24
de gener
del
2017
Actualitzat
el
25
de gener
a les
20:29h
Per sorpresa, el president del Partit Socialdemòcrata alemany (SPD), Sigmar Gabriel, s’ha descartat com a candidat a la cancelleria i ha proposat a Martin Schulz perquè s’enfronti a la democristiana Angela Merkel en les eleccions del 24 de setembre, que seran crucials per Europa. Des que Schulz va anunciar fa unes setmanes, al final del seu mandat com a president del Parlament Europeu, que tornava a la política alemanya, es va començar a especular amb la possibilitat que fos el candidat a canceller.
Els socialdemòcrates de l'SPD formen part del govern de gran coalició amb la CDU-CSU d’Angela Merkel. Ha estat un executiu que ha practicat una política de rigor econòmic, però amb concessions socials (com l’increment del salari mínim i una flexibilització de la jubilació als 67 anys). Però com en tot govern de gran coalició, les formacions que estan a l’oposició creixen.
L'SPD, poc espai entre Merkel i el populisme
El principal problema de l'SPD és que ha governat amb una CDU que és més forta electoralment i tasta la dificultat de ser govern i oposició alhora. La pervivència d’una esquerra radical, especialment forta a l’est (Die Linke) i l’ascens d’un populisme de dreta extrema encarnat per l’Alternativa per Alemanya, a la qual les enquestes arriben a donar-li un 15% dels vots, deixa a l'SPD en un terreny difícil entre l’adversària Merkel i la xenofòbia.
A més, la cancellera s’ha convertit en el gran objectiu a abatre per l’onada ultradretana que s’estén per Europa. Alhora, ha esdevingut l’anti-Trump deI continent, cosa que deixa poc espai per a la crítica socialdemòcrata. Una derrota de Merkel pot acabar sent, més que un triomf de l’esquerra, un fracàs de l’única líder que ara mateix es manté dempeus a la UE.
Les perspectives electorals de l'SPD semblen negres. Van obtenir un escarransit 25% en les darreres eleccions. Ara, podrien fregar el 20%. Merkel va guanyar amb un 41% i tot indica que ara serà per menys, però ningú imagina que els socialdemòcrates puguin guanyar. És això el que ha decidit a Gabriel a deixar pas a Schulz com a candidat i president del partit.
Nascut al costat de la tomba de Carlemany
Martin Schulz va néixer a Eischweiler, a Renània, a tocar d’Aquisgrà, on està enterrat Carlemany, un referent pels qui encara mantenen la fe en una Europa unida sota valors humanistes. Renània és l’Alemanya no prussiana, la que mira a França, regada pel vi i de petjada catòlica. D’allí han sorgit molts dels líders de l’Alemanya de la postguerra, d’Adenauer a Kohl. No s’entén Schulz sense aquesta connexió.
El llibreter sense estudis universitaris, ambiciós i carismàtic, que va començar fent política a l’ajuntament de Würselen, d’on va ser regidor i alcalde, ha consolidat la seva carrera a Estrasburg. Durant cinc anys va presidir l'Eurocambra, a la qual va dotar de visibilitat política. Però la tasca que té al davant és d’envergadura. La seva candidatura el fa la darrera l’esperança d’una socialdemocràcia desgastada, però alhora és un regal enverinat de manual. Si Schulz millora els resultats del seu partit, hi guanyaran tots. Si no, l’apartaran. I sigui en un cas o en un altre, el més probable és que els seus tornin a governar amb Merkel.
L’herència desvalguda de Willy Brandt
L'SPD ha tingut les seves etapes de glòria a Alemanya, amb figures brillants com els cancellers Willy Brandt (1969-74) i Helmut Schmidt (1974-82), però la CDU, aliada als bavaresos de la CSU, ha estat el partit que ha governat més anys a la República Federal. La nació més obrera va quedar a l’antiga RDA, la zona comunista. La unificació d’Alemanya el 1989 va fragmentar més el panorama polític, però l'SPD va patir per recuperar la cancelleria amb Gerard Schroder el 1998. A més, a banda dels Verds, els excomunistes de la RDA van aconseguir certa supervivència política a través de Die Linke.
Només una suma de l'SPD, Verds i Die Linke al Bundestag podria fer factible una majoria alternativa a Merkel. Però aquesta opció, que és aritmèticament possible, és molt improbable. L'SPD continua sent un partit d’ordre, amb una cultura anticomunista forta i una aliança amb Die Linke apareix com a poc viable. Només seria imaginable si Schulz aconseguís remuntar aquest 25% fatídic amb què ara surt a la batalla i superés els pronòstics.
Abans, caldrà elegir el nou president federal. L’independent Joachim Gaück culmina el seu mandat i la CDU i l'SPD han arribat a consensuar un nom: el respectat ministre d’Exteriors, Frank-Walter Steinmeier, socialdemòcrata. Gabriel el substituirà a Exteriors. El fins ara líder del partit prefereix continuar al govern que llançar-se a la cursa electoral contra Merkel. La candidatura consensuada de Steinmeier pot ser un altre indici d’una nova gran coalició.
Els socialdemòcrates de l'SPD formen part del govern de gran coalició amb la CDU-CSU d’Angela Merkel. Ha estat un executiu que ha practicat una política de rigor econòmic, però amb concessions socials (com l’increment del salari mínim i una flexibilització de la jubilació als 67 anys). Però com en tot govern de gran coalició, les formacions que estan a l’oposició creixen.
L'SPD, poc espai entre Merkel i el populisme
El principal problema de l'SPD és que ha governat amb una CDU que és més forta electoralment i tasta la dificultat de ser govern i oposició alhora. La pervivència d’una esquerra radical, especialment forta a l’est (Die Linke) i l’ascens d’un populisme de dreta extrema encarnat per l’Alternativa per Alemanya, a la qual les enquestes arriben a donar-li un 15% dels vots, deixa a l'SPD en un terreny difícil entre l’adversària Merkel i la xenofòbia.
A més, la cancellera s’ha convertit en el gran objectiu a abatre per l’onada ultradretana que s’estén per Europa. Alhora, ha esdevingut l’anti-Trump deI continent, cosa que deixa poc espai per a la crítica socialdemòcrata. Una derrota de Merkel pot acabar sent, més que un triomf de l’esquerra, un fracàs de l’única líder que ara mateix es manté dempeus a la UE.
Les perspectives electorals de l'SPD semblen negres. Van obtenir un escarransit 25% en les darreres eleccions. Ara, podrien fregar el 20%. Merkel va guanyar amb un 41% i tot indica que ara serà per menys, però ningú imagina que els socialdemòcrates puguin guanyar. És això el que ha decidit a Gabriel a deixar pas a Schulz com a candidat i president del partit.
Nascut al costat de la tomba de Carlemany
Martin Schulz va néixer a Eischweiler, a Renània, a tocar d’Aquisgrà, on està enterrat Carlemany, un referent pels qui encara mantenen la fe en una Europa unida sota valors humanistes. Renània és l’Alemanya no prussiana, la que mira a França, regada pel vi i de petjada catòlica. D’allí han sorgit molts dels líders de l’Alemanya de la postguerra, d’Adenauer a Kohl. No s’entén Schulz sense aquesta connexió.
El llibreter sense estudis universitaris, ambiciós i carismàtic, que va començar fent política a l’ajuntament de Würselen, d’on va ser regidor i alcalde, ha consolidat la seva carrera a Estrasburg. Durant cinc anys va presidir l'Eurocambra, a la qual va dotar de visibilitat política. Però la tasca que té al davant és d’envergadura. La seva candidatura el fa la darrera l’esperança d’una socialdemocràcia desgastada, però alhora és un regal enverinat de manual. Si Schulz millora els resultats del seu partit, hi guanyaran tots. Si no, l’apartaran. I sigui en un cas o en un altre, el més probable és que els seus tornin a governar amb Merkel.
L’herència desvalguda de Willy Brandt
L'SPD ha tingut les seves etapes de glòria a Alemanya, amb figures brillants com els cancellers Willy Brandt (1969-74) i Helmut Schmidt (1974-82), però la CDU, aliada als bavaresos de la CSU, ha estat el partit que ha governat més anys a la República Federal. La nació més obrera va quedar a l’antiga RDA, la zona comunista. La unificació d’Alemanya el 1989 va fragmentar més el panorama polític, però l'SPD va patir per recuperar la cancelleria amb Gerard Schroder el 1998. A més, a banda dels Verds, els excomunistes de la RDA van aconseguir certa supervivència política a través de Die Linke.
Només una suma de l'SPD, Verds i Die Linke al Bundestag podria fer factible una majoria alternativa a Merkel. Però aquesta opció, que és aritmèticament possible, és molt improbable. L'SPD continua sent un partit d’ordre, amb una cultura anticomunista forta i una aliança amb Die Linke apareix com a poc viable. Només seria imaginable si Schulz aconseguís remuntar aquest 25% fatídic amb què ara surt a la batalla i superés els pronòstics.
Abans, caldrà elegir el nou president federal. L’independent Joachim Gaück culmina el seu mandat i la CDU i l'SPD han arribat a consensuar un nom: el respectat ministre d’Exteriors, Frank-Walter Steinmeier, socialdemòcrata. Gabriel el substituirà a Exteriors. El fins ara líder del partit prefereix continuar al govern que llançar-se a la cursa electoral contra Merkel. La candidatura consensuada de Steinmeier pot ser un altre indici d’una nova gran coalició.