Lluís Llach, un «predicador» del procés de la mà de la incansable Laura

Lluís Llach està sorprès pel rebombori generat per l'afirmació conforme ell plegarà com a diputat si no s'aproven els pressupostos, tal com va avançar en una entrevista a Catalunya Ràdio que es va emetre el passat cap de setmana. Té molt clar que al Parlament hi està de pas i per un motiu molt concret. Sense aquesta raó, ell no hi pinta res a la cambra. La diputada de MES Magda Casamitjana li fa broma de les seves declaracions a l'inici de la reunió de la direcció de Junts pel Sí i, hores després, un rubinenc li expressava la seva preocupació en un acte a la ciutat vallesana. Si ell defalleix, que porta tants anys al peu del canó, qui quedarà?

"Mira, jo estava sota dos cocoters al Senegal escrivint llibres, i ara m'estic aquí menjant gripaus polítics", li escenifica Llach com a diàfana rèplica. Si no és per un objectiu com el de la independència, l'amoïnat veí de Rubí entén a la primera que no val la pena canviar aquell panorama -imagineu: a Dakar superen els 30 graus de temperatura, aquesta setmana- per la gelor del temps de Barcelona i pels neguits d'un full de ruta sobiranista que, en ocasions, l'ha obligat a medicar-se per calmar els nervis. El cas de Santi Vidal ha estat el darrer episodi.

Com és el dia a dia d'un Llach que va oferir-se per actuar de "florero" però que ha acabat semblant més aviat una baldufa que, amb quasi 70 anys, fa jornades maratonianes entre el Parlament i omple teatres per parlar de política? Ho ha explicat a NacióDigital, a qui ha deixat seguir-lo en una de les seves peculiars jornades de diputat i "predicador".

La gènesi d'un diputat outsider

En aquells dies convulsos en què l'edifici de Junts pel Sí s'aixecava en un temps rècord, una reunió amb Oriol Junqueras -Llach s'havia mullat per ERC en les anteriors eleccions- i una conversa telefònica llarga amb Artur Mas el van convèncer d'implicar-s'hi. Primer va demanar tancar la llista per Barcelona, però fins i tot per a ell era complicat competir amb una figura com la de Pep Guardiola, motiu pel qual després va sol·licitar anar d'últim per Girona i, encara no sap ben bé com, va acabar encapçalant aquella circumscripció. 
 
Dos llocs enrere hi tenia el llavors alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que li feia de xòfer en els mítings. Uns trajectes en què li explicava que els seus plans passaven per acabar la legislatura a l'Ajuntament per tornar a dedicar-se després al món de la comunicació. I uns "mesos després de ganivets i Trankimazins" era elegit president. Un exemple que encoratja Llach pel fet que, com ell, hi ha qui ha fet un pas endavant per motius desvinculats de l'ego personal.

Un any més tard d'aquella convulsa investidura, el diputat independent es mostra enormement satisfet pel funcionament de la coalició. Al contrari del que expliquen determinats mitjans, assegura, les discrepàncies internes han estat mínimes.

8.30: ben d'hora, ben d'hora

Malgrat que li prengués el darrer lloc de la circumscripció de Barcelona, Llach no li té cap rancúnia a Guardiola i es manté fidel a la seva filosofia de llevar-se "ben d'hora, ben d'hora". És dels diputats més matiners. Arriba al Parlament cada dia a les 8.30, deu minuts després de Carme Forcadell, "perquè no s'enfadi". Per què, si en la majoria de les ocasions el dia anterior haurà acabat tard algun acte? "És la primera feina fixa que tinc, i m'imposo disciplina!" explica ara que es complirà mig segle des que va començar a pujar als escenaris.

I això que tan sols forma part d'una comissió, la d'Agricultura. Amb edat de jubilat i amb un currículum que l'eximeix d'haver d'aparentar res, es dedica a fer substitucions d'altres diputats que no poden assistir a les seves comissions i s'entrevista o es reuneix amb qui el sol·liciti. Dilluns, per exemple, es va trobar amb un grup de gent de Narbona (Occitània) interessada pel català que, a més de Forcadell, volia veure's amb Llach. Coses de ser conegut arreu i d'haver-se exiliat a París durant el franquisme.
 
Des de primera hora fins a la tarda, doncs, fa un cop de mà allà on se'l necessiti. De dilluns a dijous (i també divendres, si es reuneix la seva comissió). On passa les nits, però? Podria llogar un habitatge o fins i tot allotjar-se a un hotel. Però no, res d'això. Viu en un veler que té des del 1985 i que troba "més pràctic que un pis". Ara, tot i que té l'estómac acostumat de jove al balanceig del mar, el temps remogut dels últims dies li ha dificultat passar nits plàcides.

12.30: quadrant un calendari en forma de trencaclosques

Malgrat tot, la principal tasca del diputat Llach no és al Parlament. Com que Junts pel Sí va descartar usar la llista de contactes dels 115.000 candidats de la campanya del 27-S per evitar una multa com la de 440.000 euros de l'ANC i Òmnium, es va reconvertir en conferenciant ambulant per actuar de vincle entre la coalició i la ciutadania. O, com a ell li agrada explicar, es dedica a "fer prèdiques" -"vaig estar sis anys en un col·legi de frares i això queda"-.

Els dilluns i dimarts a l'àrea metropolitana -per tornar després cap a Barcelona-, divendres més lluny i dijous variable -si hi ha ple, en un municipi proper i, si no, on sigui-. Quatre actes per setmana per sentir-se útil en una tasca en què es veu més còmode que en la de parlamentari: "El dia que facin lleis sobre composició, arranjaments o melodies tindré alguna cosa a dir, però en qüestions de salut o economia, em puc solidaritzar o tenir una opinió, però no sóc un tècnic".
 
L'assistència als actes es distribueixen segons ordre de petició, però també en funció de la distància respecte Barcelona. Per quadrar el trencaclosques de la setmana, Llach es reuneix el dilluns amb Sergi Alemany, el seu assessor. I entre els dos, si poden, li reserven un o dos dies per anar a l'Empordà o al Priorat. Al seu "país petit" o a Porrera, on hi té el Celler Vall-Llach. De fet, que un "agnòstic convençut" com Llach faci prèdiques ajuda a entendre ara que un abstemi com ell també faci vi.

15.30: la cúpula d'una coalició ben avinguda

L'abanderat dels horaris europeus i company de grup parlamentari Fabian Mohedano estaria orgullós de Llach tant per l'hora d'entrada a la feina com per la del dinar -no tant per la intempestiva en què acaba la jornada-. Així, a les 13h, l'estómac ja comença a demanar-li baixar a dinar al bar del Parlament, junt a altres diputats de Junts pel Sí, els quals arriben més tard. Com que ell acaba abans, s'ofereix a portar els cafès dels seus companys. No es queixaran: els substitueix quan no hi són i els fa de cambrer el migdia.

L'hora nòrdica en què sacia la gana també li permet guanyar temps per a una breu becaina revitalitzadora, imprescindible per aguantar la maratoniana jornada de diputat i conferenciant, i arribar a les 15.30 a la reunió de cada dilluns de la direcció del grup de Junts pel Sí, on hi assisteixen els principals càrrecs dels partits integrants i els caps de llista -ell ho és per Girona-. "Hi ha algunes conspiracions secretes que no explicaré de les que participo", dispara, sense més detalls.
 
Ell defensa la transversalitat del procés i també de Junts pel Sí, que considera una riquesa. Ara bé, algú tan d'esquerres no pateix amb segons quines votacions? "I tant, alguns casos grinyolaven, però estava al programa", admet, per bé que afegeix que igualment n'hi ha d'altres que grinyolaven als diputats més de dretes, i afirma que viuen amb "alegria quan ens deixen llibertat de vot, malgrat que fos percebut com un trencament" des de fora.

