entrevista

Carles Rebassa: «El conflicte de classe el tenim tan viu com sempre»

L'autor català, nascut a Palma, acaba de recollir el premi Ciutat de Barcelona per "Eren ells", una novel·la que ha escrit amb "delicadesa i inquietud"

El poeta i narrador afirma que Catalunya "viu una gran colonització mental"

| 18/02/2017 a les 13:13h
Especial: Les entrevistes de NacióDigital
Arxivat a: Cultura, literatura catalana, crisi, Angle editorial, entrevista cultura, literatura, Carles Rebassa, Edicions Terrícola, entrevista
Carles Rebassa, premi Ciutat de Barcelona per «Eren ells» | Esteve Plantada
Aquesta notícia es va publicar originalment el 18/02/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Carles Rebassa (Palma, 1977) compta amb una llarga trajectòria com a poeta, amb una veu que s'ha anat construint i ampliant a base de recitals i de lluites. Poc després de la publicació del celebrat retorn de Pluja de foc (Terrícola, 2016), va sorprendre tothom amb Eren ells (Angle Editorial, 2016), una novel·la de debut que va merèixer el premi Pin i Soler de narrativa –dotat amb 21.000€– i que acaba de rebre el premi Ciutat de Barcelona en literatura catalana, una cirereta de prestigi i reconeixement a una obra que dona veu a un grup d’adolescents a la recerca de la identitat, en un paisatge propi i ple de secrets i troballes.
 
- Per a molts –lectors i companys de professió–, el premi Pin i Soler va ser una gran sorpresa. El pas a la narrativa ha estat un salt al buit o ja feia temps que el preparava?
 
- Hi ha molta gent que no sabia que estava fent això, i d'aquí ve la sorpresa, perquè sóc molt discret amb aquestes coses. És el meu caràcter [somriu]. Però, si m'hagués de definir, ho faria com a poeta, tant a Pluja de foc com a Eren ells. La poesia és una actitud davant l'escriptura que fa que tu puguis expressar-te o fer unes coses d'una manera, amb un model textual o un altre. Sempre he escrit poesia i narrativa, però creia que la narrativa no la tenia madura. Fins que vaig acabar Eren ells i vaig dir que aquesta vegada sí, que endavant.
 
- Blai Bonet i Palau i Fabre també són excel·lents narradors, a banda de poetes.
 

- O el mateix Joan Brossa, amb un concepte de poesia com a objecte, molt visual, escènica i urbana.
 
- Com explicaria el trànsit de la poesia a la narrativa? Tècnicament són mons diferents, i amb Eren ells ha demostrat un gran control estilístic i de registre.
 

- La diferència és simplement estructural. En un poema hi té a veure la immediatesa i tota una sèrie de coses i de jocs, de continguts i de formes, elements que pots anar movent i canviant i reescrivint. Per a mi, un poema sempre té una independència al costat dels altres. En canvi, en un llibre com Eren ells cada pàgina va en relació a totes les d'abans i a les que vindran. Quan muntes l'estructura, pot passar que t'adonis que a la pàgina 50 hi passa una cosa que contradiu una altra que passa a la pàgina 40.
 
- El procés de reescriptura és un punt clau, doncs.
 
- Aquest llibre l'he reescrit quatre o cinc vegades, tot sencer, de dalt a baix. Al final, però, hi ha un moment en què t'has d'aturar i dir prou.
 
- A diferència dels llibres de poemes –que els pots fer a fogonada, durant deu anys, si cal–, una novel·la necessita mantenir un ritme, una intensitat i una constància.
 
- Eren ells el vaig escriure en dos anys. Però no va haver-hi una planificació prèvia, va anar sortint. Després, hi va haver una feina de reescriptura i de muntatge, perquè dins de l'escriptura hi va el muntatge. El procés de muntatge de la novel·la s'acosta molt al procés de muntatge d'un film: agafes les escenes i organitzes, agafes la seqüència i allà és on veus que hi falta alguna cosa, o que l'altra no lliga, etc. De la mateixa manera, els textos es presenten al lector de manera diferent de com van ser escrits.
 
- La trama està molt ben ordida. Sembla que la feina prèvia, de planificació, hagi estat molt intensa.
 

- A mesura que vas escrivint el llibre vas estirant, la planificació et va sortint. Però, és cert que va haver-hi un moment en què els personatges ja eren ells i anaven tibant de la seva pròpia vida. Em vaig sentir com un mèdium, com deia Palau i Fabre, encara que sembli tòpic.
 
- Què és el primer que va escriure?
 
- El primer fragment que vaig escriure és un on en Sebastià i en Miquel Àngel van a fer una volta per la barriada, que apareix cap al mig de la novel·la. Ja tenia la idea de voler parlar de la solitud, dels personatges secundaris tirats que van a fer una volta. I, a partir d'aquí, em van anar sortint totes les altres qüestions. Tot seguit, de les relacions entre personatges en van sortint altres coses, i et trobes estructurant tot el que sortirà, fins arribar al muntatge final, que és, com et deia, la manera de presentar la informació.

- És un procediment de paciència. De fet, tot quadra, fins i tot la coberta, que és molt adient a la història.
 
- Tens raó, és una imatge perfecta i n'estic molt content. Ho és temàticament, però també perquè té delicadesa i inquietud, que és la manera com he intentat escriure el llibre.
 
"Crec que al món contemporani hi ha un excés d'edició de llibres, i a Catalunya en particular"

- Es caracteritza per publicar molt poc. De fet, és sorprenent que en tant poc temps hagin sortit dos llibres com Pluja de foc i Eren ells. És una qüestió d'autoexigència?
 
- Escric molt, però molt a poc a poc. Tinc molta cosa en marxa, però no m'agrada publicar fins que no estigui com ha d'estar. És cosa d'autoexigència, efectivament, però també de responsabilitat. Crec que al món contemporani hi ha un excés d'edició de llibres, i a Catalunya en particular.
 
- Un excés que contrasta amb la realitat, perquè tampoc tenim tants lectors... No obstant això, en els darrers temps han florit les microeditorials i les editorials independents, que fan una bona feina. Com veu el panorama?
 
- Crec, sincerament, que les microeditorials ho tenen molt malament, perquè, editorialment, tornem a estar com estàvem al franquisme,. Els grans grups eren de fora i els editorials que després van surar van ser petites editorials que anaven treballant i anaven fent. Però ara, la lògica capitalista és ben diferent de fa quaranta anys. Malgrat que hi ha moltes petites i mitjanes editorials que treballaven, és, tanmateix, un panorama bastant magre. Moltes petites editorials no fan un gran panorama editorial.
 
- Què cal per fer un gran panorama editorial a nivell de país?
 
- Calen bons autors, i una cultura artística que es fomenti des de l'ensenyament, des dels mitjans de comunicació, des de les polítiques socials, culturals, des de l'urbanisme, i des de l'ètica de la societat. Una cosa que, en aquest país, no tenim. I cal que no hi hagi una diferència tan abismal entre una editorial que pot fer tiratges absurds d'una novel·la comercial i una editorial que treu llibres magnífics, de gran qualitat i cuidant l'edició. No pot ser que aquest sigui l'esgraó següent. Entre aquests dos extrems, hi ha un espai buit que és massa gran.
 
- Fa poc hi va haver un debat provocat pel fet que els tres primers llibres més venuts en català eren obres escrites originalment en castellà. Què en pensa?
 
- Crec que a Catalunya hi ha una gran colonització mental. No tenim grans figures, ni figures mitjanes. Tenim escriptors que surten a diaris, perquè és molt fàcil fer-ho. Però la incidència real d'aquest escriptor és molt baixa. No ho dic amb desànim, sinó reflectint el fet del català com a llengua social, com a llengua d'ús. Que una llengua sigui de cultura o no sempre va en relació amb el fet que sigui una llengua de societat o no. Les darreres enquestes d'ús i coneixement del català són una cosa... No és per estirar-se els cabells, perquè qui no ho sàpiga és que és un ingenu o mira a una altra banda.
 
- Què hem de fer per revertir aquesta situació? Com es pot tenir una incidència real?
 
- Primer, cal parlar-ne. En grup i en general. A veure quins son els nostres grans autors d'avui. Si fem una diferència entre els vius i els que no ho són, etc. Això ho hem de decidir nosaltres. Quins són els grans autors, quines editorials tenim, quins són els usos de lectura d'aquesta societat i com es gestionen les edicions. Tot plegat és molt complicat. i no és el futur el que és magre, sinó el present!
 
- A curt termini, això és reversible?
 
- El problema és que no hi ha una consciència amb la situació real. Això va passar fa vuit anys amb la crisi econòmica, que semblava que no n'hi havia, i després vam veure que sí. No es tracta de fer discursos apocalíptics o catastròfics, simplement cal tenir clar com són les coses. Els polítics tenen la necessitat de justificar el seu sou i demostrar que fan moltes coses. Però també cal fer una reflexió. No tenim unes polítiques clares a favor de la llengua.
 
- A Catalunya, en segons quins àmbits, està mal vist mostrar-se a favor de tenir unes polítiques lingüístiques restrictives.
 

- És una tendència que hem de capgirar. La normalització lingüística ha anat a fer-se sempre per a la gent que arribava, i mai no s'ha fet per la gent que és d'aquí. I s'ha de començar per la gent d'aquí. Si el 20 o 30 % de catalanoparlants, de cop, decideixen mantenir la llengua sempre, això seria un gir bestial pel que fa a l'ús i a la categoria. Si realment hi hagués una força i una voluntat, seria molt potent, i d'un dia per l'altre. Es fan servir moltes fal·làcies, com que "jo per ser independentista no vull renunciar a Machado" i coses d'aquestes. Però cal dir que la insolidaritat lingüística és una gran mentida. Si tu vas a qualsevol país, molt probablement no parlaran la teva llengua, sinó la seva. I són uns insolidaris? Ni s'ho plantegen!
 
"Que una llengua sigui de cultura o no sempre va en relació amb el fet que sigui una llengua de societat o no"

- A Eren ells, el llenguatge té un pes fonamental: la cura amb què són triades les paraules, les expressions, la manera com  parlen els personatges. El tractament de la llengua va molt més enllà de la trama: té cos i consistència pròpia.
 
- Rodoreda deia que "una novel·la són paraules". De fet, és molt més important que la trama mateixa. És el que t'acompanya, la llengua és el que va marcant el ritme de la narració. I, per fer-ho, cal trobar una llengua oral que no té perquè ser, forçosament, una reproducció de la llengua oral del carrer. Hi ha escriptors que escriuen amb el català de TV3, però amb una novel·la no reprodueixes el món. Si fas que passin coses que en realitat no passen, per què els personatges haurien de parlar com parla la gent del carrer? La trama i la llengua van juntes, i si tens imaginació per fer una trama, tens imaginació per fer una llengua. La llengua et dóna tots els recursos perquè puguis treballar.
 
- L'ús de la primera, segona i tercera persona té unes connotacions també d'estil, i de símbol. Al principi és una decisió que desconcerta, però que es resol molt bé al llarg de la novel·la. El Jaume és en segona, per exemple, o el Sebastià, en primera.
 
- Això té relació amb el caràcter dels personatges. En Sebastià ja em va sortir en primera. És com un noi que no ha pogut parlar mai, i de cop li donen l'espai per parlar. Quan va entrar en Jaume Veces a l'escriptura, aquest era el personatge constantment vigilat, que tenia un tu que l'estava mirant, una mica sadomasoquista. La tercera persona és més pel personatge de l'Albert, més integrat en la lògica familiar i burgesa.
 
- En Veces "llegeix per fer veure que llegeix".
 
- Per mi, un poeta ho és tot el dia. Per això, al principi et deia que sóc un poeta, si hagués de ser alguna cosa. Amb això, sempre vaig aprofitant coses que sento, d'ambient, detalls que passen pel carrer, que sempre hi són. Omplir la seqüencia de detalls dona molta força al text.
 
- La lectura com a acció és molt present al llarg d'Eren ells. Al principi, hi ha una definició que diu llegir "és com una manera de ser-hi sense haver-hi de ser" o, també, que llegir "et fa més gran a l'hora de veure les coses".
 

- Volia que aparegués que hi ha maneres de transcendir individualment. La lectura ho és. Es poden viure moltes coses o interactuar amb moltes realitats sense haver de ser-hi físicament. George Steiner diu que "llegir és la immortalitat al revés". Aleshores, és aquesta manera de ser-hi i de fer-te créixer.
 
- La novel·la és protagonitzada per un grup d'adolescents que van al mateix institut i que descobreixen la vida, la mort, el sexe. Però no és una novel·la iniciàtica.
 

- Són joves que descobreixen la mort, no la vida, perquè la vida ja la saben. No crec en l'adolescència, penso que és un invent. Però sí que és un moment en què la ingenuïtat es barreja amb la saviesa i amb la valentia. Hi ha un esplendor vital i de sentiment que és molt ric per parlar d'aquestes qüestions. Jo em sento molt dins d'aquest impuls, més proper que no pas amb les persones de la meva edat. Per la manera d'experimentar, de sentir, de parlar, de mirar. No vaig escollir que fossin de 16 o 17 anys. Em va venir així. Aquest llibre, però, no és literatura juvenil. Per què? Perquè no té moralitat.
 
- La descoberta implica plantejar-se la "identitat" i en el que és natural i el que no. "Antinatural és el que no és bo, Jaume, el que fa mal, el que fa dolor", diu en un passatge.
 
- Això és la imposició de la moral damunt l'ètica del món. El que és bo o dolent, natural o antinatural, són valoracions subjectives d'època, de classe, de rol. Consideracions que només es poden passar per la imposició.
 
"[A Catalunya] No tenim unes polítiques clares a favor de la llengua"

- Hi ha un moment que cita La nit del caçador, de Robert Mitchum. Com se li va acudir que hi hagués la simbologia tan contínua dels llops i del riu?
 

- Per mi era una manera de treure el que hi ha més enllà de la repressió. En Sebastià és el personatge que queda més afectat per la idea de l'home llop, és qui ha tingut una vida pitjor, sempre secundària. Per ell, l'home llop és poder exercir d'ell mateix. L'home llop el tenim associat culturalment a un enemic, un monstre, una cosa maligna, però també pot treure de nosaltres coses molt bones. D'aquí surt la idea del caçador. En Veces crea la idea de l'home llop, però després intenta aturar-lo. Com a la pel·lícula, La nit del caçador, que realment es titula Un riu sense retorn.
 
- Sobre el temps, pràcticament al final, diu "m'ha dit que el temps ja no és cosa nostra, i que si el temps va d'una banda, nosaltres correm de l'altra. I l'he agafat i l'he llençat dins del pou". Em connecta amb la cita de Steiner sobre la immortalitat.
 
- El temps és una obsessió que tinc. A Pluja de foc hi surt moltíssim. El temps és el que ens fa més presoners de tot. Ens fa aquesta idea del passat, d'organitzar-nos, de fer un nadal cada dotze mesos, etc. La lògica del temps social va en contra, de vegades, de la nostra biologia. El temps també t'indica que ets jove o un home madur... Són imposicions. Els personatges, al llibre, abandonen tot això, perquè no els interessa el temps.
 
- Què llegia en Carles Rebassa quan tenia 17 anys?
 
- Llegia tot el que podia. Amb 16 o 17 anys vaig començar a llegir autors catalans com Joan Alcover, Blai Bonet, Salvat Papasseit, Carner. Sempre he estat més lector de poesia. Però vaig començar a llegir el dirty realism americà, Dennis Cooper em va impactar bastant. De fet, a Eren ells hi ha una referència amagada. També vaig llegir El Buda del suburbi, de Hanif Kureishi.
 
