REFUGIATS

«Només penses en sobreviure»

Com l'ucraïnès Ivan, centenars de persones arriben cada any a Catalunya fugint de conflictes bèl·lics als països d'origen | "He invertit tots els meus estalvis amb l'esperança de tenir un futur millor", explica el Samir, que va escapar de Síria

per Cristina Capdevila , 11 de febrer de 2017 a les 08:05 |
L'Ivan, un refugiat ucraïnès, al Raval de Barcelona. | Jordi Jon Pardo
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El lloc on es neix no s'escull. Ara són milers les persones que fugen dels conflictes bèl·lics a l'Orient Mitjà o que viuen en camps de refugiats. Però les guerres i la persecució poden afectar qualsevol país i qualsevol poble. No fa ni un segle que l'estat espanyol ho va haver de patir. Els joves catalans són nets d’una generació que es va veure forçada a l'exili per por a les represàlies. Ara, en canvi, Catalunya es prepara per ser un país d'acollida, però topa sovint amb les limitacions de l'estat espanyol i de la Unió Europea. "He invertit tots els meus estalvis amb l'esperança de tenir una vida segura i millor", explica el Samir, estudiant de filologia hispànica a Damasc (Síria). Com ell, milers de persones busquen la manera de construir un futur millor lluny de casa.
 

Durant el 2016, Catalunya ha augmentat substancialment el nombre de persones acollides dins el programa estatal: la xifra ha passat de 28 a 470 persones. Tot i així, la consellera de Treball, Afers Socials i Família, Dolors Bassa, considera que és insuficient. "Podríem acollir 4.500 persones amb el recursos de què disposem avui”, va afirmar en la presentació del nou programa català de refugi, fa només unes setmanes. L'estat espanyol, per la seva banda, es va comprometre a acollir 17.337 i ni tan sols ha complert un 7% de la seva promesa, percentatge que equival només a uns centenars de refugiats. Tot i que la imatge que els europeus es fan d'un refugiat és la d’una persona siriana que fuig de la guerra, com és el cas del Khaleb, la gran majoria dels que actualment viuen a Catalunya provenen d’altres països amb conflictes bèl·lics, com l'Ivan, que és d'Ucraïna.
    

Khaleb, refugiat d'origen sirià, a la Rambla de Barcelona. Foto: Jordi Jon Pardo



La història del Khaleb, entre la família i una vida digna

 
Aquest jove de 25 anys, que usarà un nom fictici per a aquest reportatge, originari de Dayr al-Zor -ciutat a 450 quilòmetres de la capital del país, Damasc-, ha deixat enrere els seus pares, dos germans (de 19 i 10 anys) i dues germanes (de 22 i 14 anys). "El règim m’obligava a allistar-me al servei militar i, per tant, a matar els meus amics, la meva família i, en definitiva, el meu poble, per la qual cosa vaig decidir fugir", explica. La insostenible situació del seu país el va conduir a Turquia, on s'estaria vuit mesos fent temps i caixa per pagar el deute adquirit amb els traficants. "Treballava 12 hores al dia i cobrava 300 dòlars al mes", comenta.

 
"El règim m'obligava a allistar-me al servei militar i matar el meu poble"

Quan va reunir els diners suficients, va creuar el mar en una petita embarcació de plàstic que el duria a Grècia, un trajecte relativament curt que la majoria de pasteres -plenes de gent, per descomptat- fan en tres hores, sempre i quan no quedin a la deriva perquè se’ls para el motor, cosa que passa sovint. El Khaleb narra que un cop a Grècia va contactar amb un contrabandista amb qui van acordar un preu. "Em va fer pujar a un cotxe que em va conduir a un camp de refugiats on les condicions eren inhumanes. Dormíem en tendes de campanya i el menjar que ens donaven era molt dolent", lamenta. Un ferri el portaria set mesos més tard a Itàlia i, d’allí, faria el salt final fins a Barcelona.
 
Enamorat declarat de la ciutat i del Barça, el jove sirià s’ha posat ja mans a l'obra amb l'idioma. A l’espera del permís de treball, Amjad concentra tots els seus esforços en l'estudi del català i el castellà. També li agrada passar l'estona amb el que ell anomena la seva “família espanyola”, conformada pel seu amic Ahmad i la família d’aquest. Amb ell i la resta van marxar plegats de Síria. Tot i així, anhela que la seva vertadera família, la consanguínia, amb qui manté contacte per whatsapp, recol·lecti els diners suficients per reunir-se amb ell com més aviat millor.
 

L'Ivan a la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, a Barcelona. Foto: Jordi Jon Pardo

 
L'Ivan, perseguit per la seva professió
 
L'Ivan és un periodista ucraïnès de 31 anys i també prefereix mantenir l'anonimat. L’esclat de la guerra i el fet que no pogués exercir la seva professió amb llibertat el van empènyer a abandonar el país el 2014, vuit mesos després que s’iniciés el conflicte bèl·lic. Va deixar enrere els pares i el seu germà bessó. El seu cas és especialment curiós. Va començar la seva biografia política lligat als moviments d’extrema dreta, ara fa uns deu anys. "L’arribada d’internet a Ucraïna i l’augment de la meva curiositat pels llibres i les pel·lícules clàssiques europees van capgirar els meus pensaments", comenta. Defensar les seves noves idees progressistes es va convertir aleshores en un perill. "Si ets crític amb el govern et titllen de pro-rús automàticament -explica-. No podia sortir ni al carrer a passejar tranquil·lament. Em van atacar en deu ocasions". Així les coses, va decidir embarcar-se en el primer avió cap a Madrid, on la seva parella realitzava un programa Erasmus.
 
"L’expressió Welcome refugees és totalment vertadera en el meu cas"

A Madrid, però, no podia exercir com a periodista freelance. A més, va patir un seguit de problemes personals. Després d'assabentar-se que un periodista havia estat assassinat al seu país i que el govern privava els partits comunistes de participar en la política, l'Ivan va descartar tornar a Kíev i es va decidir a demanar l'asil polític. Tanmateix, segons l’Acord de Dublín, la persona refugiada ha de demanar el visat al país des del qual entra a Europa. En el seu cas, es tractava de Lituània, país aliat d'Ucraïna. El periodista va decidir finalment quedar-se, sense papers, i deixar passar el temps suficient per sol·licitar el permís de residència. "La vida de refugiat és molt dura. Només penses en pagar el menjar i sobreviure. Tenia molta por de la policia", expressa, i afegeix que "treballava per les pàgines digitals russes i ucraïneses a canvi d'un salari molt baix, insuficient si es compara amb el nivell de vida espanyol".
 
Cansat de la situació, un amic el va animar a ingressar al programa d’ajuda per als refugiats, a Madrid. "Em van donar l’oportunitat d’estudiar castellà, d’integrar-me en la societat espanyola i em van arreglar els permisos de residència i de treball", exposa. Després d’una entrevista amb el Ministeri d’Interior, el van fer escollir entre Bilbao i Alacant. La seva vena periodística el va portar el 2 de maig a un pis tutelat de Sabadell, a prop de Barcelona, una ciutat que "adora" i on iniciarà classes de català que el tenen "molt il·lusionat". "És una sort formar part d'aquesta societat perquè, tot i l’atur i la corrupció, és una societat multicultural, on les relacions entre les persones són fantàstiques", manifesta. I sentencia: "L’expressió Welcome refugees és totalment vertadera en el meu cas".  
 

Pancarta a favor de l'acollida de refugiats, en un balcó de de la plaça Sant Jaume. Foto: Adrià Costa


El periple del Samir per creuar Europa
 
El Samir (nom fictici) té 25 anys i estudiava filologia hispànica a Damasc fins que la guerra va interrompre els seus estudis. La mort del seu germà gran i l’empresonament del petit, el van obligar a viatjar a Istanbul amb un altre dels germans -en total són cinc- on van treballar planxant roba durant vuit mesos. Una llanxa els va conduir a Leros, primer, i a Atenes, després, des d’on van continuar el seu camí fins arribar a Idomeni, el camp de refugiats situat a la frontera de Grècia amb la República de Macedònia. El domini del Samir de l’espanyol va ser de molta ajuda per a la unitat de Bombers en Acció que va viatjar fins a l’indret per oferir la seva ajuda sanitària.


"Les condicions als camps de refugiats són inhumanes"

Tres mesos més tard, ambdós germans van decidir continuar el periple, aquest cop cap al camp de refugiats Katsikas, on van substituir dos mesos en unes condicions de vida infrahumanes. Amb la mirada posada ja cap a l'estat espanyol, es van dirigir a Elvira, on van romandre dos mesos més. Van arribar a Madrid amb avió el 28 de desembre. Finalment, la Creu Roja els va acollir a un alberg situat a Berga. Havia arribat el final del viatge físic, tot i que els pensaments volen cap als pares i els germans, que encara són a Síria. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació