25
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
03
de març
a les
16:42h
És pop, és humor, és autoreferencial, és ironia, és cruesa i és un catàleg d'himnes diversos per ser corejats. Així és Un estrany poder, el quart disc d'estudi d'Els Amics de les Arts, l'inici d'una "nova etapa" que va tenir el seu punt d'inflexió amb el disc 10 anys. De so reconeixible, el nou disc amplifica tot allò que dota de personalitat el grup, amb una fórmula singular per acaronar l'èxit i les emocions, disc a disc, cançó a cançó. "Amb 10 anys vam portar les cançons a una dimensió que no havíem explorat, acompanyats per una Big Band. En el moment de fer el nou disc, ens vam plantejar què més podíem fer". Nous reptes i maneres per seguir alimentant la bona salut del grup.
Una de les primeres propostes va ser buscar un productor que permetés la introducció de nous matisos al procediment habitual. L'escollit va ser Tony Doogan, reputat productor de grups d'ànima indie com Belle & Sebastian, Mogwai, David Byrne, Teenage Fan Club o Snow Patrol, un currículum que els ha esperonat encara més. "Que hagi treballat amb tots aquests artistes i que a tu t'estigui sentint nu, sense res més que la melodia i la cançó, fa que et posis les piles immediatament", reconeixen. "En Tony va fer la màgia de la gent que fa molts anys que toca la música pop. Va opinar, va reestructurar i ens va desacomplexar una mica, ens va ensenyar a no tenir por de jugar amb la cançó", subratllen, satisfets del camí emprès i, especialment, del resultat.
"Com a productor, és molt propositiu, i nosaltres ens hem deixat guiar". A través d'una relació de diàleg, Tony Doogan s'ha acabat convertint "en un cinquè Amic", reconeixen. "Ha tingut un paper clau, ens ha canviat i ens ha regirat les estructures i ha fet propostes de producció, pròpiament", sense modificar l'ànima pròpia de cada peça i, a la fi, del mateix grup. "Si agafes la partitura abans d'ensenyar-li al Tony i compares les cançons tal i com han acabat sortint al disc, no hi trobaries gaire diferència", reblen. "També hem de reconèixer que si en Tony hagués arribat dos discos enrere, ens l'haguéssim fotut. Sort d'en Ferran Conangla!", exclamen. "Amb ell vam aprendre a ser musics professionals".
Un "estrany poder" per transformar les cançons en himnes
Si una cosa no ha variat en tots aquests anys de concerts i discos, és l'habilitat del grup per convertir les cançons en himnes cantables, convertint els concerts en esclats d'èxtasi comunitari. "El missatge de la cançó ha de ser potent i clar, no hi ha cap altre secret", expliquen. "No per posar més guitarres o més 'ohs' la gent la cantarà o s'emocionarà més. Has de venir d'algun lloc". I això és intangible. "Som musics de pop, i la nostra feina és muntar i desmuntar una emoció en tres minuts". El mateix que passa amb la confecció d'un disc. "Al final, són dotze trets a l'aire on intentem traspassar la roba de la gent i arribar a l'interior".
Però no hi ha fórmula. De vegades passa, fins i tot, que la història d'un "hit" escapa al control del propi grup i de la inquietud que la va provocar. És el cas de Louisiana o els camps de cotó. "Mai ens podríem haver pensat que seria un gran èxit, versionada fins i tot per Andrea Motis o per l'Orfeó Català. Quan composes, ets tan a dins de l'espiral creativa que no pots prendre perspectiva amb la teva pròpia obra". Fins que aquella cançó acaba prenent una nova vida en directe. "Cada concert és un ritual, una comunió amb els seguidors, la recerca d'un clímax on poder emocionar el públic".
"L'èxit és seguir passant-nos-ho bé gravant i tocant, tots quatre. Mentre es mantingui aquest equilibri de treballar molt i de passar-ho bé, seguirem tenint èxit", afirmen, sense dubtar-ho. "Mentre el fet d'estar junts ens enriqueixi com a persones i com a músics, seguirem fent això. El secret és saber connectar amb el públic. Si ets autèntic, si no vas de res, la gent veu una veritat, perquè la gent no és pas ximple". Al capdavall, és qüestió d'un poder inexplicable. "Les cançons no són matemàtica, sinó música. I la música pot arribar i pot transmetre sentiments. Té un estrany poder", puntualitzen, entre somriures. El festival Strenes de Girona presentarà de manera oficial el nou disc el proper 30 d'abril.
