El Barnasants és un festival que permet el goig de descobrir i de deixar-se sorprendre. Més enllà de la reivindicació i de la paraula compromesa –marca de la casa–, també gaudeix de la sensibilitat i de les històries que emocionen des de l'autenticitat. És el cas del concert que oferirà Martí Serra i Els pintors d'ànimes, aquest dimecres 15 de febrer al Jamboree. Un músic que deixa el seu hàbitat de confort, el jazz, per explorar les possibilitats de la cançó, de la paraula nua, de la confidència, i que ho fa amb alguns dels millors músics del país, com Gemma Abrié, Pau Figueres, Josep Traver, Mar Serra i Aleix Tobias.
Essencialment saxofonista de jazz, Serra recorda com l'any 2010 va treure un darrer disc i va passar, tot seguit, uns anys dedicats a la família. "Del saxo no sortia res, un dia, de la manera més casual, em vaig posar a cantar i va sortir un cançó, per sorpresa meva", explica. "No feia cançons des que tenia 15 anys, amb el meu grup de rock, i li vaig posar una lletra dedicada al meu fill. Tot va tenir sentit, de cop i volta". Sis anys després, el badaloní presenta Cançons mecanoscrites (Temps record, 2016), fruit d'aquella revelació en forma de cançó, que el va fer "tornar als orígens del grup de rock, però amb tot el bagatge com a músic de jazz".
L'art, ple de sentit "si creus en la màgia"
"Cançons mecanoscrites sorgeix a partir d'una experiència forta, quan el meu fill neix amb un problema físic. Travessàvem una època difícil i vaig pensar en el cataclisme que apareix al Mecanoscrit del segon origen". Estirar el fil es va convertir en una necessitat que traspassava l'element artístic. "Tots, tard o d'hora, passem per una experiència dura, és part de la vida mateixa. En el meu cas, la malaltia passa a ser part de la vida i experimentes la tristesa al mateix temps que l'alegria", explica. "Res d'això no hagués passat si el meu fill no hagués nascut amb aquest problema. És contradictori, però és així".
Serra confessa com, ens els moments més crus, fins i tot la música va arribar a perdre sentit. "Recordo molt la sensació de pujar a un escenari i plantejar-me què hi feia, allà. Res no tenia sentit. L'art té sentit si creus en la màgia, si no, no té cap sentit. Per a mi, les lletres són una celebració de la vida, són lletres d'amor. Són un homenatge als nens i també són una constatació de la tristesa", subratlla, amb el disc convertit en una vehicle on vessar-hi neguits, emocions i troballes.
"Amb les cançons, tenia la necessitat d'expressar l'amor i l'agraïment. Sobretot el dels fills i la dona, grans herois de l'adversitat". Com l'Alba al Dídac, que agafa sota l'aigua i el salva. "Al final fem cançons, teatre i art per aquesta mena de coses. La música permet dir totes aquelles coses que costen tant de dir, com t'estimo, gràcies, perdona'm". Una exploració honesta que va més enllà del llenguatge sonor. "M'he dedicat molt de temps a l'exploració de les possibilitats de la música, i és molt enriquidor canviar el decorat i anar a alguna cosa més propera, com la cançó amb la paraula. Fer una bona cançó costa més que fer un solo", confessa, mentre desitja que aquestes cançons tinguin una llarga vida i puguin, ara, emocionar d'altra gent.
