02
de febrer
del
2017
Actualitzat
a les
15:45h
Com a mínim un dijous al mes, agafo un taxi a la parada que hi ha Rambla de Catalunya amb Rosselló i ja sé d’avançada què passarà durant els propers cinc minuts. I també sé que la paciència serà un boníssim aliat i que no valdrà gens la pena posar-se nerviós. Aquesta epifania no és atribuïble a res sobrenatural ni a cap instint d’endeví, tan sols a l’experiència de saber que el semàfor de Rosselló amb Pau Claris és un autèntic drama.
No deu ser fàcil domar el trànsit en aquest punt de la circulació. S’hi encreuen els dos carrers mencionats i també l’avinguda Diagonal, o sigui que s’hi ha de fer convergir els cotxes que vénen per Rosselló i volen continuar recte i els que volen girar Pau Claris avall. També els que vénen per Pau Claris, travessen la Diagonal i segueixen recte, els que circulen per la Diagonal i no l’abandonen i els que, en canvi, volen girar a la dreta. Un merder de por.
I quina és la solució que s’hi ha trobat i que, interpreto, deu ser la més efectiva per a mantenir l’ordre? Doncs fer que el semàfor de Rosselló amb Pau Claris sigui extremadament escàs per a deixar passar als cotxes i de durada normal per als vianants. El color verd dels cotxes només dura vint-i-tres segons. Vint-i-tres! I en canvi el vermell, uns raonables setanta segons. Ho vaig cronometrar diverses vegades ahir dimecres a les tres de la tarda.
I quin és el gran problema de tot plegat? Doncs que els cotxes que vénen per Rosselló i volen girar a la dreta durant l’escàs marge que els proporcionen els vint-i-tres segons, obligatòriament s’han de saltar el semàfor de Pau Claris, que té activada la figura de caminant de color verd durant els mateixos vint-i-tres segons. O sigui que s’obliga els conductors a fer una infracció de trànsit, amb el conseqüent risc per a la integritat dels vianants que pretenen creuar caminant el pas zebra de Pau Claris. Un disbarat descomunal, vaja.
Com és que ningú de l’Ajuntament o del Servei Català de Trànsit o de l’organisme –públic o privat, més igual- que vetlla per aquestes qüestions se n’ha adonat? I encara més, si se n’han adonat per què no s’hi posa solució? No estem davant d’un cas de perillositat viària com una casa de pagès? S’ha de produir un atropellament perquè algú reaccioni? Un, dos, tres, quatre? Quants? És de lògica intuir que en aquest encreuament els conductors estan previnguts i que actuen amb responsabilitat i sentit comú. Però n’hi ha prou amb això? N’hi ha prou amb confiar en la bona praxi de tothom que passa per allà?
Mentrestant, els que anem dins dels cotxes i no conduïm què fem mentre esperem que el semàfor tingui a bé de deixar-nos passar? No ens queda altra opció que aprofitar la cua de cotxes que s’hi forma per pensar durant cinc minuts en les nostres coses. Ens ho agafem amb paciència i observem l’entorn sempre amb repetida curiositat. Podem fitar, per exemple, el luxós aparador de la botiga de Stella McCartney, la filla d’aquell que sempre serà un Beatle.
Podem descobrir que hi ha una botiga de cigarrets electrònics que continua oberta malgrat haver-se desinflat la tonteria que són. Podem planificar una propera visita a la Fundació Suñol. Podem tafanejar l’aparença dels clients que entren a l’Hotel Omm i veure Rafa Nadal en un pòster del Banc Sabadell: “Què és el primer que fas quan et lleves?”. “Apagar el despertador”. I se suposa que això vol dir alguna cosa, esclar.
Podem fer totes aquestes coses mentre els cotxes que tenim al davant aprofiten els vint-i-tres segons del delirant semàfor per circular tot desitjant que no els toqui aturar-se un altre cop i tornar a esperar el seu torn durant setanta segons més. També podem posar la ment en blanc i reflexionar sobre el sentit de la vida. O acceptar de bon grat la conversa del taxista que ens hagi tocat. O fullejar el diari que portem. O parlar amb el nostre acompanyant, que és la més natural i humana de les opcions possibles.
Avui dijous, cap a quarts de dues del migdia, agafaré un taxi a la parada de Rambla de Catalunya amb Rosselló i ja sé què passarà durant els propers cinc minuts. El meu taxi farà la cua pertinent. Esperarà el seu torn. I quan li toqui farà cas al semàfor de Rosselló amb Pau Claris i seguirà recte per Rosselló. S’estalviarà el patiment de la infracció que hauria fet si hagués hagut de girar a la dreta. No abandonarà Rosselló carrer fins arribar a Cartagena. Serà el moment de girar a l’esquerra. El meu cap, però, encara romandrà durant una estona pensant en els cinc minuts anteriors. I llavors la vida continuarà.
No deu ser fàcil domar el trànsit en aquest punt de la circulació. S’hi encreuen els dos carrers mencionats i també l’avinguda Diagonal, o sigui que s’hi ha de fer convergir els cotxes que vénen per Rosselló i volen continuar recte i els que volen girar Pau Claris avall. També els que vénen per Pau Claris, travessen la Diagonal i segueixen recte, els que circulen per la Diagonal i no l’abandonen i els que, en canvi, volen girar a la dreta. Un merder de por.
I quina és la solució que s’hi ha trobat i que, interpreto, deu ser la més efectiva per a mantenir l’ordre? Doncs fer que el semàfor de Rosselló amb Pau Claris sigui extremadament escàs per a deixar passar als cotxes i de durada normal per als vianants. El color verd dels cotxes només dura vint-i-tres segons. Vint-i-tres! I en canvi el vermell, uns raonables setanta segons. Ho vaig cronometrar diverses vegades ahir dimecres a les tres de la tarda.
I quin és el gran problema de tot plegat? Doncs que els cotxes que vénen per Rosselló i volen girar a la dreta durant l’escàs marge que els proporcionen els vint-i-tres segons, obligatòriament s’han de saltar el semàfor de Pau Claris, que té activada la figura de caminant de color verd durant els mateixos vint-i-tres segons. O sigui que s’obliga els conductors a fer una infracció de trànsit, amb el conseqüent risc per a la integritat dels vianants que pretenen creuar caminant el pas zebra de Pau Claris. Un disbarat descomunal, vaja.
Com és que ningú de l’Ajuntament o del Servei Català de Trànsit o de l’organisme –públic o privat, més igual- que vetlla per aquestes qüestions se n’ha adonat? I encara més, si se n’han adonat per què no s’hi posa solució? No estem davant d’un cas de perillositat viària com una casa de pagès? S’ha de produir un atropellament perquè algú reaccioni? Un, dos, tres, quatre? Quants? És de lògica intuir que en aquest encreuament els conductors estan previnguts i que actuen amb responsabilitat i sentit comú. Però n’hi ha prou amb això? N’hi ha prou amb confiar en la bona praxi de tothom que passa per allà?
Mentrestant, els que anem dins dels cotxes i no conduïm què fem mentre esperem que el semàfor tingui a bé de deixar-nos passar? No ens queda altra opció que aprofitar la cua de cotxes que s’hi forma per pensar durant cinc minuts en les nostres coses. Ens ho agafem amb paciència i observem l’entorn sempre amb repetida curiositat. Podem fitar, per exemple, el luxós aparador de la botiga de Stella McCartney, la filla d’aquell que sempre serà un Beatle.
Podem descobrir que hi ha una botiga de cigarrets electrònics que continua oberta malgrat haver-se desinflat la tonteria que són. Podem planificar una propera visita a la Fundació Suñol. Podem tafanejar l’aparença dels clients que entren a l’Hotel Omm i veure Rafa Nadal en un pòster del Banc Sabadell: “Què és el primer que fas quan et lleves?”. “Apagar el despertador”. I se suposa que això vol dir alguna cosa, esclar.
Podem fer totes aquestes coses mentre els cotxes que tenim al davant aprofiten els vint-i-tres segons del delirant semàfor per circular tot desitjant que no els toqui aturar-se un altre cop i tornar a esperar el seu torn durant setanta segons més. També podem posar la ment en blanc i reflexionar sobre el sentit de la vida. O acceptar de bon grat la conversa del taxista que ens hagi tocat. O fullejar el diari que portem. O parlar amb el nostre acompanyant, que és la més natural i humana de les opcions possibles.
Avui dijous, cap a quarts de dues del migdia, agafaré un taxi a la parada de Rambla de Catalunya amb Rosselló i ja sé què passarà durant els propers cinc minuts. El meu taxi farà la cua pertinent. Esperarà el seu torn. I quan li toqui farà cas al semàfor de Rosselló amb Pau Claris i seguirà recte per Rosselló. S’estalviarà el patiment de la infracció que hauria fet si hagués hagut de girar a la dreta. No abandonarà Rosselló carrer fins arribar a Cartagena. Serà el moment de girar a l’esquerra. El meu cap, però, encara romandrà durant una estona pensant en els cinc minuts anteriors. I llavors la vida continuarà.