18.15: recollint la Laura, la companya inseparable

Després d'una estona més de feina al despatx, Llach ja es prepara per a la "prèdica". Els dilluns i dimarts, però, no hi va sol i el vehicle que condueix s'atura per recollir una companya molt especial, la Laura Almerich. Amiga incansable amb qui compartia escenaris des del 1969 -i a qui li ha dedicat una cançó de títol ben explícit-, els últims anys no havien pogut passar tanta estona plegats, amb ell viatjant llargues temporades al Senegal. Per això, ara no perd l'ocasió d'escoltar-lo dos cops per setmana i, en lloc de la guitarra, li porta fruits secs o altres aliments per donar-li forces. I per més inri, la furgoneta amb què es desplacen és la que usaven els darrers anys de carrera conjunta per anar als concerts.

Bon moment per recordar la faceta de cantant, que el 22 de març farà una dècada que va eclipsar-se. Faceta que, per cert, té del tot enterrada. "Des de llavors, no he cantat mai més, llevat de quan m'han demanat una col·laboració, i jo pateixo molt", reconeix, ja que, com que la veu depèn d'una musculatura, assegura que ell ja no té "cordes vocals, sinó un fregall d'espart de cuina". L'11 de febrer, però, cantarà pels refugiats: "Sortiré a fer el número, malament segurament, i algun dia hauré de dir "s'ha acabat!"". Quan va baixar dels escenaris, de fet, afirma que volia desaparèixer i, per això, també va marxar al Senegal. "Va ser un fracàs estrepitós", admet, rient.
 
Això no treu que li quedi algun cuquet i reconegui que li "agradaria poder posar música al que vivim". "Però no. A dins meu alguna cosa em diu que s'ha acabat. A vegades em suggereixen que escrigui una cançoneta, però no pot ser. No hi ha manera", assegura tot seguit. Els seus fans poden aparcar totes les esperances. No tornarà.

19.30: el "predicador" (s')injecta energies

El format de l'acte que protagonitza Llach sempre és el mateix, i ell tan sols comença amb una introducció de tres o quatre minuts. Menys que les introduccions que feia en algunes de les seves cançons? Admet el dard: "Durant el franquisme, tot allò que no es podia dir a les cançons, es deia a les introduccions, i m'hi vaig aficionar". I tot seguit, cedeix la paraula als assistents, que li formulen preguntes i ell mira de respondre-les. Uns dubtes que varien segons el moment polític. Al principi requerien si el procés veritablement es culminaria, mentre que ara poden envoltar la relació a voltes difícil amb la CUP.

Dilluns tocava Rubí. Arriba just, poc abans de l'acte i demana fer un cafè -una última injecció de l'energia que haurà de transmetre tot seguit-. Com que l'ANC ja ha fet entrar tothom a l'auditori -ple, com la majoria de conferències on participa-, es troba poca gent a l'entrada del Casal Popular de Rubí. Un lloc molt adient, per cert, per fer-hi prèdiques, ja que és un casal parroquial, propietat del bisbat de Terrassa. Atén els mitjans locals a la porta. Entra. Aplaudiments. En la presentació, com no, se'l recorda com a cantant i se li cita l'arxifamosa L'Estaca. Aplaudiments.
 
Comença, dalt de l'escenari, amb els focs il·luminant-lo: "Sóc un més, si poguéssiu il·luminar la sala, si us plau, que no vull ser l'únic protagonista...". Més aplaudiments. Destaca la "perseverança" del carrer, que els diputats són els "delegats" de la ciutadania, i la "transcendència" del que es va iniciar en mobilitzacions socials. I cedeix la paraula a un auditori ja perfectament il·luminat. Com que a vegades trencar el gel costa, promet "una beguda no alcohòlica i no ensucrada" a qui formuli la primera pregunta.

