03
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
04
de febrer
a les
19:18h
La retirada de François Fillon de la cursa a la presidència de França ja no és només una hipòtesi. Molts observadors la veuen com a probable mentre avança la investigació sobre el suposat treball fictici de la dona del candidat, Peneloppe, i la premsa va afegint informacions sobre irregularitats financeres del clan familiar.
Hi ha una enorme preocupació a Els Republicans, l’organització política dels conservadors francesos, que se les prometien molt felices enfront la candidatura ultra de Marine Le Pen, la líder del Front Nacional, i un camp de l’esquerra que és un autèntic desgavell. Però les revelacions de Le Canard Enchaîné han desestabilitzat del tot la campanya de Fillon i retornen la dreta francesa a les seves velles lluites tribals.
Lluitarà fins al final
Una cosa està clara. François Fillon lluitarà fins al final. El diputat discret que va ser un primer ministre gris sota la presidència de Nicolas Sarkozy, ha demostrat ser un polític resistent. Ja fa dies que rep pressions perquè abandoni la carrera. Però ell es prepara per una batalla que pot ser la darrera. En un acte d’aquest dijous a Charleville-Mézières, davant un miler de persones, va arribar a exclamar: “Ajudeu-me a resistir!”.
L’escenari actual no estava previst. A menys de tres mesos per a la primera volta, el 23 d’abril, no sembla que hi hagi temps per un nou procés de primàries, que a més podria esdevenir en una situació de més caos.
Sarkozy, Juppé?
Des de l’esclat de l’escàndol Peneloppe, els partidaris de l’expresident Nicolas Sarkozy conspiren. Veuen una segona oportunitat després que el seu líder fos bandejat en les primàries de la dreta. Però la força de l’ex-president ja no és la que era. De fet, en les primàries internes d’Els Republicans va quedar en tercer lloc, sent el gran derrotat.
L’ex-ministre d’Educació Luc Ferry, cap pensant del centre dreta, ha defensat que només Alain Juppé estaria en condicions d’assumir el lideratge de la dreta en cas de renúncia de Fillon. Va quedar segon en les primàries internes. Alcalde de Bordeus i ex-primer ministre, ha bastit un discurs de cohesió social i obertura al centre que el podria fer suportable per a l’electorat d’esquerres. El problema és que ell mateix s’ha descartat dient que “jo no sóc un pla B”. És clar que pot canviar d’opinió. A més, Fillon encara no ha renunciat. Hi ha altres noms que són esmentats aquests dies, polítics d’una generació més jove, com François Baroin o Xavier Bertrand.
El factor Bayrou
Líder del MoDem (Moviment Democràtic), François Bayrou és un democristià centrista que no ha volgut dissoldre’s en el si d’Els Republicans. Va ser candidat a l’Elisi en les eleccions del 2007, en què va obtenir un resultat molt destacat, amb el 18% dels vots, competint amb el conservador Nicolas Sarkozy i la socialista Ségolène Royal. Ara, ha especulat amb una nova candidatura presidencial. Les seves relacions amb Fillon són dolentes i ha manifestat distància envers el programa de privatitzacions i retallades que preconitza el líder conservador, que ha definit com a injust. Bayrou anunciarà a mitjan febrer si decideix llançar-se a l’arena electoral i competir per la presidència, el que afegiria encara més caos al camp del centre dreta.
Una dreta en permanent reinvenció
Una característica de la dreta francesa és el ball de sigles que ha produït. Pràcticament no hi ha cap partit que no hagi modificat el seu nom diverses vegades. Però els canvis de denominació sovint no garanteixen res. El general De Gaulle, líder de la Resistència contra l’Alemanya nazi, va reunir entorn d’ell el sector més nacionalista del país i va fundar el Reagrupament del Poble Francès (RPF). El 1958, quan la IV República, un règim parlamentari, va ser incapaç de fer front a la crisi d’Algèria i va col·lapsar, De Gaulle va agafar el timó i va crear la Cinquena República, fent aprovar una Constitució autoritària que va posar el parlament en una posició subordinada.
El gaullisme va canviar de pell moltes vegades, en funció de les circumstàncies. Aplegava un sector de la dreta més burgesa però també populistes i nacionalistes favorables a una política internacional ambiciosa i crítics amb les directrius de Washington, coquetejant amb el neutralisme. De Gaulle mai va voler formar part de l’estructura militar de l’OTAN.
Poc després de Maig del 68, el vell gaullisme va entrar en crisi i va venir Georges Pompidou, antic col·laborador del general que va convertir el moviment en un partit conservador més clàssic, la Unió per a la Defensa de la República (UDR). A la seva mort, un impetuós Jacques Chirac, deixeble de Pompidou, va voler fundar una marca nova i va néixer el Reagrupament per a la República (RPR). Però un sector de la dreta, el més europeista i liberal, va organitzar-se entorn Valéry Giscard, president de la República entre 1974 i 1981. Giscard va reunir una sopa de sigles de partits liberals, democristians i centristes en la Unió per a la Democràcia Francesa (UDF). La UDF i el RPR van anar coaligats durant anys i competint alhora. Els anys setanta i vuitanta van ser de xocs continus entre Giscard i Chirac.
Una llarga història de traïcions
Mentre els socialistes governaven els anys vuitanta, la dreta es barallava, fins que Chirac va aconseguir l’Elisi el 1995. A Chirac li va costar molt imposar-se. En el si del seu RPR, un sector va voler desplaçar-lo, en una pugna que encara respira. La dreta va guanyar les legislatives de 1993 i Eduard Balladur va ser designat primer ministre per un Mitterrand a les darreries. Balladur era l’home de confiança de Chirac i havia de preparar el terreny per a l’elecció del líder conservador el 1995. Però va intentar suplantar-lo. En aquella operació, Nicolas Sarkozy va fer costat a Balladur. Chirac els va derrotar, però no va oblidar mai la traïció. Alain Juppé va donar suport a Chirac i va ser primer ministre.
Quan Chirac va anar a la reelecció, el 2002, va voler reinventar el seu partit i el RPR va donar lloc a la UMP, que primer es va dir Unió per una Majoria Presidencial i més tard Unió per un Moviment Popular, integrant grups centristes com Democràcia Liberal. Quan va acabar el seu mandat, el 2007, el seu successor va ser Nicolas Sarkozy, després que no quallés l’opció de Dominique de Villepin, el favorit de Chirac.
Després de la victòria del socialista François Hollande el 2012, la dreta va decidir reinventar-se de nou. Hi va haver un gran debat sobre el nom que calia donar a la formació i finalment es va imposar Els Republicans, on es van integrar chiraquians, sarkozistes i centristes diversos. L’ala més oberta d’aquests, amb Bayrou al davant (un antic seguidor de Giscard), va aixecar bandera pròpia amb el Modem. Sarkozy confiava que tornaria a ser ell el líder de la dreta aquest any, però li va sortir al pas qui havia estat el seu segon, François Fillon, qui ara es troba de nou amb el seu passat.
Hi ha una enorme preocupació a Els Republicans, l’organització política dels conservadors francesos, que se les prometien molt felices enfront la candidatura ultra de Marine Le Pen, la líder del Front Nacional, i un camp de l’esquerra que és un autèntic desgavell. Però les revelacions de Le Canard Enchaîné han desestabilitzat del tot la campanya de Fillon i retornen la dreta francesa a les seves velles lluites tribals.
Lluitarà fins al final
Una cosa està clara. François Fillon lluitarà fins al final. El diputat discret que va ser un primer ministre gris sota la presidència de Nicolas Sarkozy, ha demostrat ser un polític resistent. Ja fa dies que rep pressions perquè abandoni la carrera. Però ell es prepara per una batalla que pot ser la darrera. En un acte d’aquest dijous a Charleville-Mézières, davant un miler de persones, va arribar a exclamar: “Ajudeu-me a resistir!”.
L’escenari actual no estava previst. A menys de tres mesos per a la primera volta, el 23 d’abril, no sembla que hi hagi temps per un nou procés de primàries, que a més podria esdevenir en una situació de més caos.
Sarkozy, Juppé?
Des de l’esclat de l’escàndol Peneloppe, els partidaris de l’expresident Nicolas Sarkozy conspiren. Veuen una segona oportunitat després que el seu líder fos bandejat en les primàries de la dreta. Però la força de l’ex-president ja no és la que era. De fet, en les primàries internes d’Els Republicans va quedar en tercer lloc, sent el gran derrotat.
L’ex-ministre d’Educació Luc Ferry, cap pensant del centre dreta, ha defensat que només Alain Juppé estaria en condicions d’assumir el lideratge de la dreta en cas de renúncia de Fillon. Va quedar segon en les primàries internes. Alcalde de Bordeus i ex-primer ministre, ha bastit un discurs de cohesió social i obertura al centre que el podria fer suportable per a l’electorat d’esquerres. El problema és que ell mateix s’ha descartat dient que “jo no sóc un pla B”. És clar que pot canviar d’opinió. A més, Fillon encara no ha renunciat. Hi ha altres noms que són esmentats aquests dies, polítics d’una generació més jove, com François Baroin o Xavier Bertrand.
