Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Max Besora, l'emperador foll de la prosa

Males Herbes publica "Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya", que presenta aquest dijous 16 de febrer a Barcelona | La novel·la és basada en fets reals en un 72% i s’haurà de considerar "fundacional per entendre el que s’escriu ara"

per Jaume C. Pons Alorda , 16 de febrer de 2017 a les 16:07 |
Max Besora | Adrià Cañameras
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Des de fa anys sabem que si volem trobar prosa arriscada, diferent i provocativa només ens fa falta anar a la recerca d’uns volums de color verd radioactiu: els tresors que ens regala periòdicament l’editorial Males Herbes sota l’encertada direcció de Ramon Mas i Ricard Planas. Aquests dos meravellosos (ir)responsables han aconseguit no només obrir noves vies sinó que, a més a més, han pogut eixamplar-les per fer que els lectors entenguin que la seva tasca era més que imprescindible, i que fins que no han arribat existia un buit.

La imaginació, la fantasia, el prodigi i l’astracanada, ara també es poden gaudir extraordinàriament en llengua catalana, en una mena d’híbrid que uneix el millor del pulp amb l’excel·lència estètica. Des de Males Herbes s’ha aconseguit generar un híbrid gairebé perfecte entre les publicacions més underground i els catàlegs d’Acantilado, Atalanta o Valdemar, per exemple.

 
La darrera gesta d’aquesta editorial independent els torna a situar en el punt de mira, perquè han tret a la llum un llibre que s’haurà de considerar fundacional per entendre el que s’escriu ara, i tot el que s’escriurà en el futur gràcies a ell. I aquest llibre es titula Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya (Males Herbes, 2017). El creador d’aquest miracle de lletres és Max Besora, autor de la casa, que ja hi va treure La Tècnica Meravellosa i ha participat en diferents antologies a tenir en compte com Punts de fuga: 26 contes sobre viatges en el temps (males Herbes, 2015) i 10 relats ecofuturistes (Males Herbes, 2016).


El nou títol de Max Besora és monumental –474 pàgines–, és divertidíssim –no pots parar de riure i de gaudir a mesura que devores totes les pàgines–, però sobretot és un llibre que crea món i que quan el crea l’explica amb les seves pròpies lleis –tal com hauria d’aconseguir sempre la veritable literatura, perquè la literatura no és pas un reflex del món sinó la creació de tot un sistema independent–. Aquest dijous 16 de febrer, a partir de les 19:30, el llibre es presenta a la llibreria Calders del barri de Sant Antoni a Barcelona. L’acte anirà a càrrec dels editors, d’Edgar Straehle i de l’autor. I es preveu que serà una excusa ideal per a un dia inoblidable.
 

Els desafiaments de Max Besora
 
 
El cas és que m’he discutit aferrissadament amb unes quantes persones per culpa d’en Max Besora. Curiosament aquestes persones amb les que he hagut de batallar, només dialècticament per sort, són les mateixes que en el seu moment varen celebrar la primera obra narrativa de l’autor, Vulcano (LaBreu, 2011), aventura apocalíptica que fou promoguda a ultrança, i és que els seus defensors inicials proclamaven les seves virtuts a capa i espasa, i ens varen voler convèncer que era espectacular, sorprenent, vibrant, una autèntica revolució. En canvi, a mi, ho confesso, aquell Vulcano em va deixar una mica fred. Després de llegir aquella nouvelle vaig creure que estava davant d’un petit producte overrated, com diuen a Hollywood, i que aquella obra en realitat estava retallada de mala manera per totes bandes: com si el talent animal de Besora s’hagués volgut domesticar per aconseguir un producte de consum vàlid per a tots els públics.
 
