«Trobarem a faltar el negoci, però sobretot la gent que venia a passar l'estona»

Carles Tenas té 84 anys, riu i s’emociona en la mateixa mesura quan parlem de 192 estius enrere, quan fem un viatge en el temps a través de la seva botiga, Can Tenas. Potser riu inconscient del valor que tenen gairebé dos-cents anys, o plora sabent el que pesa un número de tres xifres que porta escrit el nom de la seva família i que ha arribat el moment de congelar-lo en el temps. Ja no sumarà més. Can Tenas es quedarà amb els gairebé dos segles d’història gravats a la memòria de molts olotins, un record inesborrable encara que passin cent noranta-dos anys més.
 
Una de les merceries més antigues de Catalunya deixarà de comptar botons, arreglar cremalleres, vigilar de no punxar-se amb l’agulla, col·leccionar didals o trobar el color perfecte d’un fil que ja no existeix. A partir del mes de març, la capital de la Garrotxa perdrà una botiga que ha aturat el temps entre botons, fils i vetes. Després de gairebé dos-cents anys el nom de Can Tenas deixarà de veure’s des de les escales de Sant Esteve i, qui torni a passar per davant, potser recordarà que allà hi va haver una merceria, un tros d’història de la ciutat. Es convertirà, així, en un record pels més grans i una història per explicar als fills que vindran.
 
Amb el senyor Tenas no ens coneixíem, no ens havíem vist mai, però vam acabar l’entrevista coneixent-nos com si fos des de sempre. No vam marxar gaire lluny de la seva merceria. Pocs metres Firal amunt, ens vam parar en un bar que hi feia costat. Els carrers eren molls i queia alguna gota, però Carles Tenas eixugava tota esperança de seguir amb el negoci. No amagava la seva voluntat de deixar-ho sota uns ulls que han viscut molt, de tots colors i mides, i que ara estan a punt de veure l’últim episodi de la seva vida. Parlem molt abans de començar l’entrevista. No trobo el moment d’engegar la gravadora fins que un silenci m’indica que estic a punt de viatjar dos segles enrere.
 
- Com va començar tot plegat senyor Tenas?

- La història es remunta fa prop de 200 anys. Sóc la cinquena generació. L’avi del meu avi es deia Pelegrí Tenas i va venir de Camprodon cap Olot per no fer la competència al seu pare que també era sastre. Segurament va passar per Barcelona però no li va agradar i es va plantar a la capital de la Garrotxa. En Pelegrí es va establir a Plaça Capellans d’Olot (actual Plaça Doctor Ferrer) on va fundar Can Tenas l’any 1825. Va escollir aquesta ubicació perquè era el principi del Carrer dels Sastres. En Pelegrí va seguir fent de sastre fins que el seu fill va heretar el negoci, però aquest tenia més ambicions i va començar a vendre teixits. El negoci va anar passant fins arribar al meu avi, Albert Tenas. Ell ho va muntar molt bé, venia merceria a tots els pobles de la comarca, era molt espavilat. Devia guanyar molts diners perquè al cap de poc temps va comprar tota la finca, en va pagar 7.500 pessetes. Eren tres cases amb els números 9, 10 i 11. Al 9 hi havia un estanc, al 10 una barberia i a l’11 la merceria. Dos anys després de comprar la finca, va decidir tirar-la a terra i fer-la tota nova tal i com és ara, així que l’edifici té 118 anys.
 
- D’aquí ve que la botiga en alguna època s’hagués anomenat popularment Can Pelegrí?

- Com que l’avi del meu avi es deia Pelegrí Tenas, des de que va arribar a Olot la gent va batejar la casa com a Can Pelegrí. Quan jo era petit em deien el noi de Can Pelegrí.
 
- La distribució de la botiga sempre ha estat igual?

- La part antiga és intacta. La part més nova és l’antiga barberia i l’antic estanc. Quan els altres van plegar, el meu avi va ampliar l’espai quedant-se els dos locals del costat.
 
- Quan agafa el relleu vostè?

- El meu pare va morir relativament jove, als 62 anys, quan jo tenia 18 anys. Havia estudiat set anys al Collell i després vaig anar a fer una carrera a Barcelona. Durant el temps que jo vaig ser fora les meves germanes van portar el negoci fins que es van casar. L’any 1960, amb 28 anys, em vaig fer càrrec del negoci quan vaig tornar de Barcelona.
 
- Què va estudiar?

- Pèrit mecànic. Volia estudiar per enginyer però aquell temps hi havia places limitades per fer l’ingrés. Tot i aconseguir l’examen perfecte era impossible entrar perquè hi havia moltes prioritats. Acabada la carrera em vaig posar a la botiga.
  
Ningú li va ensenyar res de merceria al senyor Tenas, tot ho va aprendre per ell sol: “Quan em vaig fer càrrec de la botiga vaig fer un arxiu amb un caixonet de fusta i un grapat de fitxes que feia servir d’arxiu. Tot el gènere que arribava el classificava escrivint les dades del producte a les fitxes. Al cap de sis mesos sabia tot el que havia comprat i on ho podia trobar”, explica. Home previsor i serè en tot moment, Carles Tenas sorprèn amb la seva capacitat de càlcul, de saber escollir el moment; em dona la sensació que llegeix i sap seleccionar de forma decisiva quan cal portar a terme un gest, una mirada o prendre una decisió important. De fet, a través d’una mirada i una paraula va ser com va conèixer a la seva actual esposa: la Paquita, una senyora elegant i ben plantada. Em revela que ja “li havia pres les mides”, com si li anés a fer un vestit. Ella passava cada dia per davant la merceria del senyor Tenas perquè venia de treballar de Can Masias, una botiga de roba del Carrer dels Sastres; ell va llençar-se un dia qualsevol a conèixer-la. Des d’aquell instant el senyor Tenas i la Paquita van portar junts el negoci. Can Tenas no els separaria sinó que serien ells els que finalment trencarien el fil de la història d’una professió que cada dia està més condemnada a morir.
 
- Quantes merceries hi havia arribat haver a Olot?

- Quan em vaig fer càrrec de la merceria hi havia Ca la Mercè, Can Banet, Ca la Palou, Ca la Isabel... Quan vaig posar la merceria n’hi havia bastantes i ara pràcticament n’hem quedat només dues.
 
- Com diríeu que ha canviat tot plegat?

- Et diré una cosa: hi ha una sèrie de fenòmens que venen lligats. Primer, el jovent d’avui en dia no cus, no fa ganxet, no fa jerseis a mà... Segon, la crisi hi ha tingut molt a veure: a Barcelona hi havia tres merceries importantíssimes, van plegar totes tres de cop; a Girona també n’hi havia, i també van plegar. I tres, si avui en dia algú ha de posar un negoci no posarà una merceria ja que com que no es cus, no es ven. En una merceria necessites tenir molta cosa per vendre poc. Tenim una pila de botons que valen 10, 15 o 20 cèntims. Venent un botó a la setmana no ens hi guanyem la vida.
 
- Com s’aconsegueix mantenir-se oberts fins ara?

- Fent equilibris (riu). A nosaltres ens ha salvat que no havíem de pagar lloguer perquè teníem la casa pròpia. Si hagués hagut de pagar mil euros al mes, els números no haguessin sortit tan bé.
 
- Què me’n diu de la clientela? Ha estat un motiu que us ha ajudat a seguir fins ara?

- Nosaltres teníem molta clientela de gent gran que encara cosia i feia ganxet però a la que aquesta gent s’ha anat morint, el jovent no els ha substituït. Mentre ha estat viva la clientela ha estat fidel, quan s’ha mort l’hem perdut. No hi ha hagut relleu i s’ha notat moltíssim en la caiguda de vendes.
 
- Encara ara seguiu amb clients fidels?

- Sí, n’estem summament agraïts. Fins ara hem mantingut una clientela molt fidel de la qual estem molt contents. Les botigues petites tenen un avantatge sobre els grans magatzems: el tracte. En un gran magatzem et despatxarà una dependenta que no hi entén ben res de res i no et sabrà aconsellar. En canvi, si ve una senyora a casa que vol unes mitges li preguntarem com les vol, si primes o gruixudes; o bé ens preocuparem pel color del vestit amb què combinarà les mitges. És a dir, aconsellem.
 
- Ja no s’obren merceries

- Considero que avui en dia la merceria és un mal negoci i la prova és que no se’n posen de noves. I si algú ho fa, que Déu l’agafi confessat! Es necessita molt de capital per posar una merceria nova i les vendes no compensen la inversió. Nosaltres abans teníem tres o quatres marques de fil, ens hem quedat només amb una.
 
- La merceria està condemnada a morir?

- Per mi té mal pronòstic. Si ara hagués de posar un negoci seria l’última cosa que posaria.
 
La merceria com molts altres oficis deixarà d’existir per la simple qüestió de l’evolució. Resignades, les persones que han viscut tants anys en aquest ofici no poden lluitar contra un fet imparable: ja no es cus. Enfilar el fil ja no hi entén de joventut, cosir un botó sembla més car que comprar una abric nou, o arreglar uns pantalons queda lleig en una societat que cada vegada valora menys l’artesania i les coses fetes a mà que costen, moltes vegades, més temps que diners. Tot i això, Can Tenas no tanca únicament per la desfeta del sector, ho fa també per una persona en concret: la Rita. És la dependenta que el matrimoni Tenas ha tingut els últims 50 anys a la botiga; una persona alegra, desperta i viva que ha decidit jubilar-se. “No hem intentat evitar la jubilació de la Rita. Ella té ganes de plegar, doncs si ella plega nosaltres també”, afirma segur el senyor Tenas. La Rita ha estat l’últim alè de Can Tenas, li ha donat vida a una botiga amb molts anys, ha estat la dependenta dels últims temps i el matrimoni la considera com una més de la família. La Rita ha allargat una trajectòria històrica que el senyor Tenas fins i tot ha calculat el seu final. El matrimoni Tenas abandona tot l’espai que ha guardat tant de temps, deixaran la botiga però també la finca de quatre plantes. Tot queda en venda. Ells començaran una vida nova, això sí, amb nostàlgia.
 
- Què significa haver-ho de deixar?

- Ho definiria amb nostàlgia. Que ens enutja és veritat. Trobarem a faltar el negoci, però també trobarem a faltar molt la gent que venia a passar l’estona, xerràvem i fèiem bromes les hores que calguessin. Molta gent sabia que podia venir, seure, “fer-la patar” i passar-ho bé.
 
- Sabíeu que arribaria el moment?

- No ens ho havíem plantejat mai. Et seré sincer, a mi em sap molt de greu, però més li’n sap a la meva dona. Els hi ha agafat un amor fabulós a la botiga i la casa.
 
- Us faria llàstima que algú que ho destrossés tot?

- (silenci) Amb això ja hi compto... Tenim un tauler fet de fusta de roure, per exemple, que va venir un senyor i ens va dir que el dia que tanquéssim ens el comprava sense dir preu. Però la majoria de coses crec que aniran destrossades.
 
- On van a viure?

- En un pis de lloguer. No el tenim, però confiem que el trobarem.
 
- Com serà la seva vida sense la botiga?

- Amb la meva dona fem broma. A 84 anys buscant pis com si fóssim una parella que es vol casar... Ens agradaria molt conservar el màxim d’amistat que hem pogut fer amb tothom.
 
- Què us diu la gent?

- Ens pregunten on aniran ara. Quedarà només la merceria de Ca la Mercè a la Plaça Major. La gent francament s’haurà d’espavilar.
 
- Us guardareu alguna cosa com a record?

- Tinc les tisores de sastre de l’avi del meu pare, una planxa d’aquelles que anava amb carbó i també una màquina d’escriure Remington. Guardaré coses antigues, sí, igual que moltes fotografies.
 
- Quina ha estat la clau per mantenir un negoci tants anys?

- Per mantenir un negoci fan falta dues coses. Primer, bon gènere a bon preu. I després, és essencial no enredar mai a la gent. Si hi ha una cosa que és millor que l’altre se li ha de dir i aconsellar-la, igual que tractar a la gent per igual tant si és molt rica com molt pobre, com si sap o no llegir. No hem estat renyits amb ningú. Aquestes són les claus d’un negoci.
 
Les claus seran l’objecte que tancaran les portes i posarà punt i final a la història de Can Tenas. M’imagino el senyor Carles fent rodar per últim cop el pany de la seva merceria. Sentir l’últim clec i pensar “s’ha acabat”. Fer uns passos enrere, mirar-s’ho tot des de lluny. Aixecar la vista. Humitejar els ulls, potser caure alguna llàgrima. Desfer la mirada entre històries que apareixeran de cop a la façana... El senyor Tenas es girarà, i marxarà sabent que, passi el que passi, allò sempre més serà Can Tenas.