el senyor de barcelona

Els Encants Nous no estan a les Glòries

«Deambular per allà durant una hora i mitja pot ser quasi un exercici d’introspecció. Són molts metres quadrats i algunes zones són francament desangelades»

per Toni Vall , Barcelona, 16 de febrer de 2017 a les 10:55 |
Els Encants Nous de Barcelona | Jordi Jon Pardo
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És bonic passejar per llocs on en el temps sembla haver-s’hi aturat. A Barcelona n’hi ha uns quants, racons en què les essències d’autenticitat s’hi conserven irreductibles, a recer de l’ultraliberalisme, dels relativistes, dels amants més luxuriosos de les lleis del mercat. De tots ells, potser el més singular siguin els Encants Nous, les galeries comercials als baixos de l’illa de l’Eixample delimitada per València, Dos de Maig i Enamorats. Enamorats sí, aquell carrer estrany, de nom provocador, que es confon amb Aragó i no saps quin és quin a ciència certa.

Expliquen les cròniques que els Encants Nous existeixen des de 1931, des que els paradistes del mercat de Bellcaire –els Encants Vells- que no hi cabien van decidir muntar pel seu compte uns altres encants. El 1959 es va construir a sobre de les galeries un edifici d'habitatge molt peculiar, de formes arrodonides i vaga imitació d’un trencadís modernista. Encara avui, la façana és ben est ranya, de colors mal combinats i encantadorament passada de moda.


Passejar per l’interior de les galeries és perdre’s per un entramat incomprensible sostres baixos i passadissos malgirbats que es confonen i és fàcil desorientar-se. L’estètica entre naïf i kitsch et teletransporta d’immediat als anys setanta. Materials de fòrmica i metalls gastats per l’erosió del temps. Dels més de cent locals disponibles, n’hi ha moltíssims de tancats, persianes baixades i pols acumulada. A l’interior d’una merceria que es deia Paquita s’hi cria runa i tristor.
 

Els Encants Nous estan formats per uns passadíssos laberíntics. Foto: Jordi Jon Pardo


Deambular per allà durant una hora i mitja pot ser quasi un exercici d’introspecció. Són molts metres quadrats i algunes zones són francament desangelades. La central, per exemple, on hi ha dos o tres negocis de mobles que més lletjos no poden ser. En canvi, per la zona de València hi ha força animació. Hi vaig el dia de Sant Valentí i l’associació de comerciants ha penjat cupidos de cartró per adornar i fer caliu. Hi ha un parell de basars on hi trobes de tot, des de cassoles a fundes pel mòbil. També tendes de regals, de penjolls, dues joieries, ungles postisses, roba i confecció, sanitaris, ferreteria, electrodomèstics, telèfons i informàtica.

Parlo amb el Mario i el Juan, que regenten des de fa anys una botiga de col·leccionisme. Fa pocs mesos que s’han canviat de local i estan contents perquè la zona és millor. Al costat se’ls hi ha instal·lat un noi que ven cascos de moto i que just acaba d’ampliar el seu local. “Ara a algú li dius que vingui als Encants Nous i se’n va sota la visera de les Glòries”, es queixen. I tenen raó, com que els Encants Vells els han fet “nous” fa poc, la confusió és habitual. El barri és diferent des del trasllat de Bellcaire de fa tres anys. Abans la gran afluència de gent repercutia fortament als comerços del voltant, inclosos els Encants Vells, ara s’ha notat la baixada de les vendes.


A Còmics Valentí són més pessimistes. Tenen tres locals plens de material per vendre fins dalt de tot. Fa uns anys van abandonar la venda al públic perquè era residual i ara només venen per internet. Estan desenganyats perquè la revitalització de les galeries mai acaba d’arribar i l’animació d’antany, els passadissos plens de clients i passavolants ja ha passat a la història.
 

Una parada dels Encants Nous. Foto: Jordi Jon Pardo


Just davant hi ha un dels dos bars que continuen al peu del canó. Fa pocs mesos que té nous propietaris perquè els anteriors es va jubilar. Demano un cafè amb llet i un mini de botifarra blanca. Al costat hi ha un aparador abandonat amb uns mobles de l’any de la picor i dos dits de pols. Més enllà unes vitrines buides i un altre aparador amb uns quadres penjats i unes figures de lladró caigudes. Al bar hi venen loteria, com abans! Si pares l’orella escoltes converses de barri de clients que van passant.

“Mare meva, quin dia de Sant Valentí ens espera”, “La meva mare cus de meravella!”, “A aquestes dues noies la propera vegada les convidaré a esmorzar”. Una veïna de dalt visita la noia de la bijuteria. Tal com li va prometre l’últim dia que es van veure li porta la foto en blanc i negre del seu difunt marit perquè vegi com n’era de guapo. Abans d’ensenyar-li li fa un petó i un pensament d’amor se li escapa pel passadís d’Enamorats.

Els Encants Nous tenen un aire depressiu però per motius que no sé descriure també resulten acollidors. Acollidors d’ànimes solitàries. En una de les entrades, la primera botiga que et trobes és una de llenceria eròtica que es diu Clímax Susana. També hi venen lubricants i consoladors. Injecta escalfor i joventut al panorama generalitzat d’antigor. A l’aparador de la botiga costat, de regals delirants, hi ha una foto de la Belén Esteban i una de Mònica Terribas. Dues comunicadores.

Abans de marxar passo per davant dels lavabos. Hi ha una font amb rajola verda vella i un brollador que és un cap d’animal mitològic. Hi ha un cartell: “Aquesta font només serveix per beure. No la feu servir per a res més”. I per netejar la tristor tampoc.
 

Els Encants Nous de Barcelona. Foto: Jordi Jon Pardo

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació