​Massa política a la televisió

Ja fa un temps que la tele viu sotmesa a una presència asfixiant de la política. Es fa pesat, es fa una mica angoixant. La primera frase que ahir dilluns es va pronunciar al programa Divendres, de TV3, va ser: “Mariano Rajoy ha tingut el congrés més plàcid de la seva vida”. De veritat? A quarts de cinc de la tarda és el que volem escoltar? Fa uns anys això era impensable. Algú podrá dir que és el que interessa la gent, que és senyal de maduresa col·lectiva del poble català, demanda de l’audiència. Suposo que ho deuen tenir estudiat tot això i que si ho fan així deu ser per alguna cosa, esclar, però a mi que el programa de sobretaula de TV3 comenci amb una tertúlia política em fa una mica d’angúnia.

La tertúlia és, de fet, un gènere estrella avui en dia. En altres emissores se’n fa ús i abús. A La Sexta, per exemple, Al rojo vivo és un indiscutible. També el tristament famós La Sexta Noche dels dissabtes a la nit. Algú s’hauria de fer mirar que dos personatges tan impresentables com Eduardo Inda i Paco Marhuenda s’hagin convertit en imprescindibles. Quan asseguren que són periodistes se m’escapa el riure. En aquest programa el que es fa no té res a veure amb el periodisme, ni tant sols amb la política. Es espectacle caspós, persecució dogmàtica. “Tothom pot dir-hi el que vulgui”, assegura el seu presentador. Ah si? Potser és precisament aquest el problema. 

Si aquest és el tipus de cultura política que es predica des dels mitjans de comunicació massius -la confrontació, la brega, la incultura, el sectarisme- després encara algú s’estranyarà dels resultats electorals? Algú encara tindrà els nassos de dir que els ciutadans voten malament? A La Sexta Noche si algú intenta raonar, exposar algun argument o mostrar matisos enriquidors, ràpidament se’l castra amb insults dels dos comediants llardosos.
 
Una de les estrelles de La Sexta, Jordi Évole,va fer aquest dissabte passat un discurs polèmic al Concert pels refugiats del Palau Sant Jordi, que vam poder veure per TV3. Va assenyalar la llotja de les autoritats i els va dir que no haurien de ser allà. Em va semblar un dard interessant. Perquè a veure, què nassos hi feien allà ben reunits? Tenien càtering? Calefacció? No s’adonaven que feien el ridícul allà juntets mirant l’espectacle? A Évole se li va escapar una mica la rauxa populista i certament demagògica però potser, només potser, estaria bé posar en valor les paraules que fereixen els polítics perquè els fan moure de la poltrona, perquè els sacsegen i els ofenen. Alguns ja s’han afanyat en portar l’aigua al seu molí: per què no podem acollir? Perquè l’estat espanyol ho impedeix. Més instrumentalització política, vinga va, que n’hi ha poca!
 
Només li faltava això a una setmana caldejada pel judici del 9-N, per la continuació del judici del cas Gúrtel, pels congressos del PP –recordem, el més plàcid de la vida de Mariano Rajoy- i de Podemos... Tot el que acostumem a escoltar a les tertúlies polítiques fa ferum de tietisme, d’opinions en bucle. Avui sobre què toca opinar? D’això, d’allò, d’allò altre i també d’un crim masclista que ha passat a Matafaluga de Riucorb. Ah doncs au vinga a opinar encara que no hi hagi absolutament res a dir. La nomenclatura de tertulians “independentistes” i “unionistes” és d’un esquematisme terrorífic. D’això va el famós procés? De veritat? De veritat hi ha tertulians que estan d’acord amb ser etiquetats com a “unionistes”? Només falta que es facin una tarja de visita amb aquesta ocupació.

Ahir vaig topar amb la tertúlia de 8 al dia i em va agradar. Tres avocats –Ricard Fernández Deu, Montserrat Nebrera i Marc Molins- i un notari –Juan José López Burniol- conversaven amb passió i arguments sobre el judici pel 9-N. Era un gust escoltar-los parlar dels ets i els uts de la seva professió aplicats a les qüestions més tècniques de l’absurd judici que aquests dies té el país tant ocupat. Sabien fer-se entendre, sabien contradir els seus companys de taula si ho creien oportú, tenien la informació que tocava i sabien com servir-la amb diligència a l’espectador que, com jo, és neòfit en la majoria de termes que estaven posats en consideració. 

Em va alegrar trobar una píndola televisiva de política ben servida. A recer de les famoses quotes imposades pels partits polítics, que és on hauria de viure aquest gènere viciat i acomodatici. A Els Matins de TV3, per cert, han fet darrerament un esforç lloable de renovació de tertulians que val molt la pena ressenyar. Hi ha massa política a la televisió d’avui. Tothom espera tan sols escoltar-hi allò que li interessa, que confirma les seves opinions i escoltar les alienes incomoda, provoca sensació de traïció, és igual l’emissora que sigui, pública o privada. Els bons i els dolents són assenyalats.

I per si no fos prou tenim a Trump constantment a la tele. I a Le Pen que pot ser escollida presidenta de França. La tele es pot tornar literalment boja. Mare meva, quin drama.