UN SENYOR DE BARCELONA

Que ningú destrueixi els cines que ens han fet com som

«Per als joves anar al cinema no és una vivència especial. Resulta quelcom excepcional, exòtic, fora de la norma, no natural com abans»

, Barcelona | 09/02/2017 a les 15:01h
Especial: Les cròniques de NacióDigital
Arxivat a: Societat, Un senyor de Barcelona, crònica, Barcelona, cinema
Façana del Cinema Aribau a Barcelona | Jordi Jon Pardo
Aquesta notícia es va publicar originalment el 09/02/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa pocs dies vaig llegir Alegra’m la vida (Columna), el llibre de records cinèfils del gran Guillem Terribas, etern llibreter de la 22 de Girona, que ha volgut donar fe sobre el paper de la seva passió irrefrenable pel cinema. Ens parla dels films importants de la seva vida, de la gestió del cine Truffaut de Girona, del rodatge a la ciutat (i a la seva llibreria) de Soldados de Salamina, de les pel·lícules que veu amb la seva néta i dels cinemes que ha freqüentat amb més assiduïtat, els que recorda amb més estimació, les platees on ha gaudit i somiat incomptables vegades.

És en aquest últim aspecte en el que avui voldria detenir-me una mica. Parlant amb el Guillem de la nostra passió compartida, un s’adona que no és l’únic que se’n recorda perfectament dels cinemes on ha vist tal o qual pel·lícula. I que aquest detall, lluny de resultar baladí, esdevé substancial. Tan important és haver vist aquella pel·lícula, com el cinema on la vaig veure. Tan important és haver vist, per posar un exemple, Sense perdó, de Clint Eastwood, com recordar que la vaig veure al cine Capitol de Barcelona, quan una de les dues sales encara era de cinema. O que Atrapat en el temps la vaig veure dues vegades al cinema Bosque, quan encara només era una sala, immensa per cert. O que Batman va ser al Coliseum i Indiana Jones i l’última creuada a l’Urgell i al Bosque. 

A la Filmoteca de Travessera de Gràcia el meu germà m’hi va portar a veure Un dia a les carreres, dels Germans Marx. I ja a la de l’Avinguda de Sarrià –abans l’Aquitània- centenars de clàssics al llarg de vint anys. Des d’Un, dos, tres a Viure, des de West Side Story a Vertigen, Els quatre-cents cops, L’última sessió, Doctor Zhivago, L’home tranquil, El fantasma del paradís i no sé quantíssimes més. 

Tan el Guillem com jo estem convençuts que aquesta memòria geogràfica tan marciana la posseeix qualsevol persona que, per posar una edat aproximada, superi els trenta anys i hagi concebut el cinema com una experiència cultural i sensorial important al llarg del seu trajecte vital. Té tot el sentit que recordi que El llibre de la selva de Disney la vaig veure per primer cop al cinema Savoy del Passeig de Gràcia. Que Gladiator va ser al Montecarlo pocs dies abans que es tanquessin per sempre les seves portes. O que a l’Alexandra encara que multipliqués per tres els dits de les mans i els peus encara me’n faltarien per enumerar tots els films que hi vaig veure.

He posat aquest llindar d’edat perquè és evident que els joves d’avui –franja entesa de forma inconcreta i injustament generalitzadora- no perceben d’aquesta manera l’experiència d’anar al cine. Per motius generacionals i tecnològics, per interessos diversos i divergents, per la sobreexplotació del seu temps vital i ociós... Anar al cinema no és per a ells una vivència especial. Resulta quelcom excepcional, exòtic, fora de la norma. No natural com abans, quan era quasi espontani, una rutina beneficiosa.
 

Façana del Cinema Comèdia a Barcelona. Foto: Jordi Jon Pardo


“No hi anem perquè és molt car!”, diuen sovint. Mentida! Car en relació a què? A un concert? A un llibre? A dues cerveses? Un cubata? El dia de l’espectador és un invent més vell que l’anar a peu. Als Texas l’entrada val tres euros. Hi ha promocions especials, descomptes, abonaments i tota mena de possibilitats a baix cost. Diuen que és car perquè pitjant un botó de l’ordinador i un quadradet on hi posa "download" és gratis. Qualsevol cosa és cara si la comparem amb la gratuïtat. No diguem mentides ni siguem hipòcrites. 

En els últims quinze anys, a Barcelona han tancat: Alexandra, Alcázar, Club Coliseum, ABC, Astoria, Diagonal, Publi, Fantasio, Savoy, Urgell, Casablanca, Lauren Universitat, Lauren Horta, Waldorf, Renoir Les Corts, Lauren Sant Andreu, Maremagnum, Rex... I la llista podria seguir. També han obert el Phenomena, el Balmes Multicines i el Zumzeig. El Lauren Gràcia s’ha convertit en el Texas i el Boliche ha tornat a la vida. No tot són males notícies i també cal entendre que els temps canvien. 

De la vella escola en queden pocs: la sala gran de l’Aribau, el Comedia, els Verdi i para de comptar. Fa pocs dies vam saber que l’Ajuntament ha comprat el teatre Tantarantana. Em va semblar una notícia extraordinària. Què ha de fer l’administració sinó protegir el patrimoni? I què són els teatres i els cinemes sinó patrimoni cultural i urbanístic d’una ciutat? Què són sinó memòria i experiència? Per què ens tractaven de bojos, de romàntics caducats, de nostàlgics empestats quan ens atrevíem a suggerir que des de la gestió pública s’havia de vetllar més i millor el patrimoni de la ciutat? 

Voldria acabar explicant una batalleta. La setmana passada vaig tornar a veure La La Land a la sessió de les 20 h als Verdi. Hi havia uns tres quarts d’entrada. Amb les crispetes ja s’hi compta, ja s’accepten i si te les prens amb filosofia no molesten gens ni mica. Però des de ja fa un temps hi ha persones que s’han aficionat a emportar-se el sopar al cinema i no pas un discret entrepà de formatge o una bossa de patates fregides. No, no, un grup de joves de davant meu va treure una paperina de menjar preparat comprat en un establiment de woks! La ferum dels fideus amb vedella va impregnar de seguida tota la sala i era francament desagradable. I no eren els únics. Com a mínim un parell de grups d’amics més van decidir que calia sopar veient la pel·lícula, igual que ho farien si estiguessin a casa veient qualsevol sèrie acabada de descarregar.

Hi detecto dos problemes educatius. El primer relacionat amb l’educació més elemental: no saber que la fortor de menjar pot importunar les persones del teu entorn, que no estan obligades a suportar el flaire del teu sopar. L’altre problema és d’educació cultural: no saber que al cine no s’hi va a sopar menjar preparat. I no ho saben senzillament perquè no hi van, perquè es pensen que anar al cine no és res especial. Van a veure La La Land al cine perquè sí, perquè toca, perquè hi va tothom. En realitat els importa un rave veure-la al cine, veure-la a casa o no veure-la. Per tant s’enduen el wok i avall! Profund desconeixement, ignorància total. Una mica de respecte, sisplau, pels cines que ens han fet com som.
 

Façana del Cinema Aribau a Barcelona. Foto: Jordi Jon Pardo

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

.
Anònim, 09/02/2017 a les 18:55
+4
-5
Un artice insultant, Una mica de respecte per part teva, siusplau, que per no pensar de la manera que ho fas tu no és ser un ignorant.
Cinema/es
Anònim, 09/02/2017 a les 18:59
+1
-1
Mai s'ha dit "cines" sinó cinema/es, al menys als pobles. A can fanga igual si que enfanguen la llengua amb altres.
"Que ningú destrueixi els cines que ens han fet com som"
Anònim, 09/02/2017 a les 19:21
+8
-4
Aaaiiiiiix! Quanta xerrameca buida. Ningú destrueix res; senzillament els hàbits canvien i la gent, majoritàriament, veu sèries a l'ordinador o a l'smart TV, i that's that! No hi ha culpables.
El paupèrrim nivell dels comentaris
Pròsper, 09/02/2017 a les 21:24
+3
-7
Una mica més de nivell en els comentaris sisplau. Penseu una estona abans d'escriure res.
Es comença malament...
Anònim, 09/02/2017 a les 21:27
+7
-3
Normalment del cinema avui n'anomenen audiovisual.
Comencem malament si el que l'articulista vol definir con a art en sí mateix, les administracions ho qualifiquen diferent.
Els costums han canviat i s'ha d'acceptar que anar al cinema no és un fet habitual per la majoria de persones, que tenen altres formes de distracció i que fa anys no tenien.
Ja fa anys quan una peli m'agradava, la comprava en dvd. Ara hi ha moltes maneres de veure cinema i quan una peli m'agrada i penso que val la pena, la vaig a veure en pantalla gran, o sigui, al cinema. Ni més ni menys que un canvi d'hàbit.
A veure...
Anònim, 10/02/2017 a les 10:42
+1
-4
Ens han fet idiotes, això es cert. Amb la mutilació mal feta i patètica dels doblatges ens han fet tragar una mal qualitat brutal. Els cinema sense doblar sinó no es art es un bunyol mal fet.
A veure...
Anònim, 10/02/2017 a les 10:48
+3
-2
Torno al tema, però em fa rabia que un home que va d'intel·lectual defensi el cinema doblat que es el que feien al 95% dels cinemes tancats. Vaja es una contradicció brutal defensar el doblatge i la cultura al mateix temps, es patètic i demostra que de cultura poca qui ho defensa. Jo trobo molt be qui ho vol veure doblat, però no em parli de cultura, parli d'entreteniment a seques.
AMEN
Guillem Terribas Roca, 12/02/2017 a les 14:27
+0
-0
Completament d'acord i Més. Gràcies.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Turull, Junqueras i Puigdemont, l'endemà de l'1-O | Martí Albesa
01/01/1970
La proposta de nou punts programàtics compartits deixa de nou en suspens el desplegament de la República però manté aquest horitzó | Les dues candidatures pretenen centrar-se en el procés constituent per ampliar les adhesions socials a la independència i en sumar suports internacionals per forçar l'Estat a negociar
El promotor musical Gay Mercader | Gay Mercader
Toni Vall
01/01/1970
«Visca el paper publicitari i el disseny gràfic, i que morin les superfícies netes i aquelles que només anuncien les porqueries de Zara»
Jordi Cruz, posant-se la jaqueta que l'acredita com un cuiner de tres estrelles Michelin | ACN
Sergi Ambudio
01/01/1970
Els restaurants barcelonins Dos Cielos i Disfrutar obtenen el segon estel mentre que el Caelis, el Castell Peralada i Enigma entren per primera vegada a la prestigiosa llista
L'ICAB ha acollit avui un acte per la llibertat dels presos polítics. | @omnium
Pep Martí
01/01/1970
Òmnium i l'ANC omplen el Col·legi d'Advocats al crit de «llibertat presos polítics!»
Deixem rastre a totes les xarxes socials | Adrià Costa
Josep Lluís Micó
01/01/1970
«Umberto Eco va avisar de la invasió dels imbècils que es pensen que tenen el dret a opinar del que sigui sense mesura. Doncs bé, ja els tenim aquí»
La comissaria de la policia espanyola de la Línea | Google Maps/NacióDigital
Isaac Meler | 20 comentaris
01/01/1970
Un jove de Sabadell assegura que un agent de la Policia Nacional li va fer preguntes sobre la seva ideologia i li va impedir denunciar un robatori amb arma de foc
Agustí Alcoberro, Gemma Recoder i Linus Puchal, en la presentació del concert del 2 de desembre | ACN
Roger Tugas | 5 comentaris
01/01/1970
Els grups tocaran gratuïtament i els recursos nodriran la caixa de resistència, que ja ha pagat 3,05 milions en multes i fiances i encara té 1,5 milions més | Entre els músics del recital del 2 de desembre hi ha Gerard Quintana, Pemi Fortuny, Lluís Gavaldà, Els Catarres, Joan Rovira, Oques Grasses, La Sra Tomasa, Doctor Prats, Itaca Band, Judit Neddermann o Els Amics de les Arts