26
de gener
del
2017
Actualitzat
a les
21:02h
Fa unes setmanes vaig dedicar "El senyor de Barcelona" a aquell Gulliver gegant amb el que fa trenta anys van guarnir la façana d’El Corte Inglés de la plaça Catalunya. Em vaig quedar amb ganes de parlar més a fons sobre aquest indret icònic de Barcelona, l’únic lloc del nostre món on trobes tot el que vols, tot el que necessites tenir. “Necessitar”, aquest verb/concepte que segons qui assimilarà amb el consumisme salvatge. Segurament tindrà raó però què voleu que us digui? Quan penses en El Corte Inglés, no saps ben bé per què, el verb “necessitar” es fa més natural i corpori, menys pervers. Coses de la irracionalitat, suposo.
Fa poques setmanes, la vena col·leccionista que potser a aquestes altures algun lector ja ha intuït que em posseeix em va conduir a l’adquisició d’un preciós catàleg de la inauguració d’El Corte Inglés de la Diagonal, el mar de 1974. Està adornat amb suggeridores il·lustracions pop, coloristes i d’inspiració psicodèlica tipus aquelles mítiques animacions del Sergeant Pepper’s dels Beatles.
El primer que t’hi trobes és un al·lucinant escrit del gran Sempronio, periodista i cronista preferent de Barcelona. Es titula Una pica en la Diagonal, i es dedica a glossar les excepcionals virtuts de la nova seu –la de plaça Catalunya existia des de 1962- i els avantatges que per a tots els Barcelonins suposava aquesta expansió del negoci. Amb una al·lusió al Senyor Esteve de Rusiñol, Sempronio es mostrava entusiasmat amb el ferm caminar de la comercialitat a gran escala: “Es un tópico glosar el crecimiento de las urbes, que lleva consigo la mudanza del comercio. Un espectador superficial identificarà el éxodo mercantil con el afán de mayor lucro. Yo creo que el fenómeno es algo más complejo, pues las ciudades obedecen a idéntico impulso en todo el mundo, una fuerza instintiva las lleva a avanzar por la ruta del sol”.
Increïble, oi? Una barreja d’instint endevinador i atinada profecia. Què diria Sempronio si veiés avui Barcelona, amb El Corte Inglés resistint com a tòtem irreductible, envoltat de la colonització comercial més salvatge que haguem conegut? Bé, no ens desviem, d’aquest afer potser ens n’encarregarem un altre dia.
A cada pàgina del catàleg hi anem trobant la llista dels productes que el client podia adquirir a cada una de les emblemàtiques seccions dels grans magatzems: caballeros, señoras, hogar, peletería, jóvenes, viajes, complementos... Sempre m’ha fascinant especialment la secció de marroquineria, o sigui productes de pell: moneders, carteres i cinturons. M’agrada pensar que només a El Corte Inglés hi tenen secció de marroquineria. A l’última pàgina hi ha una llista dels serveis que a més a més de les pròpies compres, s’oferien a qui els desitgés. Són vint-i-vuit serveis com ara: aparcament, canvi de moneda, restaurant, llistes de boda, guarderia, oficina postal, estanc, objectes perduts, aire condicionat, servei mèdic, perruqueria (de dones, homes i nens), empaquetat, telèfons públics i, esclar, supermercat.
Aquí volia arribar, al supermercat. Per dir-ho sense embuts: el supermercat d’El Corte Inglés és un dels llocs més importants de Barcelona. El de Francesc Macià em cau relativament a prop de casa però no hi vaig tant com voldria perquè no m’agrada gaire caminar carregat pel carrer. Només que el tingués un pèl més proper, hi aniria cada dia. M’hauria de reprimir perquè és car de nassos però hi trobes de tot, totes les marques, producte de primera qualitat i si et vols (i pots) permetre una frivolitat, tens El Club de Gourmet.
Escriuria un article sencer per a parlar sobre els infinits racons del supermercat d’El Corte Inglés. Ja de petit em va captivar. Amb la meva mare hi compràvem xocolatines farcides de melmelada que no tenien enlloc més. Encara avui em continuen encantant aquells laberints a les seccions de perfumeria. Continuo sense entendre com és humanament possible que tinguin sempre tot el que et puguis imaginar i com pot ser que hi treballi tantíssima gent i que tots tinguin el seu sou.
Els lectors suspicaços assenyalaran amb bon criteri les famoses contradiccions empresarials que sempre s’han posat sobre la taula. La seva política de contractació, per exemple, o el silenci periodístic que ha aconseguit, fins i tot vinculat al terrible atemptat d’Hipercor –marca germana- de 1987. Sempre s’ha dit que és el principal anunciant d’Espanya i que els diners són poderós cavaller. Doncs sí, el sistema imperfecte en què vivim engolits fabrica aquest tipus de realitats mercantilistes de difícil etiquetatge i granítica arbitrarietat.
El Corte Inglés és patrimoni de Barcelona, forma part per història, personalitat i creixement, dels bioritmes de la ciutat. El petit comerç i els grans magatzems (de la paça Catalunya, la Diagonal i Francesc Macià) han conviscut amb harmonia, potser discontínua i abrupta però harmonia al cap i a la fi. Un altre dia, repeteixo, parlarem del monstre desbocat que és avui el centre de Barcelona. M’agradaria que Sempronio fos encara entre nosaltres i entendre-ho a través de la seva prosa clarivident. Faré com si m’ho imaginés.
Fa poques setmanes, la vena col·leccionista que potser a aquestes altures algun lector ja ha intuït que em posseeix em va conduir a l’adquisició d’un preciós catàleg de la inauguració d’El Corte Inglés de la Diagonal, el mar de 1974. Està adornat amb suggeridores il·lustracions pop, coloristes i d’inspiració psicodèlica tipus aquelles mítiques animacions del Sergeant Pepper’s dels Beatles.
Catàleg de la inauguració d'El Corte Inglés de la Diagonal. Foto: Toni Vall
El primer que t’hi trobes és un al·lucinant escrit del gran Sempronio, periodista i cronista preferent de Barcelona. Es titula Una pica en la Diagonal, i es dedica a glossar les excepcionals virtuts de la nova seu –la de plaça Catalunya existia des de 1962- i els avantatges que per a tots els Barcelonins suposava aquesta expansió del negoci. Amb una al·lusió al Senyor Esteve de Rusiñol, Sempronio es mostrava entusiasmat amb el ferm caminar de la comercialitat a gran escala: “Es un tópico glosar el crecimiento de las urbes, que lleva consigo la mudanza del comercio. Un espectador superficial identificarà el éxodo mercantil con el afán de mayor lucro. Yo creo que el fenómeno es algo más complejo, pues las ciudades obedecen a idéntico impulso en todo el mundo, una fuerza instintiva las lleva a avanzar por la ruta del sol”.
El Corte Inglés resisteix com a tòtem irreductible, envoltat de la colonització comercial més salvatge que haguem conegut
Increïble, oi? Una barreja d’instint endevinador i atinada profecia. Què diria Sempronio si veiés avui Barcelona, amb El Corte Inglés resistint com a tòtem irreductible, envoltat de la colonització comercial més salvatge que haguem conegut? Bé, no ens desviem, d’aquest afer potser ens n’encarregarem un altre dia.
A cada pàgina del catàleg hi anem trobant la llista dels productes que el client podia adquirir a cada una de les emblemàtiques seccions dels grans magatzems: caballeros, señoras, hogar, peletería, jóvenes, viajes, complementos... Sempre m’ha fascinant especialment la secció de marroquineria, o sigui productes de pell: moneders, carteres i cinturons. M’agrada pensar que només a El Corte Inglés hi tenen secció de marroquineria. A l’última pàgina hi ha una llista dels serveis que a més a més de les pròpies compres, s’oferien a qui els desitgés. Són vint-i-vuit serveis com ara: aparcament, canvi de moneda, restaurant, llistes de boda, guarderia, oficina postal, estanc, objectes perduts, aire condicionat, servei mèdic, perruqueria (de dones, homes i nens), empaquetat, telèfons públics i, esclar, supermercat.
Catàleg de la inauguració d'El Corte Inglés amb totes les seccions. Foto: Toni Vall
Aquí volia arribar, al supermercat. Per dir-ho sense embuts: el supermercat d’El Corte Inglés és un dels llocs més importants de Barcelona. El de Francesc Macià em cau relativament a prop de casa però no hi vaig tant com voldria perquè no m’agrada gaire caminar carregat pel carrer. Només que el tingués un pèl més proper, hi aniria cada dia. M’hauria de reprimir perquè és car de nassos però hi trobes de tot, totes les marques, producte de primera qualitat i si et vols (i pots) permetre una frivolitat, tens El Club de Gourmet.
Escriuria un article sencer per a parlar sobre els infinits racons del supermercat d’El Corte Inglés. Ja de petit em va captivar. Amb la meva mare hi compràvem xocolatines farcides de melmelada que no tenien enlloc més. Encara avui em continuen encantant aquells laberints a les seccions de perfumeria. Continuo sense entendre com és humanament possible que tinguin sempre tot el que et puguis imaginar i com pot ser que hi treballi tantíssima gent i que tots tinguin el seu sou.
Els lectors suspicaços assenyalaran amb bon criteri les famoses contradiccions empresarials que sempre s’han posat sobre la taula. La seva política de contractació, per exemple, o el silenci periodístic que ha aconseguit, fins i tot vinculat al terrible atemptat d’Hipercor –marca germana- de 1987. Sempre s’ha dit que és el principal anunciant d’Espanya i que els diners són poderós cavaller. Doncs sí, el sistema imperfecte en què vivim engolits fabrica aquest tipus de realitats mercantilistes de difícil etiquetatge i granítica arbitrarietat.
El Corte Inglés és patrimoni de Barcelona, forma part per història, personalitat i creixement, dels bioritmes de la ciutat
El Corte Inglés és patrimoni de Barcelona, forma part per història, personalitat i creixement, dels bioritmes de la ciutat. El petit comerç i els grans magatzems (de la paça Catalunya, la Diagonal i Francesc Macià) han conviscut amb harmonia, potser discontínua i abrupta però harmonia al cap i a la fi. Un altre dia, repeteixo, parlarem del monstre desbocat que és avui el centre de Barcelona. M’agradaria que Sempronio fos encara entre nosaltres i entendre-ho a través de la seva prosa clarivident. Faré com si m’ho imaginés.