Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

memòria històrica

El primer dia de l'exili, el 5 de febrer de 1939

La Generalitat i entitats memorialistes retran homenatge als republicans que van fugir a l'estat francès fugint del feixisme | Molts van passar de la guerra als camps de concentració, abans de caure en les urpes de l'exèrcit alemany

per Pep Martí, 5 de febrer de 2017 a les 10:55 |
Arribada de combatents republicans en sòl de l'Estat francès. | MUME/Fons Xavier Andreu
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El Govern de la Generalitat ha declarat el 5 de febrer com el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació. El mateix dia del 1939 els màxims representants de les institucions republicanes catalanes, amb el president Lluís Companys al davant, i les espanyoles van travessar la frontera amb França pel coll de Lli (al municipi de la Vajol) junt amb centenars de civils i militars.

La declaració és un reconeixement memorial a totes les víctimes de la Guerra Civil i a l’exili. Però alhora vol ser una crida a prendre consciència del drama que avui pateixen totes aquelles persones desarrelades a la força per les guerres o la violència, que tenen un exemple tràgic en les aigües de la Mediterrània.


El Govern ha inscrit la declaració dins de la commemoració dels 80 anys de l’inici de la Guerra Civil. Per aquest motiu, aquest diumenge, el conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, presidirà els actes d’una jornada en memòria de l’exili i la deportació organitzada pel seu departament, el Memorial Democràtic, diverses entitats memorialistes com el Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera i ajuntaments del territori, entre ells els de la Jonquera i Argelers.

La commemoració començarà amb una caminada al coll de la Manrella, travessant a peu la frontera entre Catalunya i França en homenatge als qui ho van fer aquell tràgic 1939. Els actes culminaran a la tarda a la platja d’Argelers, on hi va haver un dels camps on van ser instal·lats, en condicions pèssimes, milers de refugiats espanyols entre els anys 1939 i 1941. Participarà amb una actuació musical el cantautor i diputat al Parlament de Catalunya, Lluís Llach, així com l’actriu Sílvia Bel.
 
Aquell 5 de febrer de 1939


La guerra estava perduda. Barcelona havia caigut el 26 de gener i, amb ella, les darreres espurnes de moral republicana. El 4 de febrer, Girona era ocupada. L’exèrcit franquista ja era a prop de Palafrugell. Milers i milers de republicans fugien cap a la frontera. Al pas del coll de Lli, es van trobar el president de la Generalitat, Lluís Companys, i el del govern basc, José Antonio Aguirre, que van creuar la frontera de l’Estat francès plegats.
 
Hi ha un detall significatiu enmig d’aquell desori. Les principals autoritats de la República espanyola s’apleguen també per passar a França. Hi és el president Manuel Azaña, que tot i ser el cap d’estat formal ja és una figura que sembla fora del temps, superat del tot per una Guerra Civil que no va saber evitar. Fora del temps i quasi de la vida, perquè Azaña morirà l’any següent. Al seu costat, però molt allunyat personalment, hi va el cap del govern, Juan Negrín. Tots dos decideixen passar la frontera unes hores abans i no fer-ho plegats amb Companys i Aguirre. Molts ponts estaven trencats a aquelles alçades entre els republicans catalans i els espanyols.
 
Els mateixos dies de començament de febrer van passar la frontera intel·lectuals catalans de pes que també fugien del feixisme. Mercè Rodoreda, Xavier Benguerel, Pere Quart, Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i molts altres van trobar-se al mas de can Perxés, a Agullana, on la Generalitat va allotjar algunes de les figures més rellevants de la cultura catalana que volien fugir.
 
Aquell mas –retratat de manera supèrbia per Rovira i Virgili al seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana i autònoma va esdevenir un espai simbòlic de la desfeta. En aquell mas es farà la sessió última de la Institució de les Lletres Catalanes. També s’hi van allotjar diversos membres del Govern de la Generalitat i el mateix Companys hi va dormir dos dies.    
 
La tragèdia dels exiliats als camps de França exemplifica també l’actitud de l’esquerra governant francesa. Perquè van ser governs en teoria “amics” els que hi havia a París durant la Guerra Civil. L’esquerra catalana i espanyola havien viscut amb alegria l’arribada al govern de França del Front Popular, el 1936. Però el cert és que l’actitud dels governants francesos va ser de distanciament envers la sort de la República espanyola.
 
Les pressions del Regne Unit sobre París van ser decisives per impedir que el socialista Léon Blum sortís en ajuda del govern legal a Madrid. Londres va imposar la política cínica de la “no-intervenció”, que era el que convenia als interessos de Franco. A finals de 1938, l’executiu del radical socialista Edouard Daladier va optar per mantenir la frontera tancada, el que era letal pels qui volien fugir. Mentre la República es dessagnava, Daladier signava a Munic els acords amb Hitler que van evitar la guerra mundial… durant uns mesos.

Argelers, les contradiccions dels republicans francesos
 
El pas de la frontera va ser un drama. El govern de Negrín va insistir davant l’executiu francès perquè obrís la frontera. El 28 de gener de 1939, Daladier accedeix i s’obre per als civils. El 4 de febrer es deixa entrar als governants republicans i el dia 6 es permet l’entrada als combatents, que seran traslladats en diversos camps de concentració a la platja d’Argelers. Més de 230.000 persones creuen la frontera els primers dies de febrer. És una allau humana que supera del tot les autoritats franceses. El 10 de febrer, les tropes franquistes arriben a la frontera. 
 

Dones i nens republicans caminant cap a la frontera. Foto: MUME/Fons Xavier Andreu (apareguda al setmanari belga "Le Patriote Illustré" el 5 de febrer de 1939).

 

La platja d’Argelers que aquest diumenge acollirà l’homenatge del conseller Romeva és el símbol de la desgràcia de l’exili. En aquest indret del Rosselló hi van arribar a passar al llarg dels seus dos anys d’existència més de 400.000 persones i en alguns moments va arribar a concentrar més de 60.000 persones. Era vigilat per soldats senegalesos que pertanyien a la Legió Estrangera, que van infligir un tracte duríssim als reclosos. Es van construir, si es pot emprar aquesta expressió (hi havia uns barracons en males condicions), fins a cinc camps més.   
 
L’agonia de la República
 
Així que va deixar Azaña sa i estalvi en territori francès, Negrín torna a Espanya. Fins al darrer instant, enfront un Azaña abatut que ha vist la República perduda quasi bé des de l’esclat del conflicte, el cap de l’executiu s’aferra a l’esperança. Ha combatut el pessimisme i juga desesperadament a resistir com sigui. Pensa en l’esclat de la guerra a Europa, l’única salvació per l’Espanya republicana. Però l’ensulsiada ja és total i l’1 d’abril la guerra es conclou amb la victòria de Franco.
 
Malauradament, la fi de la Guerra Civil no va ser el final del patiment pels exiliats. A les pèssimes condicions als camps de concentració francesos de molts d’ells, va afegir-se aviat el cataclisme que va suposar la invasió alemanya de França. Pels republicans catalans, com el president Companys, el pitjor encara estava per arribar. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació