Corals amateurs, banderes despenjades i autònoms lliurant per solidaritat

"El dilluns és genial si puc passar-lo al llit. Sóc un home de plaers senzills, realment". La cita de l'actor anglès Arthur Darvill no és compartida pels 40.000 catalans que aquest dilluns s'han acostat de bon matí al Palau de Justícia per donar suport a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Un procés sobiranista que està avesat a innovar amb les mobilitzacions, que ha parit les gigafotos, les gigaenquestes -amb multa inclosa-, els murals humans massius, el lip dub més multitudinari del món o els punters gegants sobre mars de colors diversos, ha vist néixer avui la primera festivitat selectiva per acompanyar els judicis de polítics catalans. Si esdevé tendència, amb la corrua de casos que hi ha pendents de passar pels tribunals -i els que poden venir-, la combinació entre la pèrdua de salari per solidaritat independentista i la pujada del preu de la llum pot ser anguniosa. Sort que l'hivern –meteorològic- ja s'acaba.

Sigui com sigui, la crida de les entitats ha estat un èxit. Tot i això, no tothom l'ha celebrat. Els autobusos de línia que s'acostaven a la zona de la concentració una hora abans que comencés el judici ja patien per si podrien circular pels carrers propers a la zona, fet que incomodava alguns dels seus usuaris. "El dret a manifestar-se sí, però el dret d'anar a treballar on queda?", es queixava una dona aspirant a tertuliana, i una altra carregava contra Ada Colau: "Això ho hauria hagut de preveure l'Ajuntament!". Al final, però, no hi ha hagut massa problemes.
 
En canvi, els més de 150 autocars noliejats per a la mobilització sí que han patit algunes dificultats. Els dos que venien d'Argentona (el Maresme), per exemple, han suportat retencions de prop d'una hora a l'entrada de Barcelona. En ells, però, tot eren jubilats, cap havia hagut de demanar festa a la feina. I és que, sens dubte, la segona joventut d'un col·lectiu de la gent gran amb forces renovades és un combustible inesgotable per al procés.

En canvi, la meitat dels concentrats que venien en els dos autocars de Banyoles –que també han estat tres quarts d'hora retinguts a l'entrada de la ciutat- sí que han hagut de renunciar a un dia de feina -i a dormir massa, perquè a les 6 ja partien-. Com la Mamo, funcionària del Departament d'Ensenyament que tenia hores pendents, o el Jaume, un autònom que, com a tal, no ha hagut de lidiar amb un cap per lliurar aquell dia. Potser serà certa la llegenda que els autònoms mai no s'agafen la baixa laboral, però alguns sí que renuncien a treballar si és pel bé del procés. Al seu torn, en Jesús, que ha arribat de Premià en moto, i la Lorena, de Sants, treballen a la funció pública i s'han agafat un dia d'assumptes propis. "Això i el que calgui!", assevera la Xita, que els acompanyava.

Espera freda, lluny de l'acció

Són les 8.15 i ja hi ha alguns milers de persones que col·lapsen la meitat del passeig -excepte el carril protegit perquè els encausats i els polítics que els acompanyen arribin a la porta del TSJC-. "No sé pas si els veurem!", es lamenta una dona, mentre que un altre ja feia plans per més tard: "Quan hagin arribat, ja podem marxar o ens hem de quedar fent soroll?". Aixecar-se aviat el dilluns sí, però després cal aprofitar el dia!

El cert és que, fins que no han arribat els herois del dia, l'ambient ha estat bastant fred. "Què vol aquesta tropa? Un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya independent!", crida un amb un megàfon, sense massa èxit. "Per fer la truita, trencarem els ous!", insistia, amb un punt innovador en el càntic, però sense més acompanyament. I al final, el lament, també a través del megàfon: "Crideu una mica més! Que no hi ha ganes o què?". Silenci.
 
Sigui com sigui, a més dels autobusos, aquella aglomeració també ha comportat dificultats per als nens que, junt als seus pares, volien arribar a l'Escola Pere Vila, just al costat del TSJC. Per ells, unes quantes persones i voluntaris anaven fent i desfent passadissos. Que una cosa és faltar a la feina i una altra faltar a classe -i sense justificant de la mare-. Entre els que vetllaven per al dret a l'educació hi havia l'Enric, qui ja va ser encarregat de 13 taules del 9-N a l'escola de La Salle de Gràcia, on es van fer algunes de les fotografies més famoses del procés participatiu i on va tenir lloc la roda de premsa de les entitats prèvia a la concentració.

