08
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
09
de febrer
a la
13:28h
El gener del 2001, quan George W. Bush va entrar a la Casa Blanca, va dur amb ell un personatge que donaria que parlar: Karl Rove. El seu càrrec era, aparentment, de segon ordre, sotscap de gabinet, per sota d’un conservador molt clàssic, Andy Card, que dirigia l’oficina presidencial. Però molt aviat, el sotscap va esdevenir l’home fort a la casa. Calculador, despietat i amb un punt d’humor corrosiu que el feia simpàtic en la seva maldat, algú el va batejar com “el príncep de les tenebres”, en al·lusió al film de terror de John Carpenter que havia fet furor a finals dels vuitanta i on un sacerdot i un grup d’estudiants s’enfrontaven a Satanàs en persona. Donald Trump ja té el seu nou príncep de les tenebres. Es diu Steve Bannon i tot indica que, al seu costat, Rove pot acabar semblant una figura angelical.
Nascut a Virgínia, en una família catòlica d’origen irlandès, Bannon va ser productor cinematogràfic i directiu de Goldman Sachs. Però la fama li va venir com a editor de Breitbart News, el digital de dreta extrema que es va atrevir a competir amb la cadena Fox en el camp conservador. La veritable vocació de Bannon ha estat el poder i ara li ha arribat l’hora. Havia col·laborat amb l’arxiconservadora Sarah Palin en les eleccions del 2008, quan la política d’Alaska era candidata a la vicepresidència. Trump va recórrer a ell perquè li endrecés la campanya i, després de la victòria, l’ha designat cap estratègic de la Casa Blanca. No és el cap del gabinet, que és Reince Priebus.
Membre del Consell Nacional de Seguretat
Que Bannon no serà una figura menor en l’Administració Trump ho demostra la decisió del nou president d’incloure’l en el Consell Nacional de Seguretat. Aquest és un organisme clau en el govern nord-americà, format per una vintena de persones, des del president i el vicepresident als secretaris d’Estat, Defensa i tresor, el fiscal general, el cap de l’estat major i l’ambaixador a l’ONU, entre d’altres. Trump va decidir incloure Bannon en el consell, una cosa que ningú esperava. La decisió va enfurismar bona part del Congrés. Els senadors John McCain i Lindsay Graham, les veus més autoritzades en seguretat nacional dins del partit Republicà, ja han manifestat la seva oposició rotunda.
Bannon és un factor que cal tenir present per entendre les primeres decisions de Trump al despatx oval. Ha estat la seva influència la que, fins ara, està desmentint els pronòstics més optimistes, que asseguraven que el Trump president començaria a desmentir el candidat Trump. Per contra, el Washington polític i la comunitat internacional assisteixen a l’espectacle d’un líder nord-americà intentant tirar endavant les seves promeses més demagògiques. És Bannon qui ha aconsellat a Trump el seu veto migratori i qui l’ha animat a anunciar la construcció del mur amb Mèxic. De moment, els més pragmàtics a la Casa Blanca i el Congrés han d’esperar dies millors.
Una trobada sorprenent a Roma
The New York Times informava aquesta semana d’una connexió sorprenent de l’estratega de Trump. Bannon, de religió catòlica, manté vincles estrets amb sectors poderosos de la cúria vaticana i es proposa influir en la trajectòria de l’Església, que considera que està mal governada pel papa Francesc.
El 27 d’abril del 2014, va ser important per Steve Bannon. Va ser el dia de la canonització de Joan Pau II a Roma. També es va fer sant alhora Joan XXIII, en una de les decisions certament jesuítiques de Francesc. Però era Karol Wojtyla l’home que va fer que Bannon volés a Roma. Durant la seva estada, es va entrevistar amb molta gent del vaticà, però la conversa més sucosa la va tenir amb el cardenal nord-americà Raymond Burke, un dels líders del bloc curial anti-Francesc. Bannon comparteix amb Burke l’oposició al Papa, la convicció que l’Islam és un perill per a la civilització cristiana i el rebuig a le spolítiques d’obertura en immigració, que consideren un perill.
Els canvis en el catolicisme nord-americà
La major part del catolicisme dels Estas Units ha estat històricament alineat amb el Partit Demòcrata. Nodrit de la immigració (irlandesa, italiana, llatina), va tenir el seu màxim exponent en John Kennedy, elegit president el 1960. La majoria dels líders polítics de religió catòlica són demòcrates (cas de l’ex-vicepresident Joe Biden). Però el pontificat de Joan Pau II i la seva croada contra el bloc comunista li va generar molts admiradors entre les elits conservadores dels EUA. La política de nomenaments episcopals va trastocar la cúpula de l’Església nord-americana i les posicions oficials dels bisbes van deixar enrere els temes dels anys seixanta i setanta (contra la discriminació i la defensa de la distensió internacional) per incidir en el combat pels valors: lluita contra l’avortament i a favor de la família tradicional, oposició al matrimoni homosexual.
