Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

oscars 2017

Els grans oblidats de la història dels Oscars

Orson Welles, Stanley Kubrick, Marilyn Monroe, Ava Gardner o clàssics com "Cantant sota la pluja", "Seven" o "Rebel sense causa", alguns dels ignorats pels premis de l'Acadèmia de Hollywood

per Esteve Plantada , 26 de febrer de 2017 a les 17:50 |
Alfred Hitchcock, un geni sistemàticament oblidat als premis Oscar | Wikimedia Commons
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els Premis Oscar són "els premis", el guardó que tot cineasta ha somiat guanyar alguna vegada en la vida. Funcionen com a resum de l'any i destaquen les pel·lícules que han aconseguit deixar petjada en el curs de la cinematografia mundial. Però no sempre són infal·libles. De fet, són ben sonats alguns oblits que només el temps i el talent han pogut reparar, malgrat la invisibilitat a la quals el "tiet Oscar" els ha sotmès.
 

Casos com el d'Orson Welles, Alfred Hitchcock, Ava Gardner, Cary Grant o el de films com Cantant sota la pluja són totalment inexplicables, allunyats del gran pedestal on els Acadèmics de Hollywood els haurien d'haver instal·lat. Tot seguit, prepareu-vos per meravellar-vos per com poden ser de sonats aquests oblits irreparables –i memorables– que us detallem a continuació. Queda ben clar que no tot acaba en guanyar un Oscar.
 

Cantant sota la pluja (1952)

Aquest és l'any de La La Land, un film que ha tret llustre al gènere del cinema musical, amb referències explícites en forma d'homenatge a clàssics com Cantant sota la pluja. Aquesta obra, però, no va tenir tanta sort com el film dirigit per Damien Chazelle. Amb Jean Hagen nominada a Millor actriu, l'icònic musical d'Stanley Donen i Gene Kelly es va quedar sense cap estatueta, i no va arribar ni a ser nominada a Millor pel·lícula. Aquell any, va guanyar un clàssic de Cecil B. de Mille desinflat amb el temps, L'espectacle més gran del món, que va imposar-se a dos films amb categoria de clàssics: Sol davant el perill i El hombre tranquilo.



Ciutadà Kane (1941) i Orson Welles

Un oblit que clama al cel, en tots els sentits. Considerada per la majoria de crítics com la millor pel·lícula de tots els temps –frec a frec amb Casablanca–, només va aconseguir el premi a Millor guió. Va ser l'únic Oscar –a banda de l'Honorífic– que va guanyar un gegant com Orson Welles. Un greuge irreparable, sobretot tenint en compte que Welles és una peça clau de la història de la comunicació i del cinema: La guerra dels mons a la ràdio, La dama de Shanghai, Set de mal, Campanades a mitjanit, o la interpretació a El tercer home.
 

Peter O'Toole
 
El cas de l'actor irlandès potser sigui l'absència més sonada pel que fa al camp interpretatiu. Afamat després de protagonitzar Lawrence d'Aràbia, va arribar a estar nominat vuit vegades, sense recollir mai cap premi, cosa que suposa una xifra rècord de fracàs en la història dels guardons. Això sí, l'Acadèmia va maquillar el despropòsit amb un Oscar honorífic l'any 2003.


Rebel sense causa (1955)

Un dels films més icònics de la dècada dels 50, amb una ombra mítica que s'allargassa encara fins avui, no va ser ni tan sols nominada a la categoria de Millor pel·lícula. El director, Nicholas Ray, però, sí que optava al premi a Millor guió, amb els actors Natalie Wood i Sal Mineo nominats a Millor actriu i actor secundari, sense èxit. Menys sort va tenir James Dean, absolutament desaparegut de les nominacions en un acte encara avui inexplicable. Aquell any, el millor film va ser Marty, de Delbert Mann. Sobren els comentaris.
 

Alfred Hitchcock 

L'autor de Psicosi, Vertigo, Perseguit per la mort, Els ocells, Rebeca, La finestra indiscreta o Recorda, entre molts altres clàssics indiscutibles, no va guanyar mai cap Oscar. L'Acadèmia mai li va reconèixer el talent com a director, malgrat que és considerat un dels millors de la història del cine, un dels qui més petjada ha deixat en generacions futures. Va ser guardonat amb un Oscar honorífic, cosa que no pot evitar la vergonya de no saber reconèixer el talent dels genis quan toca.


Ningú no és perfecte (1959)

Clàssic entre clàssics, pel·lícula de culte i adorada, la gran obra mestra de Billy Wilder només va aconseguir l'Oscar a Millor vestuari en blanc i negre. Ni Jack Lemmon, ni el propi Wilder van ser escollits els millors de l'any. Marilyn Monroe no aconseguiria, ni tan sols, ser nominada, tot i que sí va guanyar el Globus d'or pel mateix paper. Aquell any, la gran triomfadora de la gala va ser un corró anomenat Ben-Hur, de William Wyler.
 