"Va ser un dia esplèndid", recorda, tot i que no podia imaginar que aquella jornada acabaria en judici. Es mostra optimista i creu que tornarà a votar, aquest cop en un referèndum vinculant. Ara bé, s'oposa a que l'avancin respecte el setembre: "Que no em fotin les vacances, que tinc un viatge a les cascades del Niàgara planificat pel juny!". Hi renunciaria? Aquí el patriotisme flaqueja: "M'ho estic pensant". Ai, si al final agafa l'avió i després el "no" guanya per un vot!

Intents de càntics poc reeixits

Els concentrats es comencen a inquietar. Són les 9 i aquí no arriba ningú. El recorregut des de la plaça Sant Jaume s'ha endarrerit. Al final, però, es veu a l'horitzó la comitiva política i els ànims es desperten de cop. S'aixequen les banderes. Aplaudiments. Fotografies. La histèria i els crits van en augment, a mesura que Mas, Rigau i Ortega avancen, flanquejats, entre d'altres, per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.

I de sobte, una coral improvisada canta l'Oda a l'Alegria. Improvisada? Bé, no, del tot no. L'ANC havia enviat als inscrits un cançoner amb nou cançons patriòtiques per cantar durant la concentració, entre les quals els clàssics Els Segadors, L'Estaca o La Santa Espina, junt a algunes novetats versionades de la temporada que, tot i abusar de les metàfores ovípares tan de moda, difícilment seran grans hits: "S'agafa l'ou, / rist! / es trenca en el plat / crec, crec / es bat amb la forquilla: / xec-xec, xec-xec, xec-xec / i es tira a la paella, / xuf! xuf!". Malgrat l'esforç d'organització, però, els càntics tampoc no van abundar.

La música no calma les feres. La tensió augmenta. Alguns concentrats exigeixen que el seu esforç de matinar i renunciar a una paga com a mínim obtingui de recompensa una bona fotografia dels líders sobiranistes o poder-ne tocar algun, com si de Justin Bieber o Leo Messi es tractessin. No porten massa bé que els periodistes i fotògrafs acreditats avancin per dins del cordó i els tapin la vista. "Vull una foto, porto des de les 4.30 aquí!", crida una dona que havia aconseguit retenir la millor posició, ben a prop de l'entrada al TSJC.

Els voluntaris de l'últim tram del recorregut necessiten reforços:
- "Tu ets voluntari d'aquí?", pregunta un, en veure una dona amb el peto de l'organització.
- "No ho sé...".
- "Vine aquí a fer cordó [de seguretat]!".

Al final, però, no cal lamentar incidents. Mas, Ortega i Rigau han arribat -tard- a la porta del Palau de la Justícia, passant pel costat de l'ex-diputat Josep Maldonado, situat a la tanca, al capdavant de la zona de públic, i d'una d'aquelles pancartes artesanals que escapen de la correcció política de "Love Democracy" i similars per donar un toc d'originalitat i espontaneïtat als lemes sobiranistes: "Això no és diàleg, és una putada". Ovació general mentre saludaven des de dalt de les escaldes i silenci posterior.
 
L'atenció, llavors, se centra en el terrat del TSJC, on hi oneja la senyera, però no la bandera espanyola, que ha quedat entortolligada amb l'europea. Aquells que volen veure senyals a tot arreu podien recordar perfectament com el vent també va tirar per terra les banderes autonòmiques situades en la conferència de presidents del 17 de gener. "Nosaltres no mirem d'on bufa el vent per decidir on anem. Si de cas, nosaltres som el vent", va clamar Raül Romeva durant la campanya del 27-S. Encara serà veritat.

Al final, doncs, uns operaris han hagut de retirar la bandera espanyola, deixant el pal central buit. Aplaudiments... Fins que, al cap d'una estona, han tornat a penjar allí una altra bandera igual al seu lloc. Xiulets i escridassades.

Finalment, un cop acabada la distracció, i a l'espera que concloguessin les declaracions, molts concentrats s'han dispersat. Pocs minuts després no hi havia cap bar al voltant del TSJC on hi cabés una agulla. Normal, molts han hagut de matinar per arribar a l'hora a l'última cita del procés. Sigui per anar a treballar o per empènyer els polítics sobiranistes, els dilluns costen i cal recarregar piles, que la setmana és llarga i el setembre encara llunyà. I el camí fins llavors, tot apunta que tortuós.