Raphael Nagel: «La llei de segona oportunitat és el rescat ciutadà»

Raphael Nagel (Heilbronn, Alemanya, 1970) va treballar durant 17 anys per a bancs i fons d'inversió, entre ells el Deutsche Bank. Un infart el 2010 va provocar un canvi de prioritats en la seva vida i va començar a ajudar empreses i institucions a superar situacions de sobre-endeutament. A més a més, des de la Fundació Nagel, creada l'estiu passat, ha començat a ajudar a persones individuals i petites i mitjanes empreses, i la llei de segona oportunitat del 27 febrer de 2015 s'ha convertit en la seva principal eina. El seu objectiu és "deixar un món millor" als seus quatre fills. El juny de 2016 va publicar Turbocapitalismo: los maestros de la quiebra (Kant Ediciones), un llibre que té com a protagonistes els excessos de la banca espanyola.  

- Com treballa la Fundació Nagel?

- Promou l'educació financera i ajuda puntualment a persones en perill d'exclusió social a causa del sobre-endeutament. Tot funciona amb voluntaris. Orientem a persones, per exemple, en el concurs de creditors. A Alemanya hi ha uns 107.000 concursos anuals de persones físiques quan a Espanya n'hi ha uns mil a l'any. També fem tallers en col·laboració amb ONG.

- Quina gent atenen?

- Hi ha molts casos de persones grans, pares o avis, que han hagut de suportar la càrrega de la unitat familiar més àmplia arran de la crisi i s'han quedat sense estalvis. En aquest cas només els queda el totxo i els assessorem perquè aconsegueixin un vitalici [venda de l'immoble mantenint el dret d'usdefruit].

- Com arriben?

- Cremada de viure amb deutes ha vingut gent de tots els perfils socials. Hem tingut una persona amb títol aristocràtic i també algun periodista que ha acabat vivint en una boca de metro. La gent se sent fracassada quan hauria de ser el contrari: si una cosa surt malament, és de savis rectificar. El sobre-endeutament, psicològicament, afecta molt més els homes que les dones. Ells s'identifiquen molt més en la seva economia. Ells són més fortes. Truca molta gent gran a la fundació i sempre la dona és la primera. Per als homes sembla que perdin la seva virilitat.

- L'últim cas que ha tractat?

- L'altre dia va trucar un noi de 17 anys. La seva mare és portera i guanya 900 euros al mes i el seu fill demanava ajuda perquè ella està en un estat anímic molt baix, fins i tot parla de suïcidi. Ve la mare amb el fill, que té una discapacitat de quasi el 40%, i un altre fill que ha de mantenir amb el seu sou. A més a més, té un deute 27.000 euros amb quotes mensuals de 700 euros. L'únic que ha pogut fer fins ara és demanar cada mes targeta de crèdit nova per poder viure fins que els bancs ja no li donaven més i només la trucaven per reclamar el deute. Li hem recomanat que s'aculli a la llei de segona oportunitat.

- Aquesta llei és gaire coneguda?

- La gent no es creu que el legislador ha fet una llei que de veritat allibera el ciutadà dels seus deutes. Està pensada per a persones físiques o petites i mitjanes empreses amb deutes de fins a 5 milions d'euros. No és perfecte. Falta després aclarir com t'alliberes dels deutes amb seguretat social i Hisenda però és molt favorable a la gent en un país amb 3 milions de persones sobre-endeutades.

- Les persones amb massa deutes poden haver estat víctimes del "turbocapitalisme"?

- Bé, hem de buscar que la gent sàpiga tenir una relació sostenible amb els diners. A parer meu, una persona que no tingui solvència contrastada i ingressos econòmics no hauria de poder contractar un crèdit. La banca faria un favor a la persona a qui no presta i a si mateixa perquè no perjudica els seus accionistes amb crèdits fallits en un futur. A l'estat espanyol hi ha una quota inembargable de 967 euros. Com atendrà el servei de deute una persona amb ingressos de 900 euros i dos fills tenint en compte aquest límit? La gent ha d'aprendre a viure amb el que té i buscar més fonts d'ingressos en el treball però viure a crèdit a la llarga té el problema que s'ha de tornar.

-...

- Dit això, per turbocapitalisme entenc el capitalisme tan accelerat que estem veien. Cada dia hi ha gent amb més patrimoni: 62 persones que tenen tant com el 50% més pobre. És un despropòsit per a la pau social. L'enriquiment ha crescut molt perquè aquest percentatge no arribava al 42% fa un temps. Per tant, els rics s'han enriquit molt i els pobres s'han empobrit molt. El que està desapareixent és la classe mitjana i molts sectors on la gent es guanyava la vida molt bé. Els últims canvis han fet que els sous hagin baixat moltíssim i amb un sou mitjà de 2.200 euros és impossible mantenir la família. Ja es necessiten dues persones per independitzar-se perquè una persona jove sola no pot pagar un pis i menjar.

- Adéu a la igualtat d'oportunitats?

- Les oportunitats per a la joventut s'han reduït. Cada cop, els que hereten són més privilegiats i els que no hereten menys. Una dada que ens va preocupar molt és el 30% de pobresa infantil. I més des d'un punt de vista demogràfic. Tenim una societat cada cop més vella i algú haurà de pagar les pensions... S'hauria de promoure la idea de família, benestar i nens. Però tenir fills perquè el 30% visquin en la pobresa és una injustícia total.