Una de les primeres propostes va ser buscar un productor que permetés la introducció de nous matisos al procediment habitual. L'escollit va ser Tony Doogan, reputat productor de grups d'ànima indie com Belle & Sebastian, Mogwai, David Byrne, Teenage Fan Club o Snow Patrol, un currículum que els ha esperonat encara més. "Que hagi treballat amb tots aquests artistes i que a tu t'estigui sentint nu, sense res més que la melodia i la cançó, fa que et posis les piles immediatament", reconeixen. "En Tony va fer la màgia de la gent que fa molts anys que toca la música pop. Va opinar, va reestructurar i ens va desacomplexar una mica, ens va ensenyar a no tenir por de jugar amb la cançó", subratllen, satisfets del camí emprès i, especialment, del resultat.
"Com a productor, és molt propositiu, i nosaltres ens hem deixat guiar". A través d'una relació de diàleg, Tony Doogan s'ha acabat convertint "en un cinquè Amic", reconeixen. "Ha tingut un paper clau, ens ha canviat i ens ha regirat les estructures i ha fet propostes de producció, pròpiament", sense modificar l'ànima pròpia de cada peça i, a la fi, del mateix grup. "Si agafes la partitura abans d'ensenyar-li al Tony i compares les cançons tal i com han acabat sortint al disc, no hi trobaries gaire diferència", reblen. "També hem de reconèixer que si en Tony hagués arribat dos discos enrere, ens l'haguéssim fotut. Sort d'en Ferran Conangla!", exclamen. "Amb ell vam aprendre a ser musics professionals".
Els Amics de les Arts, a l'entrevista per NacióDigital. Foto: Jordi Jon Pardo
Un "estrany poder" per transformar les cançons en himnes
Si una cosa no ha variat en tots aquests anys de concerts i discos, és l'habilitat del grup per convertir les cançons en himnes cantables, convertint els concerts en esclats d'èxtasi comunitari. "El missatge de la cançó ha de ser potent i clar, no hi ha cap altre secret", expliquen. "No per posar més guitarres o més 'ohs' la gent la cantarà o s'emocionarà més. Has de venir d'algun lloc". I això és intangible. "Som musics de pop, i la nostra feina és muntar i desmuntar una emoció en tres minuts". El mateix que passa amb la confecció d'un disc. "Al final, són dotze trets a l'aire on intentem traspassar la roba de la gent i arribar a l'interior".
Però no hi ha fórmula. De vegades passa, fins i tot, que la història d'un "hit" escapa al control del propi grup i de la inquietud que la va provocar. És el cas de Louisiana o els camps de cotó. "Mai ens podríem haver pensat que seria un gran èxit, versionada fins i tot per Andrea Motis o per l'Orfeó Català. Quan composes, ets tan a dins de l'espiral creativa que no pots prendre perspectiva amb la teva pròpia obra". Fins que aquella cançó acaba prenent una nova vida en directe. "Cada concert és un ritual, una comunió amb els seguidors, la recerca d'un clímax on poder emocionar el públic".
"L'èxit és seguir passant-nos-ho bé gravant i tocant, tots quatre. Mentre es mantingui aquest equilibri de treballar molt i de passar-ho bé, seguirem tenint èxit", afirmen, sense dubtar-ho. "Mentre el fet d'estar junts ens enriqueixi com a persones i com a músics, seguirem fent això. El secret és saber connectar amb el públic. Si ets autèntic, si no vas de res, la gent veu una veritat, perquè la gent no és pas ximple". Al capdavall, és qüestió d'un poder inexplicable. "Les cançons no són matemàtica, sinó música. I la música pot arribar i pot transmetre sentiments. Té un estrany poder", puntualitzen, entre somriures. El festival Strenes de Girona presentarà de manera oficial el nou disc el proper 30 d'abril.
Els Amics de les Arts, a l'entrevista per NacióDigital. Foto: Jordi Jon Pardo