27
de gener
del
2017
Actualitzat
a les
12:08h
Ha tornat El crac (TV3), segona temporada. Recordo que a la primera hi va haver capítols amb rampells de geni, algunes solucions argumentals memorables que embolcallaven la farsa absoluta que s’explicava, la historia sense cap ni peus del rodatge d’una gran producció cinematogràfica. Em va agradar que s’apostés per un registre tan difícil i exigent com la farsa, les trames impossibles, l’humor negre i el sarcasme.
Si bé és cert que un cop coneguda l’estratègia i avançats els capítols, el marge de sorpresa esdevenia limitat però tot i així, Joel Joan va jugar fort i, a través del joc metalingüístic, es va posar a ell mateix a l’ull de l’huracà de la desmitificació. Se’n fotia d’ell mateix, de la seva creada consciencia de personatge incòmode, generador de suspicàcies, poc empàtic. El resultat, malgrat alts i baixos, va ser notable.
En aquesta segona temporada, un cop emesos dos capítols, es percep més calma, menys estridència. En alguns moments de la primera es vorejava el grand gignol, fins i tot l’splapstick, el joc de miralls entre realitat i ficció esclatava en mil bocins perquè la farsa guanyava la partida de carrer. En canvi, ara es detecten més espurnes de subtilesa.
Hem passat d’un rodatge cinematogràfic a un assaig teatral. Joel Joan torna del seu retorn a Papua Nova Guinea –per fi vam tornar a veure Quim Masferrer en el paper que més li escau, el d’actor- per a recollir un premi Gaudí i descobreix que la seva exparella és ara la nòvia de Julio Manrique. Inflamat de despit, accepta treballar en l’obra de teatre en què la feliç parella també hi actua. Mentrestant, la Carla, la parella del Joel, assaja al llit de matrimoni, totes les escenes eròtiques de la seva nova pel·lícula.
Salta a la vista que la farsa continua. Però hi intervé també un pensament més amargant, una pàtina de desencís més ben treballat, un intangible de fatalisme que li injecta major calat. D’entrada, la sensació és que no passa gran cosa més de la que ja ens sabem, fins i tot s’acaba el capítol i un es pregunta si ha passat alguna cosa rellevant. El temps de la sèrie és volàtil i intueixo que és una decisió conscient.
Si bé és cert que un cop coneguda l’estratègia i avançats els capítols, el marge de sorpresa esdevenia limitat però tot i així, Joel Joan va jugar fort i, a través del joc metalingüístic, es va posar a ell mateix a l’ull de l’huracà de la desmitificació. Se’n fotia d’ell mateix, de la seva creada consciencia de personatge incòmode, generador de suspicàcies, poc empàtic. El resultat, malgrat alts i baixos, va ser notable.
Joel Joan protagonitza «El crac». Foto: TV3
En aquesta segona temporada, un cop emesos dos capítols, es percep més calma, menys estridència. En alguns moments de la primera es vorejava el grand gignol, fins i tot l’splapstick, el joc de miralls entre realitat i ficció esclatava en mil bocins perquè la farsa guanyava la partida de carrer. En canvi, ara es detecten més espurnes de subtilesa.
Hem passat d’un rodatge cinematogràfic a un assaig teatral. Joel Joan torna del seu retorn a Papua Nova Guinea –per fi vam tornar a veure Quim Masferrer en el paper que més li escau, el d’actor- per a recollir un premi Gaudí i descobreix que la seva exparella és ara la nòvia de Julio Manrique. Inflamat de despit, accepta treballar en l’obra de teatre en què la feliç parella també hi actua. Mentrestant, la Carla, la parella del Joel, assaja al llit de matrimoni, totes les escenes eròtiques de la seva nova pel·lícula.
Salta a la vista que la farsa continua. Però hi intervé també un pensament més amargant, una pàtina de desencís més ben treballat, un intangible de fatalisme que li injecta major calat. D’entrada, la sensació és que no passa gran cosa més de la que ja ens sabem, fins i tot s’acaba el capítol i un es pregunta si ha passat alguna cosa rellevant. El temps de la sèrie és volàtil i intueixo que és una decisió conscient.