- Tanmateix, en el llibre, vostè reafirma la seva ideologia capitalista.

- He treballat a la banca i clar que tinc aspiracions econòmiques i no veig problema en un capitalisme civilitzat, però sí en el capitalisme descontrolat i fora de lloc. Avui en dia aproximadament el 90% de les transaccions bancaries estan desvinculades de l'economia real. No tenen transfons real: el 90% d'ingressos i moviments són apunts comptables a través d'ordinadors, especulació. Això ja no és l'economia clàssica. I la banca s'ha convertit en un monstre descontrolat.

- Quins canvis hi hauria d'haver?

- Les empreses han de donar un nou missatge de responsabilitat social i, per exemple, deixar de reduir a través d'arquitectura fiscal els seus impostos i acabar tributant per cada milió 50 euros. Els clients també haurien de ser més crítics deixant de comprar a les empreses que no tributin, fer pressió social. El consumidor ha de ser crític, i no oportunista. A més a més, les petites i mitjanes empreses aporten el 75% dels llocs de treball i tributen al 18% mentre que les empreses de l'Íbex 35 paguen el 6%. El repartiment de càrregues no es just, i ho veu també qualsevol assalariat que no paga ni el 6%, ni el 18%... Actualment les càrregues van cap als més dèbils. 
 

Raphael Nagel Foto: Isaac Meler

- I la banca, com hauria d'actuar?

- Està davant d'una magnífica oportunitat davant les reclamacions. La banca se sent víctima, tothom la critica, i això té una solució molt fàcil com, per exemple, en el cas de les clàusules sòl. Els bancs podrien dir "nosaltres sols calcularem el que hem de tornar i us ho enviarem". Jo tinc un amic magistrat que va anar a preguntar per les seves clàusules sòl i ni tan sols el van informar. Quan hagi de dictar una sentència sobre un assumpte d'aquest tipus com tractarà a la banca? A mi si el meu banc em tornés el que m'ha cobrat de més m'inspiraria una confiança brutal.

- Bankia sembla haver apostat per aquesta via. Un canvi de rumb total...

- La de Bankia és una bona posició tot i que ha estat rescatada amb fons públics i al llibre jo dic que s'hauria d'haver deixat caure perquè s'han socialitzat pèrdues i privatitzat beneficis. El problema és que es va polititzar i no era una banca professional, amb una gestió subòptima i perjudicial per als ciutadans.

- S'haurien d'haver deixat caure altres entitats financeres i rescatar els ciutadans?

- Hi ha tres milions de persones sobre-endeutades i el legislador ha fet la llei segona oportunitat, però la gent no la demana. En el fons ja hi ha un rescat indirecte, però com a mínim s'ha de demanar. La llei de segona oportunitat és el rescat del ciutadà. El legislador esperava una allau als jutjats: habitualment els concursos de creditors es porten als jutjats mercantils, però amb tres milions de persones afectades, es va preveure una allau i el legislador va portar el concurs de la persona física als jutjats civils. I no hi ha anat ningú. És un rescat on no s'han posat diners, però és millor, perquè quedes sense deutes. permet tornar a començar i xoca que la gent no s'ha acollit a això.

- Després de la crisi hipotecària, ara sembla que comença a créixer la bombolla del lloguer. És sostenible?

- Ho veig extremadament preocupant. Hi ha zones al centre de Barcelona on hi ha hagut una pujada del 25%. És- un autèntic problema. Principalment sorgeix perquè molts estalviadors, davant dels interessos baixos de Draghi, ja no poden mantenir diners al banc i fugen al valor refugi del totxo per cobrar lloguers i tenir major rendibilitat. A banda, hi ha molta més por a hipotecar-se. En la línia del turbocapitalisme, els que tenen diners, en tindran més perquè a sobre inverteixen en pisos i els lloguers pugen. I els que no tenen diners cada cop es més difícil que accedeixin a l'habitatge. El món immobiliari permet canviar ràpidament les dades econòmiques d'un país perquè genera  un gran volum de treball i inversió, però sempre es problemàtic. A l'Alemanya de l'est, en l'època de la reunificació es va produir una bombolla immobiliària i després la depressió va ser total. El tema immobiliari hauria de tenir un ministeri propi.

- Per què la banca manté els pisos buits?

- A Alemanya hi ha 1.850 entitats bancàries i a Espanya 15. Hem viscut la fusió de la fusió de la fusió. Això va suposar que la banca ja no era capaç de gestionar els pisos i béns impagats. Per això han aparegut al mapa quatre empreses gestores a qui la banca ha delegat la gestió dels actius immobiliaris. Les decisions es prenen en despatxos allunyats de la realitat. La banca també s'ha trobat que tothom demana producte a Barcelona i molts d'aquests pisos estan en emplaçaments secundaris i les entitats financeres tenen poca pressió econòmica per vendre. Moltes promocions immobiliàries d'entrada ja van ser un fracàs.

- Què en pensa dels impostos als pisos buits? 

- Ho veig bé perquè sense pressió no es mou res. Tanmateix, com deia abans, la pròpia banca hauria de fer, per exemple, una campanya de màrqueting o oferir lloguers social. No s'hauria de deixar condemnar a un impost, sinó assumir la seva responsabilitat social.
 

Raphael Nagel Foto: Isaac Meler