23
de febrer
del
2017
Actualitzat
a les
22:19h
El 7 d’octubre passat, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), islamista moderat, en el govern, va revalidar la seva victòria obtenint 125 dels 395 escons del parlament. Tot un triomf per al primer ministre, Abdelilah Benkirane, que dirigeix un executiu de coalició des de les eleccions del 2011. Quatre mesos després, però, el país continua sense govern per les enormes dificultats del líder islamista per aixecar una majoria amb un acord amb altres forces polítiques.
L’any 2011 es va assajar una experiència inèdita al Marroc, amb la formació d’un govern liderat pel PJD. Es tractava d’una formació nova, d’ideologia islamista moderada, molt diferent dels partits clàssics com l’Istiqlal, conservador i nacionalista que havia abanderat la lluita per la independència els anys cinquanta, o la Unió Socialista de Forces Populars. El PJD, a més, va aconseguir superar la munió de sigles properes a Palau i que representen interessos conservadors, com el Reagrupament Nacional dels Independents (RNI) o el Moviment Popular. Amb alguns d’ells Benkirane va haver de pactar per formar govern.
Un partit creat des de Palau
El principal adversari del PJD era i és el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), una creació de Fouad Ali Al-Himna, conseller del rei Mohammed VI. El PAM va guanyar les eleccions del 2009 i va disposar del favor dels àmbits oficials, però no va poder evitar l’ascens del PJD. En les eleccions d’octubre, es va plantar amb 102 escons, molt a prop dels islamistes. El seu líder és ara Ilyas El Omari.
El temor a la Primavera Àrab i a la seva “contaminació” al Marroc va fer que la monarquia s’empassés un govern de Benkirane, vist en un ampli sector de la població com un element renovador. Alhora, el líder islamista ha demostrat molta sagacitat, practicant una cohabitació amb el rei. Al Marroc, el rei regna i lidera i el primer ministre administra el que pot, però sempre sota la mirada de Palau. A més, el monarca es reserva el nomenament d’alguns ministres clau, com el de l’Interior, Mohammed Hassad, de total obediència a Mohammed VI.
El rei decideix la partida
Des de la independència del Marroc, el 1956, el rei ha estat la peça decisiva en l’escaquer polític. Sense ser formalment una monarquia absoluta, el monarca ha estat sempre en la pràctica el cap del poder executiu. Però és sobretot l’esglaó més alt de l’anomenat makhzen, l’entramat d’interessos dins de les elits del país, el que podríem equiparar a sistema.
Després del regnat de Mohammed V en els primers anys de la independència, amb un estil discret, Hassan II va imposar un règim personalista, amb concessions forçades als partits polítics cap al final del regnat. El seu fill, Mohammed VI, que va arribar al tron el 1999, ha continuat la política autoritària, però amb prou ductilitat per aparèixer més com a poder moderador.
La monarquia marroquina ha demostrat al llarg de les dècades la seva habilitat per adaptar-se als esdeveniments. Va saber reaccionar a la primavera àrab, que va tenir al Marroc la seva expressió en el moviment cívic 20 de Febrer. Aleshores, Palau va respondre amb una reforma constitucional que retallava els poders del monarca. Potser per això, com una concessió, les eleccions del 2011 van ser considerades les més netes de la història.
Una estratègia de desgast de Benkirane
El govern de Benkirane s’ha guanyat imatge d’honestedat. L’estil de vida sobri del primer ministre reforça el seu lideratge en una societat rosegada per la corrupció. Això malgrat les retallades socials fetes pel govern. Aleshores, què està passant ara? Els poders establerts, amb la monarquia en primer lloc, estan erosionant l’autoritat de Benkirane allargant el període de formació del nou govern, que requereix 198 escons al Parlament.
La llei electoral vigent fa enormement complicat que un partit obtingui una majoria clara. Els diputats s’elegeixen amb sistema proporcional estricte. Després, tenen lloc les converses entre un gran nombre de partits. Al final, el primer ministre acaba sent poc més que un moderador entre molts socis, el que preserva la figura del rei com a gran eix del jo polític. Benkirane torna a tastar ara on és troba, mai millor dit, el poder real.
L’any 2011 es va assajar una experiència inèdita al Marroc, amb la formació d’un govern liderat pel PJD. Es tractava d’una formació nova, d’ideologia islamista moderada, molt diferent dels partits clàssics com l’Istiqlal, conservador i nacionalista que havia abanderat la lluita per la independència els anys cinquanta, o la Unió Socialista de Forces Populars. El PJD, a més, va aconseguir superar la munió de sigles properes a Palau i que representen interessos conservadors, com el Reagrupament Nacional dels Independents (RNI) o el Moviment Popular. Amb alguns d’ells Benkirane va haver de pactar per formar govern.
Un partit creat des de Palau
El principal adversari del PJD era i és el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), una creació de Fouad Ali Al-Himna, conseller del rei Mohammed VI. El PAM va guanyar les eleccions del 2009 i va disposar del favor dels àmbits oficials, però no va poder evitar l’ascens del PJD. En les eleccions d’octubre, es va plantar amb 102 escons, molt a prop dels islamistes. El seu líder és ara Ilyas El Omari.
El temor a la Primavera Àrab i a la seva “contaminació” al Marroc va fer que la monarquia s’empassés un govern de Benkirane, vist en un ampli sector de la població com un element renovador. Alhora, el líder islamista ha demostrat molta sagacitat, practicant una cohabitació amb el rei. Al Marroc, el rei regna i lidera i el primer ministre administra el que pot, però sempre sota la mirada de Palau. A més, el monarca es reserva el nomenament d’alguns ministres clau, com el de l’Interior, Mohammed Hassad, de total obediència a Mohammed VI.
El rei decideix la partida
Des de la independència del Marroc, el 1956, el rei ha estat la peça decisiva en l’escaquer polític. Sense ser formalment una monarquia absoluta, el monarca ha estat sempre en la pràctica el cap del poder executiu. Però és sobretot l’esglaó més alt de l’anomenat makhzen, l’entramat d’interessos dins de les elits del país, el que podríem equiparar a sistema.
Després del regnat de Mohammed V en els primers anys de la independència, amb un estil discret, Hassan II va imposar un règim personalista, amb concessions forçades als partits polítics cap al final del regnat. El seu fill, Mohammed VI, que va arribar al tron el 1999, ha continuat la política autoritària, però amb prou ductilitat per aparèixer més com a poder moderador.
La monarquia marroquina ha demostrat al llarg de les dècades la seva habilitat per adaptar-se als esdeveniments. Va saber reaccionar a la primavera àrab, que va tenir al Marroc la seva expressió en el moviment cívic 20 de Febrer. Aleshores, Palau va respondre amb una reforma constitucional que retallava els poders del monarca. Potser per això, com una concessió, les eleccions del 2011 van ser considerades les més netes de la història.
Una estratègia de desgast de Benkirane
El govern de Benkirane s’ha guanyat imatge d’honestedat. L’estil de vida sobri del primer ministre reforça el seu lideratge en una societat rosegada per la corrupció. Això malgrat les retallades socials fetes pel govern. Aleshores, què està passant ara? Els poders establerts, amb la monarquia en primer lloc, estan erosionant l’autoritat de Benkirane allargant el període de formació del nou govern, que requereix 198 escons al Parlament.
La llei electoral vigent fa enormement complicat que un partit obtingui una majoria clara. Els diputats s’elegeixen amb sistema proporcional estricte. Després, tenen lloc les converses entre un gran nombre de partits. Al final, el primer ministre acaba sent poc més que un moderador entre molts socis, el que preserva la figura del rei com a gran eix del jo polític. Benkirane torna a tastar ara on és troba, mai millor dit, el poder real.