FILIPRIM: CRÍTICA DE TV

«Jo pregunto», un bon programa amb polèmiques absurdes i infantils

«Que el president de la Generalitat accedís a tres hores de preguntes incòmodes, algun exabrupte i molta varietat i complexitat temàtica, parla bé d’ell i de l’emissora»

per Toni Vall, 23 de gener de 2017 a les 06:57 |
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, durant l'entrevista | ND
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Jo pregunto va començar com si fos un gran espectacle, amb el pla general d’una grua, els presentadors entusiasmats, en un registre altisonant, un èmfasi tirant a impostat i un aplaudiment a Carles Puigdemont quan va comparèixer sobre l’escenari. Innecessari. Durant els dies previs al programa se’ns va dir i repetir que el format era nou i molt innovador. Tenia moltes ganes de comprovar en què consistia tanta novetat, quines eren les diferències amb Tengo una pregunta para usted.

Aviat va quedar clar. La gran diferència era la preparació exhaustiva de les preguntes, els preàmbuls interminables, l’acumulació d’enunciats, la possibilitat de la repregunta. Per dir-ho ras i curt: tres hores que es van fer força llargues, a estones pesades. Donava la sensació que els preguntadors venien, per norma general, sobredocumentats i també amb una ultramotivació una mica angoixant. Faltava espontaneïtat i sobrava gravetat. En alguns moments allò semblava més una sessió de control al president al Parlament que no pas un programa de preguntes dels ciutadans.


Veure’l sol o bé acompanyat de Twitter era veure dos programes diferents. La pròpia dinàmica del programa, amb el Pere Bosch responsabilitzat de les xarxes socials, ja conduïa el relat en aquesta direcció. I si un seguia Twitter no li costava gens assabentar-se de la polèmica substancial de la vetllada. Entre els entrevistadors, van aparèixer un mestre d’escola afiliat a IC-V, una jove simpatitzant de Ciutadans i una senyora membre de Societat Civil Catalana, a més a més de molta altra gent que, suposo, devia ser propera a altres sensibilitats i colors polítics. 

Algunes veus indignades exclamaven que com era possible allò. Utilitzaven verbs tan delirants com “colar” o “infiltrar” i demanaven iradament responsabilitats a l’emissora per tan colossal escàndol. Els enfadats eren, no cal dir-ho, tots ben propers a una ideologia política, tots ben convergents i ben d’ordre. I, pobres, no s’adonaven de la contradicció que els seus estirabots portaven implícita. 

Si a Jo pregunto hi havien intervingut membres de sindicats, d’IC-V, de C’s i de SCC potser deu voler dir que TV3 és una televisió plural no? Tots els que estaven tan enfadats vols dir que no haurien d’estar contents? A partir d’ara, tindran més raons sòlides per fer callar tots aquells que acusen l’emissora pública catalana de sectària i propagandística. Són tan infantils i prescindibles aquestes rebequeries. A alguns fins i tot els preocupava que es fessin intervencions en castellà. A aquest límit de tonteria es pot arribar. Els qui van fer el ridícul ho van fer per mala preparació o per demagògia. No per pertànyer a res ni representar ningú que no fossin ells mateixos.

Dit això, sí que és cert que TVC podria explicar una mica quin ha sigut el procés de selecció dels ciutadans que intervenien. Els casos ja mencionats semblen indicar que el càsting hagi estat una mica cuinat/dirigit i potser caldria una petita explicació al respecte. Però bé, em sembla un detall no especialment transcendent. La casuística dels preguntadors era variada. Des d’intervencions impecables, a algun aspirant a (mal) tertulià, algun que es volia passar de llest i vorejava la vergonya aliena, massa mítings polítics i algun intent de discussió amb el president que feia bons els moments més absurds de La Sexta Noche


Les preguntes van ser força variades, es van tocar temes sensibles, polèmics i incòmodes. En ocasions semblava que el país anava fatal i que Puigdemont hagués de tenir una vareta màgica per a solucionar-ho tot. En part, és normal que així sigui. El ciutadà pregunta per allò que l’afecta més, allò que li és més proper. Fer abstraccions o preguntes més genèriques seria teoritzar més del compte, em sembla. El programa va començar a les 21:55 aproximadament i fins les 23:04 no va sorgir el procés, tema que es va abordar sense pesantor i també sense cap novetat al respecte. Amb bon criteri es va voler evitar que ningú pogués acusar-los de monotemàtics però, per contra, es va pecar d’esquematisme. No vaig entendre gaire bé el torn final de repreguntes per als mateixos que abans ja havien preguntat i repreguntat. No es podia dedicar aquest temps a preguntes d’altres persones?

En general, i malgrat els problemes exposats abans, em va semblar una experiència profitosa i valuosa. Que el president de la Generalitat accedís a tres hores de preguntes incòmodes, algun exabrupte i molta varietat i complexitat temàtica, parla bé d’ell i de l’emissora. En alguns moments se’l va veure un pèl superat, alguna pilota fora va llançar i més d’un i de dos trucs retòrics es va treure de la màniga, però sempre responia amb notable diligència i seny, amb empatia i intel·ligència política. Impossible, completament impossible, imaginar un Jo pregunto amb el president espanyol. Podria explotar-li el cap en qualsevol moment.
 

Carles Puigdemont escolta un participant al programa Foto: TV3

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació