14
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
15
de febrer
a les
7:12h
"L'autocrítica està sobrevalorada". Amb aquesta frase, digna d’un personatge de Borgen, l’ex-governador del Banc d’Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez responia en una entrevista recent a la pregunta sobre si s’havia fet prou autocrítica per la gestió dels organismes supervisors durant la crisi. Ara, l’Audiència Nacional ha decidit cridar com a investigats els responsables del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors com a supervisors de Bankia en el moment en què l’entitat financera va sortir a borsa. MAFO, com se’l coneix entre amics i enemics, era el màxim responsable del Banc d’Espanya en aquell moment.
La sala penal de l’Audiència ha revocat, amb aquesta decisió, la que havia adoptat el jutge Fernando Andreu fa només tres mesos de no imputar-los. A Fernández Ordóñez el persegueix Bankia des del moment, el juliol del 2011, que va permetre la sortida a borsa de l’entitat financera presidida per Rodrigo Rato. Molta gent va perdre els seus estalvis, el banc va haver de ser intervingut i l’operació va suposar un cost enorme al contribuent.
L’ex-governador ha fet una autocrítica sobre l’actuació dels supervisors, que segons ell es van equivocar tant com els de la resta de països que van haver d’afrontar l’embat de la crisi. Però el que realment encercla MAFO és l’advertiment que els inspectors del Banc d’Espanya van fer arribar de manera rotunda a la cúpula de la institució sobre la inviabilitat de Bankia i les irregularitats en la seva gestió. Amb la seva imputació, MAFO afronta un dels moments més difícils de la seva biografia, iniciada a Madrid el 1945.
De la "societat sense classes" al "socialisme" de Solbes
El 21 de gener de 1977, a pocs mesos de les primeres eleccions democràtiques a l’Estat espanyol després de la mort de Franco, un grup de dirigents de diversos grups de l’esquerra va demanar en un manifest la “unitat socialista” per aconseguir defensar amb eficàcia “els interessos dels treballadors” i una “societat sense classes”. El signaven dirigents de diferents sigles des del PSOE al Partit Socialista Popular i la Federació de Partits Socialistes. La dissolució de tots ells en el PSOE era només qüestió de temps. Però entre els firmants hi havia Miguel Ángel Fernández Ordóñez, en representació de la Convergència Socialista Madrilenya. Tothom ha tingut una joventut.
Si la història d’Espanya hagués estat diferent, al fer-se gran, Fernández Ordóñez hauria acabat militant en qualsevol partit del centre dreta. Sempre va ser més liberal que el seu germà Paco Fernández Ordóñez, un socialdemòcrata a l’espanyola que va ser president de l’INI en els anys finals del franquisme per passar després a la UCD i finalment desembarcar al PSOE sense deixar mai de governar. Si Paco era l’intel·lectual de la família, amb ànsies de fer història (com a ministre de Justícia va elaborar la llei del divorci), Miguel Ángel ha estat sempre un tecnòcrata. Però la cultura i segurament l’estètica el van dur a militar de jove en el socialisme.
MAFO va ser un destacat integrant del sector més liberal del PSOE. Un món minoritari dins de l’aparell del partit, però molt poderós en els quadres alts de l’administració. Amb una formació sòlida (estudis d’advocat i professió d’economista de l’Estat), es va obrir pas. Va ser secretari d’Estat d’Economia amb Felipe González i d’Hisenda i Pressupostos amb José Luis Rodríguez Zapatero. Sempre va tenir un ull posat en el govern i si no va ser ministre potser va ser perquè ja ho era el seu germà. Es va entendre molt bé amb un altre “socialista de dretes”, Pedro Solbes, qui ni tan sols tenia el carnet del PSOE.
Durant els anys de govern de José María Aznar, MAFO es va vincular estretament amb el grup Prisa. Va ser un llarg parèntesi fins que el PSOE va tornar al govern. De nou secretari d’Estat, la decisió de Rodríguez Zapatero de designar-lo per al Banc d’Espanya va desfermar la caixa dels trons. No hi havia gaires precedents que aquest lloc anés a parar a un alt càrrec governamental i amb un perfil polític evident. Aleshores va començar la guerra freda del PP contra ell.
Ganivetades a la llum del dia
Des que va abandonar el Banc d’Espanya després de l’ascens del PP al govern, Fernández Ordóñez, mal enemic, ha combatut per no ser l’ase dels cops de les responsabilitats per la crisi financera. Si la victòria té molts pares i la derrota és orfe, ningú vol ser el culpable de l’esclat de la bombolla. En el seu llibre Políticos, economistas y otros animales (Península), MAFO acusa directament l’executiu de Mariano Rajoy, i en especial el ministre Luis de Guindos, d’obcecar-se amb l’herència rebuda. Els atacs de De Guindos als socialistes va deixar el sistema bancari en una situació encara més precària, i segons MAFO, va ser el que va forçar a demanar ajuda als socis europeus. Es tractava, per part del PP, de dramatitzar al màxim l’estat de la situació per poder aparèixer després com els veritables salvadors del teixit financer espanyol.
Per la seva banda, l’actual ministre, en el llibre España amenazada. De cómo evitamos el rescate y la economía recuperó el crecimiento (Península), defensa la gestió del PP, lògicament, i deixa en evidència l’equip de MAFO al Banc d’Espanya per no veure-les venir. Segurament hi ha una mínima part de veritat en totes els versions. MAFO, com tota la resta, no va veure venir l’esclat, o si ho va veure, va esperar que passés el temps. El seu marge de maniobra potser era més escàs del que aparentava. En la situació escandalosa de les caixes, de Madrid al País Valencià, el poder del PP governant era enorme i impedia una actuació seriosa per part del Banc d’Espanya.
Hi ha càrrecs polítics que exerceixen altes responsabilitats en l’administració i n’hi ha d’altres que, a més, manen. Fernández Ordóñez és d’un d’ells. Però ja fa temps que protagonitza una batalla de triomf impossible: la del relat personal, amarat de cinisme, per justificar el seu paper en una crisi en què, al capdavall, va ser una peça més en un sistema de supervisió que, aquest sí, va ser del tot culpable.
La sala penal de l’Audiència ha revocat, amb aquesta decisió, la que havia adoptat el jutge Fernando Andreu fa només tres mesos de no imputar-los. A Fernández Ordóñez el persegueix Bankia des del moment, el juliol del 2011, que va permetre la sortida a borsa de l’entitat financera presidida per Rodrigo Rato. Molta gent va perdre els seus estalvis, el banc va haver de ser intervingut i l’operació va suposar un cost enorme al contribuent.
L’ex-governador ha fet una autocrítica sobre l’actuació dels supervisors, que segons ell es van equivocar tant com els de la resta de països que van haver d’afrontar l’embat de la crisi. Però el que realment encercla MAFO és l’advertiment que els inspectors del Banc d’Espanya van fer arribar de manera rotunda a la cúpula de la institució sobre la inviabilitat de Bankia i les irregularitats en la seva gestió. Amb la seva imputació, MAFO afronta un dels moments més difícils de la seva biografia, iniciada a Madrid el 1945.
De la "societat sense classes" al "socialisme" de Solbes
El 21 de gener de 1977, a pocs mesos de les primeres eleccions democràtiques a l’Estat espanyol després de la mort de Franco, un grup de dirigents de diversos grups de l’esquerra va demanar en un manifest la “unitat socialista” per aconseguir defensar amb eficàcia “els interessos dels treballadors” i una “societat sense classes”. El signaven dirigents de diferents sigles des del PSOE al Partit Socialista Popular i la Federació de Partits Socialistes. La dissolució de tots ells en el PSOE era només qüestió de temps. Però entre els firmants hi havia Miguel Ángel Fernández Ordóñez, en representació de la Convergència Socialista Madrilenya. Tothom ha tingut una joventut.
Si la història d’Espanya hagués estat diferent, al fer-se gran, Fernández Ordóñez hauria acabat militant en qualsevol partit del centre dreta. Sempre va ser més liberal que el seu germà Paco Fernández Ordóñez, un socialdemòcrata a l’espanyola que va ser president de l’INI en els anys finals del franquisme per passar després a la UCD i finalment desembarcar al PSOE sense deixar mai de governar. Si Paco era l’intel·lectual de la família, amb ànsies de fer història (com a ministre de Justícia va elaborar la llei del divorci), Miguel Ángel ha estat sempre un tecnòcrata. Però la cultura i segurament l’estètica el van dur a militar de jove en el socialisme.
MAFO va ser un destacat integrant del sector més liberal del PSOE. Un món minoritari dins de l’aparell del partit, però molt poderós en els quadres alts de l’administració. Amb una formació sòlida (estudis d’advocat i professió d’economista de l’Estat), es va obrir pas. Va ser secretari d’Estat d’Economia amb Felipe González i d’Hisenda i Pressupostos amb José Luis Rodríguez Zapatero. Sempre va tenir un ull posat en el govern i si no va ser ministre potser va ser perquè ja ho era el seu germà. Es va entendre molt bé amb un altre “socialista de dretes”, Pedro Solbes, qui ni tan sols tenia el carnet del PSOE.
Durant els anys de govern de José María Aznar, MAFO es va vincular estretament amb el grup Prisa. Va ser un llarg parèntesi fins que el PSOE va tornar al govern. De nou secretari d’Estat, la decisió de Rodríguez Zapatero de designar-lo per al Banc d’Espanya va desfermar la caixa dels trons. No hi havia gaires precedents que aquest lloc anés a parar a un alt càrrec governamental i amb un perfil polític evident. Aleshores va començar la guerra freda del PP contra ell.
Ganivetades a la llum del dia
Des que va abandonar el Banc d’Espanya després de l’ascens del PP al govern, Fernández Ordóñez, mal enemic, ha combatut per no ser l’ase dels cops de les responsabilitats per la crisi financera. Si la victòria té molts pares i la derrota és orfe, ningú vol ser el culpable de l’esclat de la bombolla. En el seu llibre Políticos, economistas y otros animales (Península), MAFO acusa directament l’executiu de Mariano Rajoy, i en especial el ministre Luis de Guindos, d’obcecar-se amb l’herència rebuda. Els atacs de De Guindos als socialistes va deixar el sistema bancari en una situació encara més precària, i segons MAFO, va ser el que va forçar a demanar ajuda als socis europeus. Es tractava, per part del PP, de dramatitzar al màxim l’estat de la situació per poder aparèixer després com els veritables salvadors del teixit financer espanyol.
Per la seva banda, l’actual ministre, en el llibre España amenazada. De cómo evitamos el rescate y la economía recuperó el crecimiento (Península), defensa la gestió del PP, lògicament, i deixa en evidència l’equip de MAFO al Banc d’Espanya per no veure-les venir. Segurament hi ha una mínima part de veritat en totes els versions. MAFO, com tota la resta, no va veure venir l’esclat, o si ho va veure, va esperar que passés el temps. El seu marge de maniobra potser era més escàs del que aparentava. En la situació escandalosa de les caixes, de Madrid al País Valencià, el poder del PP governant era enorme i impedia una actuació seriosa per part del Banc d’Espanya.
Hi ha càrrecs polítics que exerceixen altes responsabilitats en l’administració i n’hi ha d’altres que, a més, manen. Fernández Ordóñez és d’un d’ells. Però ja fa temps que protagonitza una batalla de triomf impossible: la del relat personal, amarat de cinisme, per justificar el seu paper en una crisi en què, al capdavall, va ser una peça més en un sistema de supervisió que, aquest sí, va ser del tot culpable.