«I el que és millor, Buenafuente està lliure, sorneguer, simpàtic, lluminós. Quan riu, es nota que riu de gust. I quan clava queixalades es nota que es queda descansat»
Feia temps, molt de temps, que no ens trobàvem amb un Andreu Buenafuente tan inspirat com ara al seu Late Motiv de #0. De fet està inspiradíssim. Les seves etapes a Antena 3 (Buenas noches y Buenafuente) i La Sexta (El el aire) no van ser especialment reeixides. Eren programes repetitius fins a l’esgotament, amb un humor gastat i complaent, gags forçats, rovell als engranatges, col·laboradors passats de revolucions que es repetien més que l’all.
El pitjor de tot era l’absoluta dependència del guió escrit, la lectura compulsiva del prómpter, l’acudit de guionista, de laboratori, envasat al buit, liofilitzat i pasteuritzat. A Buenafuente se’l percebia cansat, els seus monòlegs inicials, marca de fàbrica ja ni se sap des de quan, resultaven previsibles, sempre amb els mateixos recursos expressius i retòrics. A En el aire, per exemple, res no anava ni amb rodes.
Quin goig descobrir que a Late Motiv tot respira. Cap llosa oprimeix res, la gràcia torna a fluir, la naturalitat es torna a percebre. I el que és millor, Buenafuente està lliure, sorneguer, simpàtic, lluminós. Quan riu, es nota que riu de gust. I quan clava queixalades es nota que es queda descansat. Està tranquil i transmet personalitat de periodista més que no pas de showman obligat a fer gràcia. Això, salta a la vista, li escau de meravella.
Fa uns dies va pronunciar una frase reveladora: “He arribat a una edat en què començo a dir el que em dóna la gana”. Una gran notícia! A veure, algunes entrevistes continuen sent un pèl toves, prefereix ser amable que ser punyent. Fa poc va entrevistar Santiago Auserón i tot plegat va ser un pèl melindrós. Però bé, diguem que això –l’amabilitat potser un pèl carregant- és una marca de fàbrica que s’ha d’acceptar.
Recentment, a Late Motiv s’ha produït dos esdeveniments remarcables. El primer va ser el dia que va deixar en ridícul en directe el psicòleg i escriptor Rafael Santandreu explicant que és l’únic convidat que al llarg de la seva carrera periodística li ha enviat les preguntes que havia de formular-li durant l’entrevista. Així ho va explicar Buenafuente i la resposta de Santandreu va resultar ser memorable: “És que els periodistes fan preguntes molt dolentes”. Em va semblar impressionant la descomunal capacitat de fer el ridícul demostrada per aquest home.
Així mateix, vaig trobar encertadíssima la decisió de l’entrevistador. També arriscada i valenta: despullar-lo davant d’una actitud injustificable. Els periodistes no som sants i ens equivoquem moltes vegades –i segur que també fem males preguntes- però la decisió de Buenafuente no tenia res a veure amb el corporativisme, era més aviat una apologia del sentit comú. El senyor entrevistat, suposo, es devia quedar uns dies sense sortir al carrer i, d’ara endavant, espero, els fums no li orbitaran tan amunt com fins ara.
L’altre esdeveniment que voldria remarcar –i que ha transcendit també de manera notòria- va ser la imitació que Raul Pérez –col·laborador habitual del programa- va fer de Javier Cárdenas. A banda de ser d’execució tècnica perfecta, va resultar divertidíssima quant a contingut. Retratava l’imitat com un paranoic incomprensible, un capritxós fora de si que encadena temes sense solució de continuïtat i emet valoracions i judicis sense cap lògica.
Personalment no el recordava d’aquesta manera. Les seves mítiques entrevistes als frikis dels programes d’Alfons Arús i Xavier Sardà funcionaven en un altre registre, entre el grand guignol i l’astracanada. Havia vist Hora punta –el seu programa diari al prime time de Televisió Espanyola- tan sols de passada i arrel de la imitació a Late Motiv, vaig voler detenir-m’hi una mica més.
Aquest dimarts el tema “estrella” era la mort momentània. Repassaven casos d’estrelles de la música i el xou bussiness que segons la llegenda van estar mortes durant uns minuts i després van tornar a la vida. Van posar alguns exemples com uns membres de Guns’n Roses i de Depeche Mode. Hi estaven convidats uns periodistes i un senyor que assegurava ser psicòleg i forense. La sensació general era que tothom parlava d’oïdes, sense cap rigor, des de la més colossal de les frivolitats dient el primer que els passava pel cap. I Cárdenas ficava cullerada en tot, sempre atabalat i nerviós. Vaig percebre llavors que la imitació de Raul Pérez no podia ser més ajustada.
Després de parlar de la mort momentània, a Cárdenas se li va acudir que era el moment oportú per a parlar d’una extorsió que, suposadament, ha rebut un treballador del programa a tomb d’uns vídeos de contingut sexual amb els que li fan xantatge. No recordo gaires moments televisius més surrealistes que aquest. Han vist Hora punta els directius de TVE? Suposo que sí, i intueixo que els deu importar un autèntic rave que amb diners públics es faci un programa tan nefast. De fet, ben bé podria ser el programa més horrorós de la història. Sense exageracions.