El factor Bayrou
Líder del MoDem (Moviment Democràtic), François Bayrou és un democristià centrista que no ha volgut dissoldre’s en el si d’Els Republicans. Va ser candidat a l’Elisi en les eleccions del 2007, en què va obtenir un resultat molt destacat, amb el 18% dels vots, competint amb el conservador Nicolas Sarkozy i la socialista Ségolène Royal. Ara, ha especulat amb una nova candidatura presidencial. Les seves relacions amb Fillon són dolentes i ha manifestat distància envers el programa de privatitzacions i retallades que preconitza el líder conservador, que ha definit com a injust. Bayrou anunciarà a mitjan febrer si decideix llançar-se a l’arena electoral i competir per la presidència, el que afegiria encara més caos al camp del centre dreta.
Una dreta en permanent reinvenció
Una característica de la dreta francesa és el ball de sigles que ha produït. Pràcticament no hi ha cap partit que no hagi modificat el seu nom diverses vegades. Però els canvis de denominació sovint no garanteixen res. El general De Gaulle, líder de la Resistència contra l’Alemanya nazi, va reunir entorn d’ell el sector més nacionalista del país i va fundar el Reagrupament del Poble Francès (RPF). El 1958, quan la IV República, un règim parlamentari, va ser incapaç de fer front a la crisi d’Algèria i va col·lapsar, De Gaulle va agafar el timó i va crear la Cinquena República, fent aprovar una Constitució autoritària que va posar el parlament en una posició subordinada.
El gaullisme va canviar de pell moltes vegades, en funció de les circumstàncies. Aplegava un sector de la dreta més burgesa però també populistes i nacionalistes favorables a una política internacional ambiciosa i crítics amb les directrius de Washington, coquetejant amb el neutralisme. De Gaulle mai va voler formar part de l’estructura militar de l’OTAN.
Poc després de Maig del 68, el vell gaullisme va entrar en crisi i va venir Georges Pompidou, antic col·laborador del general que va convertir el moviment en un partit conservador més clàssic, la Unió per a la Defensa de la República (UDR). A la seva mort, un impetuós Jacques Chirac, deixeble de Pompidou, va voler fundar una marca nova i va néixer el Reagrupament per a la República (RPR). Però un sector de la dreta, el més europeista i liberal, va organitzar-se entorn Valéry Giscard, president de la República entre 1974 i 1981. Giscard va reunir una sopa de sigles de partits liberals, democristians i centristes en la Unió per a la Democràcia Francesa (UDF). La UDF i el RPR van anar coaligats durant anys i competint alhora. Els anys setanta i vuitanta van ser de xocs continus entre Giscard i Chirac.
Una llarga història de traïcions
Mentre els socialistes governaven els anys vuitanta, la dreta es barallava, fins que Chirac va aconseguir l’Elisi el 1995. A Chirac li va costar molt imposar-se. En el si del seu RPR, un sector va voler desplaçar-lo, en una pugna que encara respira. La dreta va guanyar les legislatives de 1993 i Eduard Balladur va ser designat primer ministre per un Mitterrand a les darreries. Balladur era l’home de confiança de Chirac i havia de preparar el terreny per a l’elecció del líder conservador el 1995. Però va intentar suplantar-lo. En aquella operació, Nicolas Sarkozy va fer costat a Balladur. Chirac els va derrotar, però no va oblidar mai la traïció. Alain Juppé va donar suport a Chirac i va ser primer ministre.
Quan Chirac va anar a la reelecció, el 2002, va voler reinventar el seu partit i el RPR va donar lloc a la UMP, que primer es va dir Unió per una Majoria Presidencial i més tard Unió per un Moviment Popular, integrant grups centristes com Democràcia Liberal. Quan va acabar el seu mandat, el 2007, el seu successor va ser Nicolas Sarkozy, després que no quallés l’opció de Dominique de Villepin, el favorit de Chirac.
Després de la victòria del socialista François Hollande el 2012, la dreta va decidir reinventar-se de nou. Hi va haver un gran debat sobre el nom que calia donar a la formació i finalment es va imposar Els Republicans, on es van integrar chiraquians, sarkozistes i centristes diversos. L’ala més oberta d’aquests, amb Bayrou al davant (un antic seguidor de Giscard), va aixecar bandera pròpia amb el Modem. Sarkozy confiava que tornaria a ser ell el líder de la dreta aquest any, però li va sortir al pas qui havia estat el seu segon, François Fillon, qui ara es troba de nou amb el seu passat.