No caldrà, aviat s'aixeca la primera mà. Què li demana el públic de Rubí al seu predicador independentista? Aquí ho teniu:
- Un militant del PDECat es mostra inquiet perquè, "si no ets d'esquerres, no ets benvingut" al procés;
- Un altre assistent demana si els catalans a l'estranger podran votar en el referèndum;
- Un dubta sobre si Catalunya gaudirà de suports internacionals (Llach dóna els arguments per defensar que sí en base al que li explica el conseller Raül Romeva, de qui n'admet una confidència que provoca uns riures que no són puntuals durant l'acte: "Sempre intento lligar amb ell, perquè està molt bo");
- Un inquiet per si les estructures d'estat estaran a punt (Llach s'hi esplaia, i fins i tot acaba afirmant que es rebran suports de l'Estat: "Els interessos d'aquest càncer que és l'estat espanyol -amb "hidalguitos", "senyoritos", funcionaris... i ara portes giratòries- és contra el que lluitem, i també ho fan molts espanyols!");
- Un amb molta pressa pregunta perquè no s'ha fet ja una declaració unilateral d'independència (en la resposta, el diputat alerta de com s'han d'interpretar alguns mitjans, sobretot La Vanguardia o El Periódico, que "legítimament" són "recalcitrantment unionistes");
- Un altre demana si caldrà un percentatge mínim en el referèndum, i un de més enllà si hi podran votar els immigrants;
[Aquí Llach ja alerta que comença "a tenir ganeta"]
- Un vol saber si el Brexit ajudarà en el context internacional ("No ajuda, hem aixecat el dit en un moment en què el món està del revés", admet, sincer);
- Una filla d'immigrants andalusos reclama que es faci un discurs amb sentiment, no tan economicista (potser per flaquesa i cansament, el cantant treu el cap quan el diputat recorda que "serem només si volem" i "venim del nord, venim del sud...");
 
I aquí ja no pot més: "La ganeta comença a ser fam". Tothom entén la indirecta. Crits de "Bravo!". Aplaudiments. Gent dempeus. El grup d'havaneres local Blau Mariner puja a l'escenari i canta Els Segadors (Llach, com a excepció, torna a cantar damunt un escenari). Aplaudiments. Part del públic marxa. Una altra part se li acosta i li demana signatures i fotografies de tot tipus (selfis, de família, en parella...). S'ho coneix perfectament, de la seva anterior "vida". Amb paciència, exerceix d'estrella. Fins i tot, en el darrer moment, arriba discretament el conseller Toni Comín, els fills del qual han escoltat tot l'acte (o almenys hi han estat presents, perquè sembla que en algun moment s'han adormit).

Tornada amb les piles sota mínims

La missió d'animar la tropa independentista s'ha complert amb escreix. I potser alguns demanaran festa el 6 de febrer per anar a donar suports als jutjats per organitzar el 9-N, tal com els ha demanat l'ANC. Ara, Llach admet el desgast: "Acabo esgotat". Quasi 13 hores després d'arribar al Parlament. I encara ha de tornar al veler i l'endemà, a les 8.30, serà de nou dels primers a entrar a la cambra, just darrere de Forcadell.

Com s'ho fa? Senzill: "Pujo al cotxe la mar d'animat, fins i tot i quan el cos no em respon massa, que a vegades estic una mica fotut. És com amb els recitals, que a vegades em preguntaven com aguantava. Em retroalimento. La gent es pensa que la vaig a animar, i és cert, ho intento, però jo surto d'allà animadíssim, és el que m'omple el dipòsit de benzina per arribar fins al final. Veure'ls, sentir-los i mirar-los als ulls. Quan intento donar-los força, em rebota i em sento aquesta il·lusió rebotida. I me'n vaig a dormir cansat. A vegades no puc més, però em sento satisfet".

I marxa somrient, després de signar totes les signatures i fer-se totes les fotografies que li han demanat, algunes ja al carrer, per anar a buscar el cotxe de tornada. Amb la incansable Laura al costat i deixant enrere dos centenars de rubinencs més convençuts encara del procés.