La història ens explica que el que actualment és Barcelona va tenir com a origen un petit poblat ibèric anomenat Bàrkeno. Els ibers, un poble que per motius de defensa acostumava a situar els seus poblats en llocs elevats ha deixat restes arqueològiques en molts turons de la ciutat. Llocs com Montjuïc, les bateries antiaèries del Carmel o el Tibidabo compten amb jaciments arqueològics d’aquesta època.
Però el que és Barcelona, com a ciutat, va ser creada en època de l’emperador August al segle I aC. Aquesta petita ciutat només arribava del que ara és l’avinguda de la Catedral fins el centre cívic Pati Llimona, al carrer Regomir i de la plaça de l’Àngel al carrer del Call. El seu temple, situat al capdamunt del Mont Tàber, es creu que estava dedicat a August, el mateix emperador, que era considerat un Déu. El que queda d’aquest antic temple encara es pot veure a l’interior del Centre Excursionista de Catalunya, al Carrer Paradís. El que molts barcelonins no saben és que de restes del temple n’hi havia moltes més fins els anys 30 del segle XIX.
El segle XIX, ja en parlarem un dia més detalladament si cal, va ser un segle de molts canvis a la ciutat. La ciutat, tancada dins les muralles necessitava construir nous edificis moderns, i les restes del passat sovint feien nosa. Va ser aleshores quan van començar a enderrocar les antigues cases de la banda de mar del carrer Paradís i amb elles bona part de les columnes laterals del temple romà. Realment viure amb una columna romana enmig de la sala restava molt espai, però els barcelonins d’aleshores ja eren conscients del valor que tenien i es va redactar una memòria arqueològica que encara es pot consultar digitalment.
Potser ens sobta, però el que tots hem conegut sempre com a Temple d’August, als documents apareix com a Temple d’Hèrcules! Què i pinta Hèrcules, ens preguntarem..., perquè de fet, la ciutat té fins i tot un monument dedicat a aquest personatge, ara al passeig de Sant Joan però que ja anteriorment havia estat instal·lat a l’Esplanada de la Ciutadella. Doncs bé, Hèrcules, que no és més que un “copy/paste” de l’Heracles grec en versió romana, és segons moltes llegendes, el fundador de la ciutat de Barcelona.
El Temple d'August, al Centre Excursionista de Catalunya. Foto: Adrià Costa
Ja se sap que els historiadors no acostumen a estudiar les llegendes, bàsicament perquè no tenen base científica i potser no ens aporten res de cara a descobrir el passat. Això pensava jo en un principi, fins que un amic meu, psicòleg em va parlar de la importància que tenen aquestes històries pel desenvolupament de la societat posteriorment. Ell, deia, que el passat influeix, però el que la gent creu que ha passat també, perquè la gent ho assumeix i a partir d’aquí crea uns senyals d’identitat col·lectiva. Fins i tot si sap que aquell passat és fals!
Posem un exemple bàsic: Sant Jordi. Tothom, més enllà de quatre despistats sap que Sant Jordi no era un senyor que matava dracs. Si va existir realment, va ser un màrtir cristià al que li van tallar el cap a la Capadòcia i punt! Això dels dracs i les princeses es va afegint durant l’edat mitjana, però mireu si va ser important que a Sant Jordi, amb dracs i princeses el tenen com a patró i símbol nacional a Catalunya, Anglaterra, Rússia, Geòrgia i alguns llocs més.
Amb la llegenda d’Hèrcules i la fundació de la ciutat passa una cosa semblant. Diverses llegendes i mitologies relacionen Hèrcules amb la fundació de Barcelona. Tantes, que durant la celebració del XIX Capítol de l’Ordre del Belló d’Or, celebrada a la nostra ciutat i presidida per Carles V, es crearà una versió oficial, que no és sinó la barreja d’elements de diferents versions d’aquesta. Vaja, que s’ho van fer venir bé...
I diu la llegenda... Àclides era fill d’una relació adúltera entre Zeus i Alcmena i estava des de petit, dotat d’una gran força. Hera, la dona de Zeus, i gelosa de tots els fills il·legítims del seu espòs, va enviar-li un atac de bogeria a Hércules. Sota els efectes del malefici, Àclides, en un atac d’ira va agafar un arc i va matar els seus propis fills i els seu cosí Euristeu. Un cop va recuperar la cordura va ser conscient del desastre que havia provocat. Sentint-se culpable va consultar l’horacle de Delfos, on va rebre diverses instruccions per pal·liar les seves culpes.
En primer lloc canviaria el seu nom pel d’Heracles (La glòria d’Hera), el que seria Hèrcules pels romans posteriorment. Amb això aplacaria la ràbia de la deessa. A més, s’hauria de posar a les ordres d’Euristeu, el seu cosí, qui li va encomanar dotze treballs a realitzar. Els seu quart treball és el que ens ocupa En aquest treball Hèrcules havia de capturar el senglar d’Emirant, a l’Acàdia. Quan va arribar a aquella terra es va trobar amb el seu vell amic Quiró, de qui havia après la medicina i el qui dóna nom a una clínica de Barcelona precisament.
La Font d'Hèrcules, a la cruïlla del passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega. Foto: Adrià Costa
Per celebrar la retrobada Quiró va voler celebrar-ho precisament amb vi, però l’olor d’aquesta preuada beguda va estimular els centaures, que es van posar violents i van començar a tirar pedres contra Hèrcules. Hèrcules va començar a llançar-los fletxes enverinades, i dissortadament Quiró va resultar ferit per una d’elles. Hèrcules va restar fidel al costat del seu company fins que aquest va morir. Després d’això, Hèrcules, segons aquesta versió (feta venir bé durant Carles V), va unir-se als Jason i els argonautes a la cerca del belló d’or. La flota es va topar amb una gran tempesta. En aquella època no hi havia GPS, ni telèfons mòbils, ni radars, així doncs, es van perdre ben perduts i van anar a parar al sud de la Gàlia intentant mantenir contacte visual entre les diverses naus.