Però anys després, quan va arribar La Tècnica Meravellosa (Males Herbes, 2014), els lectors fins llavors apassionats varen canviar de parer, i tot allò que al meu entendre feia gran Besora quan escrivia, arrauxat i sense cotilles, era motiu de crítica furibunda. Els arguments a la seva contra es basaven en concepcions tan de seny com que aquest segon “intent” era una novel·la esbojarrada, mal feta, caòtica, desproporcionada, sense sentit. En poques paraules: que era una merda enganxada a un pal i que de cap de les maneres no funcionava, cosa que volia fer entendre que Besora havia perdut la seva “xispa i estil” inicials.
 
A mi, en canvi, aquella obra descarada, alliberada, em va servir per començar a entendre que, en efecte, estàvem davant d’un narrador autèntic, un narrador salvatge en el millor sentit de la paraula, però també un narrador absolutament anticonvencional i no apte per a paladars fins. Com deien els nostres romans, no llenceu margarides als porcs! Va ser llegint La Tècnica Meravellosa on vaig entendre que Besora havia decidit no acontentar ningú altre que no fos ell mateix, i alimentar ben sonorament la bèstia que portava a dins, la criatura radical que feia acte d’aparició quan escrivia el que realment volia escriure. I això, evidentment, no va agradar tothom. Per sort!
 
Per aquest motiu dins Aventures i desventures de l’insòlit (...) trobem una discussió entre soldats molt apropiada que ens ajuda a copsar quina és la tècnica, meravellosa en efecte, de Max Besora, quin és el seu propòsit. Quan un soldat critica que allò no té cap sentit, com explica abans, tot dient, en contra de la història torrencial de Joan Orpí, “ –Prô aquí falta racionalitat, veritat psicològica, consciència, versemblança…! –diu un tercer soldat–. I hi sobren els acudits verds i hi falten algunes convencions morals pròpies de la classe mitjana burgesa que es dedica a llegir aquest tipus d’històries. En una paraula: el seu relat no és prou mimètic (i, per tant, no prou comercial!)” i per tant “la plenitud, l’ordre i la unitat que tota creació necessita”, llavors el capità que narra els fets, el capità que lluita moralment i acarnissadament perquè els altres entenguin què és el que fa quan narra de la forma que narra, fa la proclama que serveix per desxifrar les claus del procés d’escriptura maxbesorià: “–Colla de gamarussos sense cervell! –renega el capità–. Què té a veure el mercantilisme amb l’autèntica literatura? Aquí no es demana altra cosa que un pacte entre lo imprès i el lector.”
 
El pacte amb un lector actiu
 
Quan ens enfrontem a Max Besora, el seu text ens demana que participem activament, en efecte, que ens afegim a aquest acte de fe que és la passió per aquella literatura que se la juga i que va en contra dels poders, ja siguin mercantils o institucionals o conceptuals. Per tant Besora s’alimenta d’aquella literatura clàssica, que ara és canònica però que en seu moment va ser revolucionària, i ho fou precisament perquè va atacar els fonaments del que es considerava correcte i apropiat. Dins d’aquest nucli d’obres dures s’inclouen El ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes Saavedra (que apareix com a personatge dins del llibre de Besora), Gargantua i Pantagruel de François Rabelais (que és homenatjat a través d’un plagi explícit, i anunciat, dins del llibre de Besora), Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (que és esmentat diverses vegades dins del llibre de Besora) o Vida i opinions de Tristram Shandy, home de llinatge de Laurence Sterne (que sembla ser el perfecte interlocutor esbojarrat de Besora, o almenys una font important des d’on armar-se de valor i d’aliats que, des de la base, el subjectin com pilars).
 
De fet, Aventures i desventures de l’insòlit (...) està estructurat seguint la tècnica del “manuscrit trobat”, també utilitzada per Cervantes amb El Quijote, per Vladimir Nabokov amb Lolita o per Miquel de Palol quan aquest va escriure la seva obra més coneguda: El Jardí dels Set Crepuscles. O sigui, i seguint aquest recurs, el que llegim és possible gràcies al treball d’edició que fa Walter Colloni, Professor d’Estudis Postcolonials Neocatalans de la Universitat de Sant Jeremies, Nova Catalunya, que són un dels personatges i un dels molts indrets de la novel·la anterior de Besora, La Tècnica Meravellosa. El professor Colloni escriu un pròleg introductori i ens facilita múltiples notes a peu de pàgina per facilitar la comprensió d’alguns dels secrets del llibre. Però aquest és tan sols un plànol arquitectònic del relat, ja que la narració que llegim neix gràcies a uns soldats que varen escoltar, i transcriure, la història de Joan Orpí durant el setge de Barcelona l’any 1714. Gràcies a la seva transcripció ara podem disposar de les aventures i desventures de Joan Orpí, el nucli dur de la novel·la, que anem llegint en capítols àvids, entranyables, apoteòsics, capítols que s’anuncien i que s’expliquen al principi de cadascun d’ells. En tot moment sabem que és una obra literària, i com a tal sotmesa a les tiranies del llenguatge i de la literatura, perquè la quarta paret entre autor(s) i lectors es trenca constantment amb comentaris, interrupcions, insults, fragments en blanc i la consciència plena que el que tenim a les mans pot ser real o no, però si és quelcom és sobretot un artefacte de primera magnitud, complex i ambiciós, segurament dels més indòmits que s’han publicat en llengua catalana durant els darrers disset primers anys del segle XXI.  
 
Perquè, tal com comenta el capità als mateixos soldats, que funcionen talment un cor grec que va apareixent a mesura que avança la història: “Que no ho sabeu, il·lusos, que la verdadera literatura només ho és quan escriu en contra d’ella mateixa? Quina mania és aquesta de prioritzar l’argument per davant del llenguatge i la forma? (…) Quan parlo d’anar en contra de la narració no vull dir que no hi pugui haver relat, ni aventures, ni personatges, sinó que em refereixo a la necessitat de la construcció híbrida, el plurilingüisme, l’exageració, la hipèrbole, el pastitx, i el discurs bivocal per unir lo que la convenció i la moral voldrien mantenir separats. En definitiva, la literatura hauria de ser un atac frontal dirigit a suspendre tot judici de la raó per inventar-ne un de nou a cada segon!” I això és el que precisament perpetra Besora a cada moment.

Pel camí, aconsegueix uns quants clatellots sublims contra el Victus i el Vae Victus d’Albert Sánchez-Piñol i contra aquesta moda actual de la coneguda autoficció catalana, des d’El dia del cérvol de Marina Espasa fins a la Jambalaia d’Albert Forns, una convenció literària que arriba tard i malament a la nostra llengua, com sol ser costum. De fet, l’escriptor i traductor Adrià Pujol, que recentment ha tret la seva versió de L’eclipsi de Georges Perec (L’Avenç, 2017), tot un exercici de constrenyiment ben travat, ha elaborat un curs a l’Escola Bloom titulat Les màscares del jo i la capacitat d’observació (Autoficció i literatura catalana contemporània) per poder calibrar si realment aquestes obres nascudes sota l’etiqueta i l’aparença “d’autoficció” estan escrites pròpiament amb les regles que haurien de seguir.
 
Fets reals però impossibles
 
Realment Joan Orpí va existir. Va néixer a Piera l’any 1593, i va morir el 1645 a la Nova Catalunya que ell havia fundat a Sud-Amèrica. Se’l considera l’últim conqueridor de Veneçuela, i el seu petit imperi és l’actual Barcelona d’allà. Però Besora no vol construir una biografia a l’ús, tampoc un relat personal on descobreix el personatge i en parla a la manera de Javier Cercas amb tots i cadascun dels seus llibres, perquè Cercas només sap fer una cosa i sempre fa el mateix, des de Soldados de Salamina fins a El monarca de las sombras: exactament idèntiques obres en tot! No, el que fa Max Besora és dinamitar tot el que té al seu abast per erigir un monument a l’insòlit. D’aquí la broma que s’ha fet servir en una molt bona campanya de màrqueting per promocionar la novel·la de Besora: que està basada en fets reals en un 72%. Ara bé, es nota que Max Besora s’ha documentat d’una forma absoluta, però els detalls aquí es fan servir perquè s’apliquin a la fluïdesa del flux narratiu i no pas per a la mera i estúpida erudició.
 
 
En aquest sentit, Aventures i desventures de l’insòlit (...) és més una tesi doctoral que un tractat decimonònic. És una tesi lliure, però, i impecable, perquè mimetitza allò que estudia de tal manera que caça l’esperit i en conserva l’ànima, però no pas en formol. Aquí cada paraula, cada detall, són la prova fefaent de la feina que hi ha al darrere, tot per confegir vida plena que esclata a cada instant com una revelació.
 
En el fons, el que fa Max Besora és agafar el passat per parlar del present. Per això els temes que toca són tan actuals, com la corrupció en tots els estaments de la societat com a lepra incrustada, el caos per culpa de l’excés d’informació, l’amiguisme cultural, la mala pràctica política per perpetuar els diferents poders que ens envolten… I ho fa amb un sobirà sentit de l’humor negre, surrealista i fins i tot demencial, perquè el resultat esdevingui una paròdia i un pastitx, un llibre il·luminat per la gràcia i el geni del més gran hereu de la prosa postmoderna nord-americana, que és Besora, seguidor i segur que lector voraç de John Hawkes, John Barth, William Gaddis, Ishmael Reed o Thomas Pynchon. Perquè si aquests autors escrivissin en català el resultat s’assemblaria molt a Aventures i desventures de l’insòlit (...). De fet, es pot llegir aquest llibre inaudit, i absolutament necessari, com un toc d’alerta. Max Besora ens demana, com a autor però també com a persona, que no deixem que el relat nacional es faci sota l’auspici maquiavèl·lic del poder.
 
El “neogrotesc” com a nou estil literari català
 
Borja Bagunyà, escriptor, professor i també codirector de la nova Escola Bloom, té la teoria, encara no escrita però sí expressada oralment en diferents xerrades públiques però també converses personals, que existeix una nova tendència dintre de la literatura catalana. Ell l’ha batejat com a “neogrotesc”, i es relacionaria amb el “dirty realism” ianqui dels anys setanta, terme bastit per Bill Buford de la revista Granta. Aquest “neogrotesc” es basa, sobretot, en un llenguatge molt elaborat que en cap cas renuncia als adjectius rotunds o als adverbis; en la descripció d’una realitat simbòlica per damunt d’una realitat costumista per tal de poder parlar del món i dels seus confins; i també en l’ús explícit d’una violència sense límits i d’un llenguatge feridor, un llenguatge molt conscient que és un llenguatge. I d’aquí el profund impacte que genera.
 
L’escriptura “neogrotesca” es pot trobar dins obres com Recorda que moriràs de Ferran Garcia; Los del sud us matarem a tots de Valero Sanmartí; L'altíssim, L’úter de la balena, Això és Àustria o Una dona meravellosa de Joan Jordi Miralles; Nissaga, Qui ens defensarà o Cadenes de Lucia Pietrelli; i, evidentment, l’obra completa de Max Besora, on de ben segur Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya significarà una aportació singular i gairebé totèmica per entendre aquest nou moviment, directament contraposat a l’autoficció.
 
I és que Max Besora aconsegueix una obra sensacional, juganera, hipnòtica, atractiva, subversiva, marciana i única. Un monument a l’alegria de llegir i d’escriure en llibertat. Un lúcid i lúdic acte de fe que ens retorna la fe en la força, la imaginació desbordada i la sensualitat extrema de l’autèntica literatura.

 

Max Besora Foto: Adrià Cañameras

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació