27
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
28
de febrer
a les
12:47h
I si tots els pesats i conspiranoides del món tinguessin raó i la post-veritat existís realment? Ja sabeu, aquest raonament falsari, esquemàtic i cínic que pretén explicar els estranys comportaments del món en què vivim i que provoquen, sense anar més lluny que algú tan aberrant com Donald Trump sigui el president dels Estats Units. Potser aquest error monumental esdevingut aquesta matinada al final de gala dels Oscars tal vegada sigui la benvinguda de Hollywood a l’era de la post-veritat.
L’error no ha passat en la categoria de millors efectes de so, direcció artística o curtmetratge documental. No! Ha passat en el premi més important de la nit, la millor pel·lícula. En algun lloc del món segur que un astròleg il·luminat ho havia pronosticat. Ni el trol més salvatge de Twitter, ni el comentarista de notícies i articles més destraler i ignorant, ni el més eixelebrat dels guionistes de Gran Hermano, hauria imaginat una plantofada més bèstia. Amb la mà oberta i en tota la cara.
El cinèfil voldria que a la gala dels Oscars es parlés sobretot de cine. L’any passat això no va passar. Es va parlar tota l’estona dels drets suposadament vulnerats dels actors i actrius negres. Va ser insuportable. I enguany, amb sis actors afroamericans nominats, no costava gens imaginar que Trump seria l’ase dels cops. Així ha estat. Ha rebut estopa del dret i del revés, cosa formidable, és el que mereix un personatge tan fastigós. La part bona és que l’esperit crític i reivindicatiu ha estat acompanyat de bon espectacle, de moments emotius, de prou acceptable ritme televisiu.
El número d’obertura de Justin Timberlake, el gag molt inspirat dels visitants del carrer que han deixat entrar d’imprevist en plena cerimònia, els homenatges a Shirley McLaine i Michael J. Fox, els bons actors premiats amb merescuts premis, el pols mil·limètric de Jimmy Kimmel per oficiar amb bon gust i naturalitat el devenir de la gala. Tot anava bé fins que Bonnie i Clyde, o sigui Faye Dunaway i Warren Beatty han pujat a l’escenari.
I mira que era un moment bonic, retrobar-se amb ells cinquanta anys després d’aquell film mític. Un moment per a honorar el passat i recordar la grandesa del cinema. Tot esberlat per culpa de la nefasta gestió d’un error humà, que demostra que tots ens equivoquem i que també en el temps de la tecnologia perfecta i infal·lible, estem sotmesos a la imprevisibilitat. Allò que hauria de sortir sempre bé, allò que sempre és impecable, allò que ens han explicat des de petits que mai falla, el glamur i l’elegància a prova de bombes... Tot això ha estat sotmès al no-res, al ridícul, a l’estranyesa i a la ganyota, per una errada majúscula.
El president ignominiós tindrà ara un motiu més per a sostenir que Meryl Streep està sobrevalorada, que a Hollywood són una colla de malcriats, que els murs –reals i imaginaris- han d’existir perquè sinó ja veus què acaba passant. Asghar Farhadi, el director iranià d’El client, guardonat amb el guardó a millor film de parla no anglesa, no ha recollit l’Oscar com a protesta a la mesura de Trump de no permetre l’entrada als Estats Units de persones iranianes. Valgui tan sols aquesta trista realitat per a fer-nos una idea de com està el pati.
A ningú se li ha passat encara pel cap declarar-se en vaga? Els sindicats de Hollywood no s’han plantejat anular la gala d’enguany amb senyal de protesta? No, la vida segueix i és lògic que així sigui. Per la tele ho hem vist bonic i luxós. Una festa. Algú al final ha tret l’espanta-sogres i allò semblava el final d’una pel·lícula de Michael Haneke. El somriure congelat, la maleïda post-veritat transmesa en directe arreu del món.
L’error no ha passat en la categoria de millors efectes de so, direcció artística o curtmetratge documental. No! Ha passat en el premi més important de la nit, la millor pel·lícula. En algun lloc del món segur que un astròleg il·luminat ho havia pronosticat. Ni el trol més salvatge de Twitter, ni el comentarista de notícies i articles més destraler i ignorant, ni el més eixelebrat dels guionistes de Gran Hermano, hauria imaginat una plantofada més bèstia. Amb la mà oberta i en tota la cara.
El cinèfil voldria que a la gala dels Oscars es parlés sobretot de cine. L’any passat això no va passar. Es va parlar tota l’estona dels drets suposadament vulnerats dels actors i actrius negres. Va ser insuportable. I enguany, amb sis actors afroamericans nominats, no costava gens imaginar que Trump seria l’ase dels cops. Així ha estat. Ha rebut estopa del dret i del revés, cosa formidable, és el que mereix un personatge tan fastigós. La part bona és que l’esperit crític i reivindicatiu ha estat acompanyat de bon espectacle, de moments emotius, de prou acceptable ritme televisiu.
Mahershala Ali, millor actor de repartiment per «Moonlight» Foto: The Academy
El número d’obertura de Justin Timberlake, el gag molt inspirat dels visitants del carrer que han deixat entrar d’imprevist en plena cerimònia, els homenatges a Shirley McLaine i Michael J. Fox, els bons actors premiats amb merescuts premis, el pols mil·limètric de Jimmy Kimmel per oficiar amb bon gust i naturalitat el devenir de la gala. Tot anava bé fins que Bonnie i Clyde, o sigui Faye Dunaway i Warren Beatty han pujat a l’escenari.
I mira que era un moment bonic, retrobar-se amb ells cinquanta anys després d’aquell film mític. Un moment per a honorar el passat i recordar la grandesa del cinema. Tot esberlat per culpa de la nefasta gestió d’un error humà, que demostra que tots ens equivoquem i que també en el temps de la tecnologia perfecta i infal·lible, estem sotmesos a la imprevisibilitat. Allò que hauria de sortir sempre bé, allò que sempre és impecable, allò que ens han explicat des de petits que mai falla, el glamur i l’elegància a prova de bombes... Tot això ha estat sotmès al no-res, al ridícul, a l’estranyesa i a la ganyota, per una errada majúscula.
El president ignominiós tindrà ara un motiu més per a sostenir que Meryl Streep està sobrevalorada, que a Hollywood són una colla de malcriats, que els murs –reals i imaginaris- han d’existir perquè sinó ja veus què acaba passant. Asghar Farhadi, el director iranià d’El client, guardonat amb el guardó a millor film de parla no anglesa, no ha recollit l’Oscar com a protesta a la mesura de Trump de no permetre l’entrada als Estats Units de persones iranianes. Valgui tan sols aquesta trista realitat per a fer-nos una idea de com està el pati.
A ningú se li ha passat encara pel cap declarar-se en vaga? Els sindicats de Hollywood no s’han plantejat anular la gala d’enguany amb senyal de protesta? No, la vida segueix i és lògic que així sigui. Per la tele ho hem vist bonic i luxós. Una festa. Algú al final ha tret l’espanta-sogres i allò semblava el final d’una pel·lícula de Michael Haneke. El somriure congelat, la maleïda post-veritat transmesa en directe arreu del món.
WATCH: Moment where crew/cast of 'La La Land' realizes a mistake had been made and 'Moonlight' actually won Best Picture. #Oscarspic.twitter.com/WCCopwsJ66
— Good Morning America (@GMA) 27 de febrer de 2017