Molts republicans conservadors es van passar al catolicisme. Ara, el pontificat de Francesc ha irritat un sector important d’aquest nou catolicisme conservador, que veu en el Papa un agent subversiu. A la cúria romana, el sector més reaccionari mou les seves peces contra Jorge Mario Bergoglio. Ara el grup acabdillat pel cardenal Burke sap que disposa d’un aliat poderós al despatx oval. Aquesta connexió entre Bannon i una branca del Vaticà haurà de ser seguida amb cura.
Nascut a Virgínia, en una família catòlica d’origen irlandès, Bannon va ser productor cinematogràfic i directiu de Goldman Sachs. Però la fama li va venir com a editor de Breitbart News, el digital de dreta extrema que es va atrevir a competir amb la cadena Fox en el camp conservador. La veritable vocació de Bannon ha estat el poder i ara li ha arribat l’hora. Havia col·laborat amb l’arxiconservadora Sarah Palin en les eleccions del 2008, quan la política d’Alaska era candidata a la vicepresidència. Trump va recórrer a ell perquè li endrecés la campanya i, després de la victòria, l’ha designat cap estratègic de la Casa Blanca. No és el cap del gabinet, que és Reince Priebus.
Membre del Consell Nacional de Seguretat
Que Bannon no serà una figura menor en l’Administració Trump ho demostra la decisió del nou president d’incloure’l en el Consell Nacional de Seguretat. Aquest és un organisme clau en el govern nord-americà, format per una vintena de persones, des del president i el vicepresident als secretaris d’Estat, Defensa i tresor, el fiscal general, el cap de l’estat major i l’ambaixador a l’ONU, entre d’altres. Trump va decidir incloure Bannon en el consell, una cosa que ningú esperava. La decisió va enfurismar bona part del Congrés. Els senadors John McCain i Lindsay Graham, les veus més autoritzades en seguretat nacional dins del partit Republicà, ja han manifestat la seva oposició rotunda.
Bannon és un factor que cal tenir present per entendre les primeres decisions de Trump al despatx oval. Ha estat la seva influència la que, fins ara, està desmentint els pronòstics més optimistes, que asseguraven que el Trump president començaria a desmentir el candidat Trump. Per contra, el Washington polític i la comunitat internacional assisteixen a l’espectacle d’un líder nord-americà intentant tirar endavant les seves promeses més demagògiques. És Bannon qui ha aconsellat a Trump el seu veto migratori i qui l’ha animat a anunciar la construcció del mur amb Mèxic. De moment, els més pragmàtics a la Casa Blanca i el Congrés han d’esperar dies millors.
Una trobada sorprenent a Roma
The New York Times informava aquesta semana d’una connexió sorprenent de l’estratega de Trump. Bannon, de religió catòlica, manté vincles estrets amb sectors poderosos de la cúria vaticana i es proposa influir en la trajectòria de l’Església, que considera que està mal governada pel papa Francesc.
El 27 d’abril del 2014, va ser important per Steve Bannon. Va ser el dia de la canonització de Joan Pau II a Roma. També es va fer sant alhora Joan XXIII, en una de les decisions certament jesuítiques de Francesc. Però era Karol Wojtyla l’home que va fer que Bannon volés a Roma. Durant la seva estada, es va entrevistar amb molta gent del vaticà, però la conversa més sucosa la va tenir amb el cardenal nord-americà Raymond Burke, un dels líders del bloc curial anti-Francesc. Bannon comparteix amb Burke l’oposició al Papa, la convicció que l’Islam és un perill per a la civilització cristiana i el rebuig a le spolítiques d’obertura en immigració, que consideren un perill.
Els canvis en el catolicisme nord-americà
La major part del catolicisme dels Estas Units ha estat històricament alineat amb el Partit Demòcrata. Nodrit de la immigració (irlandesa, italiana, llatina), va tenir el seu màxim exponent en John Kennedy, elegit president el 1960. La majoria dels líders polítics de religió catòlica són demòcrates (cas de l’ex-vicepresident Joe Biden). Però el pontificat de Joan Pau II i la seva croada contra el bloc comunista li va generar molts admiradors entre les elits conservadores dels EUA. La política de nomenaments episcopals va trastocar la cúpula de l’Església nord-americana i les posicions oficials dels bisbes van deixar enrere els temes dels anys seixanta i setanta (contra la discriminació i la defensa de la distensió internacional) per incidir en el combat pels valors: lluita contra l’avortament i a favor de la família tradicional, oposició al matrimoni homosexual.
Molts republicans conservadors es van passar al catolicisme. Ara, el pontificat de Francesc ha irritat un sector important d’aquest nou catolicisme conservador, que veu en el Papa un agent subversiu. A la cúria romana, el sector més reaccionari mou les seves peces contra Jorge Mario Bergoglio. Ara el grup acabdillat pel cardenal Burke sap que disposa d’un aliat poderós al despatx oval. Aquesta connexió entre Bannon i una branca del Vaticà haurà de ser seguida amb cura.