Care Santos publica «Mitja vida», el retrat d'unes dones «que van canviar la societat per sempre»

L'escriptora Care Santos va debutar el 1995 amb els relats de Cuentos cítricos. Des d'aleshores, s'ha fet un nom al panorama literari català i castellà, amb títols i èxits com Trigal con cuervos (premi Ateneo de Sevilla) o Los ojos del lobo (premi Gran Angular), No em preguntis qui sóc, guanyador l'any 2013 del Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, o Desig de xocolata, que el 2014 va aconseguir el premi Ramon Llull. Recentment, ha estat guardonada amb el premi Nadal per Mitja vida (Media vida), un llibre que ens fa viatjar pel record d'un temps de lluita gairebé invisible.

"El llibre comença amb un joc, però immediatament el lector veu que va molt més enllà i que el joc es converteix en un tour de force amb l'època i els personatges", explica l'editor Emili Rosales. El procediment és el mateix que a les altres novel·les de Santos, però amb "més maduresa", fent que el joc inicial desemboqui en "una novel·la d'alt voltatge". Aquest joc "és una festa per al lector", en paraules de Rosales, que celebra el premi Nadal i el reconeixement de l'autora com a una veu que sap com seduir-nos.
 
Un canvi de registre, "més contemporani"

Santos considera que l'obra era "un repte i un canvi" respecte a tota la feina feta amb interioritat, amb un punt de thriller i molts interrogants que van precipitant la trama. "Em venia de gust fer una cosa més contemporània –explica–, i amb Mitja vida deixo de viure al segle XIX, per fi", mentre dibuixa un somriure de complicitat. "També volia jugar amb un plantejament complex, ple de salts en el temps. Em venia de gust provar una forma menys exigent. O, més ben dit, exigent d'una altra manera".

Mitja vida –Media vida en la versió original en castellà, "sempre faig jo la traducció, perquè si no, no em reconec", puntualitza–, comença als anys 50, en un internat on cinc companyes viuen la darrera nit en comú. L'any 1981, trenta-un anys més tard, les cinc es retroben "en un sopar que m'ha ajudat a idear l'Ada Parellada, encarregada d'elaborar un menú molt dels anys 80, amb nata líquida a dojo". El sopar es produeix just a la mateixa setmana en què s'aprova la Llei del divorci, propiciant, des d'aquell punt, "tot un catàleg de descobertes".
 
L'aprovació de la Llei del divorci és una data molt simbòlica, posada amb tota la voluntat com a desencadenant del relat. "també hi faig coincidir un altre element molt conegut, ja que les cinc companyes es troben el dia en què es casen Carles d'Anglaterra i Diana de Gal·les", aquella que es va anomenar "la boda del segle". "És una argúcia tècnica, un lloc comú que tots recordem", amb l'avantatge per als lectors que els protagonistes de la trama no saben com acabarà tot allò, provocant una ironia molt agraïda per a uns ulls contemporanis.
 
Memòria, temps i perdó
 
Amb tot aquest marc referencial, molt reconeixible pels lectors, Santos no només volia parlar de les dones que van fer una llarg camí, "sinó situar-les en un moment molt important, quan s'aprova una llei que aixeca una polseguera enorme als mitjans i a la societat", sosté. "El divorci era una mena d'apocalipsi, era un pas endavant d'una societat que venia de molt enrere. I elles hi estan implicades, de manera més o menys intensa". En el fons, l'autora vessa records i un llegat que perdura, de viva veu. "Certament, hi ha molt de la memòria de la meva mare".
 
"Volia fer una novel·la sobre què fa el temps amb nosaltres –subratlla Santos–, i volia fer un retrat de les nostres mares, d'una generació de dones que va albirar la llibertat i que encara no han rebut l'homenatge que mereixen", subratlla. "Aquesta generació encara és molt immediata a la nostra, per això no la valorem tant. Però, ja porta fet un llarg camí, de vegades fet a gambades". Les cinc protagonistes, en aquest sentit, són exponents dels problemes provinents d'aquella època, "són cinc respostes a l'educació i societat que van rebre, i a la vida que han trobat".
 
Mitja vida és una construcció que giravolta sobre el temps, però també és perdó. "La naturalesa del perdó m'inquieta, crec que, sobretot, des que soc mare. Però, es pot perdonar a grans col·lectius? Té sentit que un senyor que no ha fet res estigui demanant perdó a tot un país? Cal fer-ho? En un moment clau, vaig topar amb la cita de Joan-Carles Mèlich que encapçala el llibre, "tan sols es pot perdonar l'imperdonable", fent paràfrasis amb Derrida, que afirma que el perdó no s'ha de demanar, que és absurd i il·lògic, perquè de vegades perdonem coses que ja no tenen cap remei", rebla.