tot es va tòrcer. Un escorcoll policial al Palau, fruit d’una investigació de la fiscalia, va ser com un terratrèmol en el patriciat. Queia el decorat.
Feia només un any que al Palau de Pedralbes unes 600 persones s’havien aplegat per retre homenatge a un dels millors representants de la societat civil. El Grup Set, format per dones empresàries, atorgava el guardó "Ciutadà que ens honora" al president de l’Orfeó Català. Hi eren el president de la Generalitat, José Montilla, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. El ministre de Cultura, César Antonio Molina, tampoc hi podia faltar. I és que el premi era un reconeixement a la “feina honesta”. A aquelles alçades, el “Ciutadà que ens honora” era un més dels molts honors i responsabilitats que atresorava Millet.
President de Bankpime, d’Agrupació Mútua, vicepresident tercer de la Fundació del Barça, patró de la Fundació Pau Casals, Cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica, guardonat amb La Clau de Barcelona, Creu de Sant Jordi, Senyor de Barcelona, Creu d’Or de l’Associació Espanyola de Foment Europeu… Diuen que només un premi rellevant se li va fer escàpol. No va aconseguir, malgrat l’esforç que va desplegar, el Príncep d’Astúries de les Arts.
Una nissaga musical, figures prosaiques i una estada a Guinea
Nascut el 1935, quart de cinc germans, nebot-nét del fundador del Palau Lluís Millet i Pagès, que va crear l’Orfeó Català junt amb Amadeu Vives, Fèlix és fill de Fèlix Millet Maristany, que va combinar la tradició musical de la família amb els negocis: consell d’administració del Banc Popular i la direcció de la Companyia Hispanoamericana d’Assegurances i Reassegurances (Chasyr). A l’esclatar la guerra, Millet pare va haver de fugir i buscar refugi a Burgos. En ple franquisme, va formar part del sector de la burgesia que va practicar l’activisme cultural i fou cofundador d’Òmnium.
El Millet jove no va destacar massa en els estudis però era llest com una mala cosa. Durant un temps, a finals dels seixanta, va estar un temps treballant en un dels negocis del pare a Guinea, on tenia interessos en el sector del cacau. Fèlix va ser gerent de Caifer (Companyia Agrícola i Industrial de Fernando Poo), empresa del pare. Guinea era aleshores una colònia espanyola i pels colons, el territori era una aventura per explotar.
Però Guinea va obtenir la independència el 1968 i els plans de Madrid per continuar fent arrels allí van anar-se’n en orris amb l’arribada al poder de Francisco Macias. Millet va tornar a Barcelona. Però abans, va fruir de l’estada, gaudint del club de tennis de Bata, o tocant el saxo en un grup jove que s’anomenava Banana Boys, i que ser molt popular a la colònia.
De la presó a la Moncloa
Al tornar d’Àfrica, va culminar els estudis de perit agrònom i va entrar en el món dels negocis per compte propi, fent-se amb la presidència de la inversora immobiliària Renda Catalana. Va ser per aquest episodi que va entrar per primer cop a la presó, concretament a la Model, el 1983, acusat d’estafa en la gestió. Hi va estar només unes setmanes. Poc després, seria condemnat a dos mesos d’arrest per falsedat documental i imprudència administrativa. En el consell d’administració de Renda Catalana hi havia alguns noms de joves de grans famílies del país, com Joaquim Molins i Josep Maria Trias de Bes.
Des d’aquell instant, Millet ja tenia antecedents judicials. Però això no va afectar pas el seu ascens a la glòria. Ja era president de l’Orfeó i la seva posició no va perillar. El 1983 es va constituir el Consorci del Palau de la Música, format per la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació (després va entrar el ministeri). Es va restaurar l’edifici modernista, en molt mal estat. I el 1990, es va crear la Fundació de l’Orfeó Català-Palau de la Música. Després, engegaria el projecte d’ampliació del Palau, que es duria terme el 2004. Per aquest objectiu, va haver de fer gestos d’aproximació al Partit Popular.
Aquesta vinculació va generar recances, en acceptar ser membre de l’Institut Catalunya Futur, vinculat a la Faes. "No era dels nostres"?", es preguntaven llavors veus del catalanisme polític. Però els qui el criticaven per això no entenien Millet. El president de l’Orfeó era un pragmàtic que volia arrecerar-se amb el poder de torn, fos el que fos. Millet va acostar-se a la Faes el 2003, quan governava José María Aznar. El president de l’Orfeó, hàbil en les relacions personals, va saber crear un clima fluid amb el cap de l’executiu. Un sopar a ña Moncloa, com a mínim, i alguns a Fornells (Menorca), on Millet rebia altes instàncies, van ser profitosos. Gràcies a això, el ministeri de Cultura va aportar prop de 15 milions d’euros a l’ampliació del Palau.
Un intocable
La seva habilitat per entrar a tots els despatxos i aconseguir diners –ara ja se sap que no tots eren pel Palau- era proverbial. És coneguda l’anècdota de quan va presentar-se al despatx del president Jordi Pujol amb un totxo en mal estat per mostrar gràficament la necessitat de millorar l’edifici de la institució.
En paral·lel, hi havia senyals que alguna cosa anòmala passava al Palau. Mentre l’edifici lluïa i els diners de les institucions entraven, l’Orfeó Català com a associació entrava en un esllanguiment estrany. A Millet, l’entitat i els seus socis no li importaven, però la situació no provocava res més que alguna carta al director.
El cert és que fins que la fiscalia no va entrar a l’edifici, Millet va ser un intocable a l’hora de fer i desfer a la casa. Un canvi produït l’any 2002 ho diu tot. Fins aleshores, l’interventor de l’Ajuntament de Barcelona exercia certa fiscalització dels comptes. Però amb els canvis soferts al consorci, amb l’entrada del ministeri de Cultura, la Generalitat va assumir el control i es va instaurar un sistema de control per auditoria sense fiscalització prèvia. La intervenció general de la Generalitat va donar tots els poders a Millet i al seu segon, Jordi Montull.
El sistema instaurat per Millet en la fundació només feia que blindar-lo. Es va constituir un patronat amb més de 160 membres, tot el més destacat de la societat civil. Lluïa molt, però era del tot ineficaç. Malgrat que hi havia una permanent amb dinou membres, el cert és que el poder real al Palau estava en mans de molt poques persones, totes entorn de Millet i de Montull. La composició del patronat era un retrat de l’elit de la societat catalana, dels seus lligams i les connexions que expliquen el funcionament del poder i de les famílies. Amb algunes sorpreses. El president mantenia en el nucli dur de la casa Rosa Garicano, casada amb Xavier Ribó, membre d’una de les grans nissagues catalanes. I filla de Tomás Garicano Goñi, el militar que havia estat governador civil del franquisme des de finals dels seixanta a inicis dels setanta. Un Garicano que havia mantingut una bona relació amb els Millet, i que va permetre que, després d’una clausura d’Òmnium Cultural, l’entitat pogués tornar a funcionar.
Feia només un any que al Palau de Pedralbes unes 600 persones s’havien aplegat per retre homenatge a un dels millors representants de la societat civil. El Grup Set, format per dones empresàries, atorgava el guardó "Ciutadà que ens honora" al president de l’Orfeó Català. Hi eren el president de la Generalitat, José Montilla, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. El ministre de Cultura, César Antonio Molina, tampoc hi podia faltar. I és que el premi era un reconeixement a la “feina honesta”. A aquelles alçades, el “Ciutadà que ens honora” era un més dels molts honors i responsabilitats que atresorava Millet.
President de Bankpime, d’Agrupació Mútua, vicepresident tercer de la Fundació del Barça, patró de la Fundació Pau Casals, Cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica, guardonat amb La Clau de Barcelona, Creu de Sant Jordi, Senyor de Barcelona, Creu d’Or de l’Associació Espanyola de Foment Europeu… Diuen que només un premi rellevant se li va fer escàpol. No va aconseguir, malgrat l’esforç que va desplegar, el Príncep d’Astúries de les Arts.
Una nissaga musical, figures prosaiques i una estada a Guinea
Nascut el 1935, quart de cinc germans, nebot-nét del fundador del Palau Lluís Millet i Pagès, que va crear l’Orfeó Català junt amb Amadeu Vives, Fèlix és fill de Fèlix Millet Maristany, que va combinar la tradició musical de la família amb els negocis: consell d’administració del Banc Popular i la direcció de la Companyia Hispanoamericana d’Assegurances i Reassegurances (Chasyr). A l’esclatar la guerra, Millet pare va haver de fugir i buscar refugi a Burgos. En ple franquisme, va formar part del sector de la burgesia que va practicar l’activisme cultural i fou cofundador d’Òmnium.
El Millet jove no va destacar massa en els estudis però era llest com una mala cosa. Durant un temps, a finals dels seixanta, va estar un temps treballant en un dels negocis del pare a Guinea, on tenia interessos en el sector del cacau. Fèlix va ser gerent de Caifer (Companyia Agrícola i Industrial de Fernando Poo), empresa del pare. Guinea era aleshores una colònia espanyola i pels colons, el territori era una aventura per explotar.