Per comprovar que hi eren tots van anar contant les barques, i de les nou que havien salpat, només n’hi havia arribat vuit. On és la “Barca nona” o “Barca novena”, que diríem ara. Jason va encomanar la tasca d’anar a cercar la barca perduda. Resseguint la costa cap al sud. Mentrestant, els argonautes que esperaven al sud de la Gàlia van fundar Massalia, l’actual Marsella. Abans quan s’avorrien es dedicaven a construir ciutats. Finalment Hèrcules va trobar els argonautes perduts, s’havien instal·lat al que ara és el pla de Barcelona, i amb el vaixell trencat, van decidir quedar-s’hi.
A Hèrcules li va agradar molt el lloc, i veient la muntanya de Montjuïc va decidir extreure’n pedra per construir hi una ciutat, que seria batejada amb el nom de la novena barca dels argonautes, la “Barca nona” o Barcanona i d’aquí, en teoria ve el nom de Barcelona.
En els seus viatges, Hèrcules tornarà a Hispània diverses vegades, sobretot per separar l’estret de Gibraltar (les columnes d’Hèrcules, presents a l’actual escut espanyol) i per barallar-se amb Gerió. En una de les visites es troba un panorama dantesc. L’extrem nord de la Península estava arrasat. Els boscos cremats, i allà es trobava la princesa Pirene, filla de Túbal, el rei dels ibers que, Moribunda, li explica que Gerió, un malvat gegant, per cert, fundador de Girona, havia robat el tro al seu pare, i que a ella l’estava perseguint per matar-la, no fos cas que en reclamés el tro.
Hèrcules, enfurismat, va veure impotent com Pirene moria. Enrabiat, colèric, va anar a buscar pedres ben grosses cap al sud per fer-li un gran mausoleu. Resseguint la costa va arribar fins la muntanya de Montjuïc, amb les seves impressionants pedreres encara visibles. Allà va decidir agafar uns bons rocs i anar-los pujant cap al nord per construir el gran mausoleu a la princesa Pirene. Anava fent viatges d’anada i tornada, ben enfurismat, completament ofuscat, anava afegint a aquella tomba una tomba rere l’altra. Cada cop que llançava una pedra amb fúria, trontollava tota la terra, la gent li suplicava, Prou Hèrcules! Però ell seguia, totalment fora de si, i amb els ulls plorosos de ràbia. Tant ofuscat estava que va anar posant pedres fins aconseguir una gran tomba que arribava del Cantàbric al Mediterrani! Però ell seguia afegint-hi pedres de tota manera. I és així segons diuen, com es va fundar el Pirineu, la tomba de la princesa Pirene.
Vistes de Barcelona des del Mirador de l'Alcalde. Foto: Jordi Jon Pardo
No content amb això va tornar una altra vegada, carregat de rocs a l’extrem mediterrani dels Pirineus, amb la intenció d’afegir-hi encara més pedres. Però ja cansat i una mica més tranquil després de fer el mausoleu que la princesa es mereixia, va alçar la vista cap a l’oest, i va ser aleshores quan va adonar-se que la seva obra arribava d’un mar a l’altre, i en molts punts tenia una gran elevació. Només en aquell moment va ser conscient que potser si que n’hi havia prou ja i podia donar el mausoleu per finalitzat.
En no saber què fer d’aquelles pedres, en va tirar unes quantes a la bora del mar, creant així el cap de Creus, i unes quantes una mica més lluny, fent les Illes Medes.
Si fem un breu repàs veurem que hi ha diversos aspectes d’aquesta història que tenen quelcom en comú, fins el punt que ens podrien ajudar-nos a crear una nova teoria.
1. Hèrcules era un amant del vi, com així ho demostra la festa que celebra amb Quiró
2. Si algú ha anat a Grècia alguna vegada, o bé ha sentit la llengua grega sabrà que la fonètica és sorprenentment semblant a la del castellà. De lluny, de fet et sembla sentir castellà, però quan t’hi acostes descobreixes que és una altra llengua.
3. Hèrcules funda la ciutat de Barcelona pujant a Montjuïc i llançant pedres des de dalt fins el Mont Tàber.
3. Sobre el lloc de la mort de Pirene, Hèrcules dedica a posar-hi pedres, moltes pedres, fins i tot li acaben sobrant, perquè és un personatge al qual li agraden les coses en quantitat, que no en sobrin!
4. Ell comença a posar pedres on està enterrada Pirene, però pedra rere pedra, inconscientment va tirant cap a l’est, va arrambant cap a casa segons aquesta teoria.
Potser algú ja sap per on vaig, no? Algú ha sentit l’euskera? Fixeu-vos, molts diuen que sona igual que el castellà però amb paraules totalment diferents, en realitat Hèrcules potser no era grec, aquest és potser un error d’interpretació. Totes aquestes proves ens porten a demostrar que Hèrcules era basc! I a més, fixem-nos, Hèrcules posa com a condició per cedir al rei Túbal la ciutat, que li dediquin un temple a ell mateix, això ens portaria a especificar encara més i afirmar que ell era concretament de Bilbao! Posats a llançar enlaire teories no basades en la ciència històrica i alimentades per la conspiranoia, que estan molt de moda, sobretot en alguns temes com la francmaçoneria, els templers i coses d’aquestes: “Goazen neskak eta mutilak! Gora Bartzelona”.
Font d'Hèrcules dels jardins de Palau Reial. Foto: Eva Domínguez