Esmorzar amb diamants (1961)

Sí, podeu deixar de fregar-vos els ulls. Aquest tros de pel·lícula que remou l'ànima i que va convertir cada escena en una escena memorable, que va fer d'Audrey Hepburn un estrella immortal i sempre recordada, que va sublimar la feina de Blake Edwards a la direcció, que es va valer d'un llibre extraordinari de Truman Capote, només va guanyar l'Oscar a Millor cançó i banda sonora. Que no deixi de sonar Moon river, doncs, mentre ens llepem les ferides i intentem comprendre l'incomprensible.
 

Stanley Kubrick

Un dels grans oblits sistemàtics d'uns guardons amb massa oblits sistemàtics. El cas de Kubrick és especialment sagnant, perquè pocs cineastes hi ha amb una obra tan compacta, tan reeixida en cada temptativa, tan precisa i tan poc autocomplaent. Disposat a tocar tots els gèneres i a excel·lir en cadascun d'ells, Kubrick només va rebre l'Oscar als efectes especials per 2001: una odissea a l'espai. Va arribar a estar nominat 13 vegades, quatre com a director i cinc com a guionista. Res de res. Imperdonable.


2001: Una odissea de l'espai (1968)

Visionària, filosòfica, megalòmana i minimalista a la vegada, la gran epopeia espacial de Kubrick que interpel·lava el passat i el futur de la humanitat només va aconseguir guanyar un Oscar pels efectes especials. Una ceguesa de l'Acadèmia que amb el temps és més i més gran, sobretot quan sabem que no va ser ni tan sols nominada a Millor pel·lícula. La llista de candidates de l'any fa més gran el despropòsit: Oliver, vencedora i dirigida per Carol Reed, Funny girl, Romeu i Julieta, El león en invierno, Raquel, Raquel.
 

Retorn al futur (1985)

Va ser estrenada com una comedieta d'aventures i ciència-ficció en ple apogeu del "cine Amblin" dels anys 80. Dirigida per Robert Zemeckis, ara consolidat entre els grans reis de la indústria, la pel·lícula protagonitzada per Michael J. Fox va passar sense pena ni glòria. Aquell any era el de Memòries d'Àfrica, d'un Sidney Pollack esplendorós. El temps i els espectadors, però, han acabat posant aquella comedieta d'aventures i ciència-ficció en un lloc entre els imprescindibles per entendre les meravelles que pot oferir el bon cinema per a tots els públics.
 

Marilyn Monroe
 
El seu nom va associat a glamur, a bellesa, a escàndols, a vida turmentada. És cert, poques vegades va lligat a grans interpretacions. Però no reconèixer la petjada de la gran "temptació rossa" en el cinema d'ànima més hollywoodiana, és fallar a la justícia cinèfila. Les interpretacions a Bus Stop i Ningú no és perfecte en són els grans exemples.
 

Fritz Lang

Un altre cas d'oblit injustificable és el del director alemany Fritz Lang. Cap reconeixement per part de l'Acadèmia de Holywood. Potser perquè la seva proposta intel·lectual era a un altre nivell, potser perquè no va acabar de cenyir-se als cànons de la "indústria" americana. Metropolis (1927), M, el vampir de Düsseldorf (1931) o El testament del doctor Mabuse (1932) parlen per si sols. Mai va ser, ni tan sols, nominat. 
 

Seven (1995)

El claustrofòbic thriller de David Fincher no va aconseguir cap –cap!– Oscar. I només va aconseguir una nominació a Millor muntatge. La demostració, una vegada més, de la poca vista dels Acadèmics, sempre reticents a segons quins gèneres, a segons quines mirades que arriben per trencar, remoure i proposar nous llenguatges. Aquell any, la gran triomfadora va ser Braveherart, d'un Mel Gibson al cim de la seva carrera.


Robert Altman
 

El director de M*A*S*H, Nashville, El joc de Hollywood, Vides creuades, Gosford Park  o Pret-a-porter no té cap Oscar per la seva feina rere les càmeres, malgrat estar nominat en 5 ocasions. Col·laborador habitual d'estudis independents, la desmitificació que fa del gèneres tradicionals no li va suposar la simpatia de l'Acadèmia. Com a mínim, va rebre el consol de l'Oscar honorífic l'any 2002.
 

Ava Gardner i Cary Grant 

Dos actors enormes sense Oscar. Ava Gardner no el té ni per Forajidos, ni per Mogambo, ni 55 dies a Pekin, ni La comtessa descalça, ni La nit de la iguana, ni per L'hora final. El mateix passa amb Cary Grant, oblidat reiteradament, malgrat ser el galant per excel·lència, protagonista directe de la història del cine gràcies a films com Perseguit per la mort, Encadenats, Sospita, La fiera de mi niña, Històries de Filadèlfia, Arsènic per compassió o Charada. Ningú pot negar, però, que ens trobem davant de dues de les grans estrelles del segle XX i que els Oscars tenen i han tingut una miopia històrica.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació