19
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
21
de febrer
a les
19:47h
Poques dinasties poden mostrar la capacitat de resistència dels Borbons espanyols. Molt poques també han estat expulsades vàries vegades del país i han aconseguit tornar sempre. Els Borbons han afrontat guerres civils, motins i revolucions, exilis i oprobis, escàndols de tot ordre, baralles familiars i traïcions, però se’n surten de totes.
La sentència del cas Nóos ha tornat a ensenyar les nafres d’una família perseguida pels escàndols des que va es va establir en el tron. Des del 1700, els afers de corrupció, l’amiguisme i les disputes internes formen un tot en una dinastia que sembla aferrada com un senyal del destí a la història d’Espanya.
El primer Borbó, Felip V, un escàndol tot ell
Felip d’Anjou va ser el primer monarca Borbó que va tenir Espanya. Va regnar entre 1700 i 1746, tot i que fins al 1714 no va poder sotmetre Catalunya, que apostava per l’arxiduc Carles d’Àustria. Segons els seus biògrafs, patia diverses malalties. El 1724, va prendre una decisió sorprenent: va abdicar en el seu fill, que va passar a regnar amb el nom de Lluís I. Sembla que Felip acaronava fer-se amb la corona francesa i va intentar fer-se a un costat de la d’Espanya. Però l’operació li va sortir malament.
El pas de Lluís pel tron va ser fugaç. Amb només disset anys, ja eren conegudes les seves festes nocturnes, i se l’anomenava el robamelons. Al cap de pocs mesos de regnar, va contraure la verola i va morir. El seu pare va haver de tornar a agafar la corona. La relació entre la vídua, Lluïsa Isabel d’Orleans, i la dona de Felip V, Isabel de Farnesio, no podia ser pitjor, i la cort anava plena de les enganxades contínues entre les dues dones de palau fins que la vídua va haver de sortir d’escena.
Però el que va caracteritzar el regnat de Felip V va ser la instauració d’un règim centralitzador a la francesa, que va entroncar molt millor amb el sistema de poder castellà. A la Corona catalano-aragonesa, el poder de les Corts era important i el rei l’havia de tenir en compte. Amb Felip V es van eliminar algunes mesures de fiscalització del govern, com la coneguda com a purga de taula, que volia dir revisar els canvis en el patrimoni dels qui havien exercit algun càrrec important. Amb els Borbons, va continuar la venda de càrrecs que ja era moneda corrent durant els Àustria i que havia esdevingut un recurs per als problemes de la hisenda.
Carles IV i Ferran VII, el fill contra el pare
Després dels regnats de dos fills més de Felip V, Ferran VI i Carles III (segurament el més brillant de la dinastia), va arribar al tron Carles IV, un home mediocre de qui ha quedat com a millor testimoni El retrat de la família de Carles IV amb què Francisco de Goya va deixar en evidència la grisor de tot el clan. Va ser un monarca dominat per la seva dona i pels favorits, el que va acabar per convertir el rei en una figura impopular. Els amors entre la reina Maria Lluïsa i el secretari d’Estat Manuel Godoy, a la pràctica el cap del govern, eren coneguts per tothom, tret del monarca. Godoy, provinent de la petita noblesa, es va enriquir des del poder i aviat va esdevenir el símbol de la corrupció. L’historiador Raymond Carr atribueix a Godoy l’origen del terme xoriço com a sinònim de corrupte. El favorit era d’Extremadura, rica en producció de porc, i va ser anomenat choricero pels seus enemics.
Aquest clima va ser aprofitat pel jove príncep d’Astúries, Ferran, que per contrast era popular, però que seria molt pitjor que el pare. L’ambició del príncep per esdevenir Ferran VII el va dur a preparar un cop d’estat contra el seu propi pare. Va ser l’anomenat motí d’Aranjuez, el març del 1808, gràcies al qual va ascendir al tron. Poc després, Napoleó forçaria l’abdicació dels drets de Carles i Ferran i envairia Espanya.
Maria Cristina, borsa i comissions
Ferran VII va tornar a regnar el 1814, després de la guerra del Francès. Els qui l’esperaven (l’anomenaven el Desitjat) aviat se'n penedirien. Era un personatge dèspota i miserable, que va voler mantenir l’absolutisme aliat a la Inquisició. A la seva mort, amb la seva filla, Isabel II, de només tres anys, va exercir la regència la vídua, Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies. Maria Cristina era una dona ambiciosa, gaudia de les conspiracions polítiques i estimava els diners com ningú més a la cort. El seu enfrontament amb el general Espartero va fer que el 1840 fos expulsada d’Espanya, però a la caiguda del militar, va tornar. No com a regent, perquè Isabel va ser declarada major d’edat als tretze anys, però sí com a figura influent i cal del “sector negocis” de la cort.
La reina mare va enriquir-se els anys quaranta i cinquanta, jugant a la borsa –beneficiant-se d’informació privilegiada- i gràcies a les concessions del ferrocarril. L’antiga regent no tenia escrúpols per embutxacar-se uns bons percentatges de molts dels negocis que es tancaven en els despatxos governamentals. Es va formar un nucli de negociants entorn seu del qual va sobresortir José de Salamanca, que ara alguns definirien com un emprenedor i que era un espavilat sense manies. Ennoblit amb un marquesat, el barri madrileny de Salamanca porta el seu nom.
Maria Cristina va acabar sent un personatge detestat, fins al punt que amb motiu de la revolta del 1854 que va fer caure el govern conservador establert, la residència de la reina mare va ser assaltat i ella es va veure obligada altre cop a anar a l’exili.
1868: Isabel II, destronada
Si el destronament de Carles IV i de Ferran VII va ser obra dels francesos, la d’Isabel II ja va ser una conquesta dels súbdits en la Revolució de 1868. La impopularitat de la reina era enorme en totes les capes socials. Una camarilla de palau feia i desfeia, amb el govern en mans d’un autoritari Partit Moderat, dirigit per generals i polítics conservadors. Entre ells, el comte de San Luis va ser el primer a organitzar una xarxa ben engreixada de manipulació dels processos electorals, els anys cinquanta.
Una revolta militar encapçalada pel general Prim i altres oficials liberals va obligar Isabel II a creuar la frontera. Es va assajar un règim parlamentari i democràtic que, en aquella Espanya del XIX, no va arrelar. Però el país no es va estabilitzar. Prim, buscant un rei europeu i civilitzat, va portar l’italià Amadeu de Saboia, però el de Reus va ser assassinat i la lluita de faccions va fer impossible el regnat d’Amadeu. Va venir la Primera República i, finalment, el desembre de 1874, un cop militar va fer tornar els Borbons. Només que aquest cop no seria Isabel, exiliada a França, qui es faria amb el ceptre, sinó el seu fill Alfons XII.
Alfons XIII, la frivolitat en el tron
Alfons XIII, nét d’Isabel II, no es va conformar en regnar sinó que volia governar i intervenir en tots els processos de decisió. Incapaç d’entendre que la societat exigia transformacions profundes, el monarca va deixar fer el caciquisme i les velles oligarquies, com havien fet la seva àvia i el seu pare, Alfons XII. Segons José María Zavala (El patrimonio de los Borbones), el monarca es va afanyar a erigir una fortuna amb inversions en sectors econòmics que anaven des de la Transmediterránea a les finances i la borsa, que va fer que remenés fins a prop de 150 milions d’euros durant el seu regnat. Quan va haver de fugir a l’exili, s’havia plomat dues terceres parts del seu capital, segons el mateix autor.
“¡Olé tus cojones!”
A Alfons XIII se’l va acusar de ser el responsable del desastre d’Annual, quan el general Fernández Silvestre, un militar descontrolat, va llançar una ofensiva contra les forces d’Abd-el Krim al Marroc sense disposar de prou tropes. “¡Olé tus cojones!” diuen que deia el telegrama que Alfons XIII li va enviar, en contra de tota lògica.
Fernández Silvestre i el ruix dels seus soldats van caure a la sorra del desert el 22 de juliol del 1921 en el que va ser una de les grans catàstrofes militars, i humanes, de l’exèrcit espanyol, amb més de 15.000 víctimes. Es va obrir una investigació al parlament per esbrinar responsabilitats. El rei es va espantar i aquest va ser un dels motius per acceptar el cop militar del general primo de Rivera. Unint la seva sort a la del dictador, Alfons XIII suïcidava la monarquia. Quan Primo de Rivera va caure per la seva impopularitat, la monarquia va entrar en crisi. El 14 d’abril de 1931, el Borbó regnant abandonava el país.
Les pors de Joan Carles I
El rei emèrit, Joan Carles de Borbó, nascut a Roma el 1938, és un Borbó de cap a peus. També és un home obsedit en el que va veure a casa, amb un avi a l’exili i un pare que no va poder tornar com a rei. Va heretar la frivolitat de la dinastia i també la simpatia pels grans embolicaires, els negociants que sempre han envoltat palau, les amistats perilloses que en el seu cas va simbolitzar Manuel Prado y Colón de Carvajal, home per a tot, però que abans s’havien dit Godoy, Salamanca o San Luis.
El temor a repetir una situació d’exili ha perseguit Joan Carles al llarg de la seva vida. Quan Franco va descartar de manera definitiva el seu pare, Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII, com a successor, i li va proposar a ell ser-ho, diuen que Joan Carles va venir a dir-li al seu pare que “o era ell o ningú”. El fet de saltar-se la continuïtat dinàstica, de passar per davant del pare, va suposar una altra crisi interna en la família, que n’ha viscut moltes de similars. Fills que passen pel davant dels pares (com Ferran VII amb Carles IV), o que han d’assumir el tron per salvar els drets del clan (com Alfons XII respecte a la seva mare, Isabel II) són trets propis de la dinastia.
Els afers de corrupció són un detall més del retrat d’una família singular. Durant uns anys, en l’inici del seu regnat, quan a la Zarzuela tenia vara alta el general Sabino Fernández Campo, el rei semblava més o menys controlat. L’autoritat moral del militar, que coneixia molt bé el monarca, mantenia a ratlla les amistats interessades i potser també alguns errors polítics. Com hagués estat el 23-F sense Sabino a la Zarzuela? Va ser ell qui va impedir que el general Armada s’acostés a palau. Però la sortida de la Casa Reial de Fernández Campo, el 1993, va canviar les coses. La reina Sofia va quedar afeblida i personatges com Mario Conde van entrar per la porta gran. Com sempre des de la seva arribada a la història d’Espanya, els Borbons desfermats solen acabar en desastre.
La sentència del cas Nóos ha tornat a ensenyar les nafres d’una família perseguida pels escàndols des que va es va establir en el tron. Des del 1700, els afers de corrupció, l’amiguisme i les disputes internes formen un tot en una dinastia que sembla aferrada com un senyal del destí a la història d’Espanya.
El primer Borbó, Felip V, un escàndol tot ell
Felip d’Anjou va ser el primer monarca Borbó que va tenir Espanya. Va regnar entre 1700 i 1746, tot i que fins al 1714 no va poder sotmetre Catalunya, que apostava per l’arxiduc Carles d’Àustria. Segons els seus biògrafs, patia diverses malalties. El 1724, va prendre una decisió sorprenent: va abdicar en el seu fill, que va passar a regnar amb el nom de Lluís I. Sembla que Felip acaronava fer-se amb la corona francesa i va intentar fer-se a un costat de la d’Espanya. Però l’operació li va sortir malament.
El pas de Lluís pel tron va ser fugaç. Amb només disset anys, ja eren conegudes les seves festes nocturnes, i se l’anomenava el robamelons. Al cap de pocs mesos de regnar, va contraure la verola i va morir. El seu pare va haver de tornar a agafar la corona. La relació entre la vídua, Lluïsa Isabel d’Orleans, i la dona de Felip V, Isabel de Farnesio, no podia ser pitjor, i la cort anava plena de les enganxades contínues entre les dues dones de palau fins que la vídua va haver de sortir d’escena.
Però el que va caracteritzar el regnat de Felip V va ser la instauració d’un règim centralitzador a la francesa, que va entroncar molt millor amb el sistema de poder castellà. A la Corona catalano-aragonesa, el poder de les Corts era important i el rei l’havia de tenir en compte. Amb Felip V es van eliminar algunes mesures de fiscalització del govern, com la coneguda com a purga de taula, que volia dir revisar els canvis en el patrimoni dels qui havien exercit algun càrrec important. Amb els Borbons, va continuar la venda de càrrecs que ja era moneda corrent durant els Àustria i que havia esdevingut un recurs per als problemes de la hisenda.
Carles IV i Ferran VII, el fill contra el pare
Després dels regnats de dos fills més de Felip V, Ferran VI i Carles III (segurament el més brillant de la dinastia), va arribar al tron Carles IV, un home mediocre de qui ha quedat com a millor testimoni El retrat de la família de Carles IV amb què Francisco de Goya va deixar en evidència la grisor de tot el clan. Va ser un monarca dominat per la seva dona i pels favorits, el que va acabar per convertir el rei en una figura impopular. Els amors entre la reina Maria Lluïsa i el secretari d’Estat Manuel Godoy, a la pràctica el cap del govern, eren coneguts per tothom, tret del monarca. Godoy, provinent de la petita noblesa, es va enriquir des del poder i aviat va esdevenir el símbol de la corrupció. L’historiador Raymond Carr atribueix a Godoy l’origen del terme xoriço com a sinònim de corrupte. El favorit era d’Extremadura, rica en producció de porc, i va ser anomenat choricero pels seus enemics.
Aquest clima va ser aprofitat pel jove príncep d’Astúries, Ferran, que per contrast era popular, però que seria molt pitjor que el pare. L’ambició del príncep per esdevenir Ferran VII el va dur a preparar un cop d’estat contra el seu propi pare. Va ser l’anomenat motí d’Aranjuez, el març del 1808, gràcies al qual va ascendir al tron. Poc després, Napoleó forçaria l’abdicació dels drets de Carles i Ferran i envairia Espanya.
Maria Cristina, borsa i comissions
Ferran VII va tornar a regnar el 1814, després de la guerra del Francès. Els qui l’esperaven (l’anomenaven el Desitjat) aviat se'n penedirien. Era un personatge dèspota i miserable, que va voler mantenir l’absolutisme aliat a la Inquisició. A la seva mort, amb la seva filla, Isabel II, de només tres anys, va exercir la regència la vídua, Maria Cristina de Borbó i Dues Sicílies. Maria Cristina era una dona ambiciosa, gaudia de les conspiracions polítiques i estimava els diners com ningú més a la cort. El seu enfrontament amb el general Espartero va fer que el 1840 fos expulsada d’Espanya, però a la caiguda del militar, va tornar. No com a regent, perquè Isabel va ser declarada major d’edat als tretze anys, però sí com a figura influent i cal del “sector negocis” de la cort.
La reina mare va enriquir-se els anys quaranta i cinquanta, jugant a la borsa –beneficiant-se d’informació privilegiada- i gràcies a les concessions del ferrocarril. L’antiga regent no tenia escrúpols per embutxacar-se uns bons percentatges de molts dels negocis que es tancaven en els despatxos governamentals. Es va formar un nucli de negociants entorn seu del qual va sobresortir José de Salamanca, que ara alguns definirien com un emprenedor i que era un espavilat sense manies. Ennoblit amb un marquesat, el barri madrileny de Salamanca porta el seu nom.
Maria Cristina va acabar sent un personatge detestat, fins al punt que amb motiu de la revolta del 1854 que va fer caure el govern conservador establert, la residència de la reina mare va ser assaltat i ella es va veure obligada altre cop a anar a l’exili.
1868: Isabel II, destronada
Si el destronament de Carles IV i de Ferran VII va ser obra dels francesos, la d’Isabel II ja va ser una conquesta dels súbdits en la Revolució de 1868. La impopularitat de la reina era enorme en totes les capes socials. Una camarilla de palau feia i desfeia, amb el govern en mans d’un autoritari Partit Moderat, dirigit per generals i polítics conservadors. Entre ells, el comte de San Luis va ser el primer a organitzar una xarxa ben engreixada de manipulació dels processos electorals, els anys cinquanta.
Una revolta militar encapçalada pel general Prim i altres oficials liberals va obligar Isabel II a creuar la frontera. Es va assajar un règim parlamentari i democràtic que, en aquella Espanya del XIX, no va arrelar. Però el país no es va estabilitzar. Prim, buscant un rei europeu i civilitzat, va portar l’italià Amadeu de Saboia, però el de Reus va ser assassinat i la lluita de faccions va fer impossible el regnat d’Amadeu. Va venir la Primera República i, finalment, el desembre de 1874, un cop militar va fer tornar els Borbons. Només que aquest cop no seria Isabel, exiliada a França, qui es faria amb el ceptre, sinó el seu fill Alfons XII.
Alfons XIII, la frivolitat en el tron
Alfons XIII, nét d’Isabel II, no es va conformar en regnar sinó que volia governar i intervenir en tots els processos de decisió. Incapaç d’entendre que la societat exigia transformacions profundes, el monarca va deixar fer el caciquisme i les velles oligarquies, com havien fet la seva àvia i el seu pare, Alfons XII. Segons José María Zavala (El patrimonio de los Borbones), el monarca es va afanyar a erigir una fortuna amb inversions en sectors econòmics que anaven des de la Transmediterránea a les finances i la borsa, que va fer que remenés fins a prop de 150 milions d’euros durant el seu regnat. Quan va haver de fugir a l’exili, s’havia plomat dues terceres parts del seu capital, segons el mateix autor.
“¡Olé tus cojones!”
A Alfons XIII se’l va acusar de ser el responsable del desastre d’Annual, quan el general Fernández Silvestre, un militar descontrolat, va llançar una ofensiva contra les forces d’Abd-el Krim al Marroc sense disposar de prou tropes. “¡Olé tus cojones!” diuen que deia el telegrama que Alfons XIII li va enviar, en contra de tota lògica.
Fernández Silvestre i el ruix dels seus soldats van caure a la sorra del desert el 22 de juliol del 1921 en el que va ser una de les grans catàstrofes militars, i humanes, de l’exèrcit espanyol, amb més de 15.000 víctimes. Es va obrir una investigació al parlament per esbrinar responsabilitats. El rei es va espantar i aquest va ser un dels motius per acceptar el cop militar del general primo de Rivera. Unint la seva sort a la del dictador, Alfons XIII suïcidava la monarquia. Quan Primo de Rivera va caure per la seva impopularitat, la monarquia va entrar en crisi. El 14 d’abril de 1931, el Borbó regnant abandonava el país.
Les pors de Joan Carles I
El rei emèrit, Joan Carles de Borbó, nascut a Roma el 1938, és un Borbó de cap a peus. També és un home obsedit en el que va veure a casa, amb un avi a l’exili i un pare que no va poder tornar com a rei. Va heretar la frivolitat de la dinastia i també la simpatia pels grans embolicaires, els negociants que sempre han envoltat palau, les amistats perilloses que en el seu cas va simbolitzar Manuel Prado y Colón de Carvajal, home per a tot, però que abans s’havien dit Godoy, Salamanca o San Luis.
El temor a repetir una situació d’exili ha perseguit Joan Carles al llarg de la seva vida. Quan Franco va descartar de manera definitiva el seu pare, Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII, com a successor, i li va proposar a ell ser-ho, diuen que Joan Carles va venir a dir-li al seu pare que “o era ell o ningú”. El fet de saltar-se la continuïtat dinàstica, de passar per davant del pare, va suposar una altra crisi interna en la família, que n’ha viscut moltes de similars. Fills que passen pel davant dels pares (com Ferran VII amb Carles IV), o que han d’assumir el tron per salvar els drets del clan (com Alfons XII respecte a la seva mare, Isabel II) són trets propis de la dinastia.
Els afers de corrupció són un detall més del retrat d’una família singular. Durant uns anys, en l’inici del seu regnat, quan a la Zarzuela tenia vara alta el general Sabino Fernández Campo, el rei semblava més o menys controlat. L’autoritat moral del militar, que coneixia molt bé el monarca, mantenia a ratlla les amistats interessades i potser també alguns errors polítics. Com hagués estat el 23-F sense Sabino a la Zarzuela? Va ser ell qui va impedir que el general Armada s’acostés a palau. Però la sortida de la Casa Reial de Fernández Campo, el 1993, va canviar les coses. La reina Sofia va quedar afeblida i personatges com Mario Conde van entrar per la porta gran. Com sempre des de la seva arribada a la història d’Espanya, els Borbons desfermats solen acabar en desastre.