Però Guinea va obtenir la independència el 1968 i els plans de Madrid per continuar fent arrels allí van anar-se’n en orris amb l’arribada al poder de Francisco Macias. Millet va tornar a Barcelona. Però abans, va fruir de l’estada, gaudint del club de tennis de Bata, o tocant el saxo en un grup jove que s’anomenava Banana Boys, i que ser molt popular a la colònia.
De la presó a la Moncloa
Al tornar d’Àfrica, va culminar els estudis de perit agrònom i va entrar en el món dels negocis per compte propi, fent-se amb la presidència de la inversora immobiliària Renda Catalana. Va ser per aquest episodi que va entrar per primer cop a la presó, concretament a la Model, el 1983, acusat d’estafa en la gestió. Hi va estar només unes setmanes. Poc després, seria condemnat a dos mesos d’arrest per falsedat documental i imprudència administrativa. En el consell d’administració de Renda Catalana hi havia alguns noms de joves de grans famílies del país, com Joaquim Molins i Josep Maria Trias de Bes.
Des d’aquell instant, Millet ja tenia antecedents judicials. Però això no va afectar pas el seu ascens a la glòria. Ja era president de l’Orfeó i la seva posició no va perillar. El 1983 es va constituir el Consorci del Palau de la Música, format per la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació (després va entrar el ministeri). Es va restaurar l’edifici modernista, en molt mal estat. I el 1990, es va crear la Fundació de l’Orfeó Català-Palau de la Música. Després, engegaria el projecte d’ampliació del Palau, que es duria terme el 2004. Per aquest objectiu, va haver de fer gestos d’aproximació al Partit Popular.
Aquesta vinculació va generar recances, en acceptar ser membre de l’Institut Catalunya Futur, vinculat a la Faes. "No era dels nostres"?", es preguntaven llavors veus del catalanisme polític. Però els qui el criticaven per això no entenien Millet. El president de l’Orfeó era un pragmàtic que volia arrecerar-se amb el poder de torn, fos el que fos. Millet va acostar-se a la Faes el 2003, quan governava José María Aznar. El president de l’Orfeó, hàbil en les relacions personals, va saber crear un clima fluid amb el cap de l’executiu. Un sopar a ña Moncloa, com a mínim, i alguns a Fornells (Menorca), on Millet rebia altes instàncies, van ser profitosos. Gràcies a això, el ministeri de Cultura va aportar prop de 15 milions d’euros a l’ampliació del Palau.
Un intocable
La seva habilitat per entrar a tots els despatxos i aconseguir diners –ara ja se sap que no tots eren pel Palau- era proverbial. És coneguda l’anècdota de quan va presentar-se al despatx del president Jordi Pujol amb un totxo en mal estat per mostrar gràficament la necessitat de millorar l’edifici de la institució.
En paral·lel, hi havia senyals que alguna cosa anòmala passava al Palau. Mentre l’edifici lluïa i els diners de les institucions entraven, l’Orfeó Català com a associació entrava en un esllanguiment estrany. A Millet, l’entitat i els seus socis no li importaven, però la situació no provocava res més que alguna carta al director.
El cert és que fins que la fiscalia no va entrar a l’edifici, Millet va ser un intocable a l’hora de fer i desfer a la casa. Un canvi produït l’any 2002 ho diu tot. Fins aleshores, l’interventor de l’Ajuntament de Barcelona exercia certa fiscalització dels comptes. Però amb els canvis soferts al consorci, amb l’entrada del ministeri de Cultura, la Generalitat va assumir el control i es va instaurar un sistema de control per auditoria sense fiscalització prèvia. La intervenció general de la Generalitat va donar tots els poders a Millet i al seu segon, Jordi Montull.
El sistema instaurat per Millet en la fundació només feia que blindar-lo. Es va constituir un patronat amb més de 160 membres, tot el més destacat de la societat civil. Lluïa molt, però era del tot ineficaç. Malgrat que hi havia una permanent amb dinou membres, el cert és que el poder real al Palau estava en mans de molt poques persones, totes entorn de Millet i de Montull. La composició del patronat era un retrat de l’elit de la societat catalana, dels seus lligams i les connexions que expliquen el funcionament del poder i de les famílies. Amb algunes sorpreses. El president mantenia en el nucli dur de la casa Rosa Garicano, casada amb Xavier Ribó, membre d’una de les grans nissagues catalanes. I filla de Tomás Garicano Goñi, el militar que havia estat governador civil del franquisme des de finals dels seixanta a inicis dels setanta. Un Garicano que havia mantingut una bona relació amb els Millet, i que va permetre que, després d’una clausura d’Òmnium Cultural, l’entitat pogués tornar a funcionar.