- Eren ells arriba poc després de Pluja de foc. Poesia i narrativa de Rebassa han coincidit en poc temps. Quins punts de contacte creu que tenen?
 
- En el concepte de desobediència que hi ha entre alguns personatges d'aquest llibre i el personatge Carles Rebassa de Pluja de foc. I, més que desobediència, de descrèdit de la realitat. A Pluja de foc hi ha el poema El moviment, que això és una idea que surt a Eren ells de manera molt obsessiva. Quan acaba la ciutat, hi ha el camí rosa, i després un turó, i una altra ciutat, i una carretera, etc., i on penses que hi ha el final, encara més. Una idea d'anar corrent endavant, a veure que realment hi ha un milió de coses més a banda del que tu veus.
 
- Pluja de foc mostra un moment de crisi on ens adonem que ens enreden. Eren ells és, en part, un desenvolupament lògic?
 
- Els personatges d'Eren ells veuen que el món és en moviment i que el moviment és definitiu. He intentat que surti una lògica de lluita de classes, en aquest llibre. Un tema bandejat, perquè es pensen que si parles de lluita de classe ets una mena de fanàtic comunista d'un altre segle, i no és veritat. El conflicte de classe el tenim tan viu com sempre. Aquests mateixos personatges el viuen i ho experimenten. Hi ha la presència més obvia, el personatge del Joel i totes les merdes que diu. I la mateixa relació entre personatges i el context immediat familiar.
 
- Sempre s'ha caracteritzat per dir les coses clares.
 
- Les obres que realment provoquen coses són les que agafen una realitat que aparentment funciona de manera harmònica i la mostra en un context on crea un conflicte. A partir d'aquest conflicte, hi ha un qüestionament de tot el sistema, en general.
 
- Ens cal més subversió?
 
- El que ens sobra són eslògans i consignes. Ens falten actituds veritablement compromeses o subversives. Falten actituds veritablement autèntiques.
 

Carles Rebassa, guanyador del Pin i Soler Foto: Esteve Plantada

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

ido
Anònim, 19/02/2017 a les 10:52
+3
-0
fuuu.. a Menorca i ciutadella el coneixem be ... de s'espectacle que va fer a un restaurant de Ciutadella i sa posterior campanya viral que va fer a medis de catalunya, explicant només sa seua visió parcial..

aquí estavem alucinats, posteriorment varen sortir varies versiones de gent que estava a n'es restaurant i empleats, on difereia totalment de lo que explicava aquest home.. curiosament es medis no es varen fer "eco" de altres versions que no fos sa interessada....

Va fer molt mal amb sa seua versió parcial i malintencionada i va quedar tant pantxo... almenys a Menorca sabem de quin peu calça.. nose com a poeta si es bo o dolent, si es bo, doncs benvinguts tots els premis que li poguin donar, però com a persona.. no gràcies.

Salut, i gràcies per publicarme el comentari, la crítica de persones que s'han donat imatge publica als medis, ha de ser ben aceptada.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Ramon Espadaler | Adrià Costa
Pep Martí | 13 comentaris
01/01/1970
El dirigent democristià afirma que "una campanya electoral amb consellers a la presó seria una situació dramàtica" | "Vaig nomenar Trapero perquè sabia que si m'havia de venir a detenir ho faria amb cura i elegància", assegura l'exconseller d'Interior
01/01/1970
Joana Gomila, Xavi Múrcia, Miquel Gil, 'Titot', Quico el Célio i el Noi, Jordi Fàbregas i Pau Riba mostren la seva indignació al concert "Folk per la llibertat"
Jaume Coll Mariné i Joan Jordi Miralles, a Gandia | Àlex Oltra / Gandia
01/01/1970
El guardons, que s'han lliurat aquest divendres al vespre, premien l'obra "Un arbre molt alt" amb el LV Premi Ausiàs March de Poesia i "Aglutinació" amb el XXXIX Premi Joanot Martorell de Narrativa
Imatge del Concurs de gossos d'atura de Torroella | Torroella de Montgrí
Esteve Plantada
01/01/1970
NacióDigital recomana el concert Folk per la llibertat, l'Orígens d'Olor, la Fira del Bosc i la Pagesia, el Festival Panoramic, la Fira de Santa Llúcia, i el Concurs de Gossos d'Atura de Torroella
Turull, Junqueras i Puigdemont, l'endemà de l'1-O | Martí Albesa
01/01/1970
La proposta de nou punts programàtics compartits deixa de nou en suspens el desplegament de la República però manté aquest horitzó | Les dues candidatures pretenen centrar-se en el procés constituent per ampliar les adhesions socials a la independència i en sumar suports internacionals per forçar l'Estat a negociar
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a la manifestació per reclamar l'alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart | Adrià Costa
01/01/1970
Les candidatures de Puigdemont i Junqueras acorden uns compromisos compartits en els programes del 21-D que ara han de negociar amb la CUP | Les llistes també reclamarien la llibertat dels presos, la fi del 155, la retirada dels "piolins" i un compromís de Rajoy davant la comunitat internacional de respectar els resultats
L'ICAB ha acollit avui un acte per la llibertat dels presos polítics. | @omnium
Pep Martí | 2 comentaris
01/01/1970
Òmnium i l'ANC omplen el Col·legi d'Advocats al crit de «llibertat presos polítics!»
Deixem rastre a totes les xarxes socials | Adrià Costa
Josep Lluís Micó
01/01/1970
«Umberto Eco va avisar de la invasió dels imbècils que es pensen que tenen el dret a opinar del que sigui sense mesura. Doncs bé, ja els tenim aquí»
La Torre Glòries reflectida a un edifici | Adrià Costa
Jordi Bes | 10 comentaris
01/01/1970
La propietat de la icona barcelonina, Merlin Properties, continua la reforma per llogar-la a diverses oficines a partir del 2018 | A l'edifici s'hi pot fer un hotel, però amb condicions: només si es traslladen places d'un establiment ja existent i sense que en creixi el nombre
La comissaria de la policia espanyola de la Línea | Google Maps/NacióDigital
Isaac Meler | 21 comentaris
01/01/1970
Un jove de Sabadell assegura que un agent de la Policia Nacional li va fer preguntes sobre la seva ideologia i li va impedir denunciar un robatori amb arma de foc
Agustí Alcoberro, Gemma Recoder i Linus Puchal, en la presentació del concert del 2 de desembre | ACN
Roger Tugas | 5 comentaris
01/01/1970
Els grups tocaran gratuïtament i els recursos nodriran la caixa de resistència, que ja ha pagat 3,05 milions en multes i fiances i encara té 1,5 milions més | Entre els músics del recital del 2 de desembre hi ha Gerard Quintana, Pemi Fortuny, Lluís Gavaldà, Els Catarres, Joan Rovira, Oques Grasses, La Sra Tomasa, Doctor Prats, Itaca Band, Judit Neddermann o Els Amics de les Arts
Évole durant l'entrevista a Maduro | Salvados
Toni Vall | 11 comentaris
01/01/1970
«Évole té un gran avantatge: és un home. El masclisme existeix també en aquesta professió i és bo explicar-ho» | «Per què totes les presentadores d'esports de la televisió han de ser joves i tan guapes?»
Jordi Ballart, exalcalde de Terrassa | Adrià Costa
Sara González | 10 comentaris
01/01/1970
L'exalcalde de Terrassa denuncia les "connivències" entre el partit i la "multinacional del sector de l'aigua" | Després de renunciar a l'alcaldia i d'haver estripat el carnet socialista ha rebut, assegura, dues ofertes que ha refusat per anar a les llistes del 21-D | Considera que Pedro Sánchez ha estat "un gran engany"