altres barcelones

I si dediquem un carrer a un guàrdia civil?

«Ara li estem traient el nom de carrers i places a gent que considerem que no se’ls mereix. Ha de dedicar-li una ciutat cosmopolita, laica i progressista un carrer a un guàrdia civil que va morir crucifix en ma i cridant “Viva España”?»

, Barcelona | 22/01/2017 a les 11:35h
Especial: Les anàlisis de NacióDigital
Arxivat a: Societat, Guàrdia Civil, història, memòria històrica, Altres Barcelones
Lluís Companys visitant a l'hospital Antonio Escobar Huertas | Foto: Segarra/Col·lecció: www.historiaymilicia.com
Aquesta notícia es va publicar originalment el 22/01/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
19 de juliol de 1936 a Barcelona. Els sindicalistes i membres dels partits obrers passen la nit en vetlla a les seves seus. El dia anterior els militars de les guarnicions africanes s’havien alçat contra el govern de la República i a la ràdio corria la veu que el dia 19 l’alçament arribaria a Barcelona.

El president de la Generalitat es troba a l’actual comissaria de la Via Laietana arengant els membres de la Guàrdia d’Assalt republicana. Els assegura que aquell dia aixafaran el feixisme al carrer. De sobte l’avisen: enmig d’una Barcelona confusa, centenars de guàrdies civils, perfectament armats i uniformats pugen en formació per la Via Laietana en filera de dos arrambats a les façanes.

Li han arribat veus que a Barcelona, la Guàrdia Civil, que segons la darrera reforma ara depèn directament de la Generalitat de moment no s’ha sumat a l’alçament, tot i que alguns dels seus membres s’han escapat dels quarters per sumar-se a l’alçament. Companys, un maçó, catalanista i republicà que havia estat advocat defensor d’anarquistes no hi veu l’aigua clara.

Escobar era un home de missa diària i profundament catòlic. Tot un patriota espanyol de família de militars i d’idees molt conservadores

La columna de benemèrits va encapçalada pel tinent coronel Antonio Escobar Huertas, vestit impecablement, amb la seva vara de comandament a la mà. Escobar era un home de missa diària i profundament catòlic. Tot un patriota espanyol de família de militars i d’idees molt conservadores. Els seus dos fills eren militars i la filla monja. Per si sembla poc, era nascut a Ceuta, que no s’identificava ni s’identifica encara ara precisament per ser bressol del progressisme, però sí de l’alçament del 18 de juliol.

Companys no les té totes. Alguns guàrdies d’assalt carreguen els seus fusells quan el president s’atansa al balcó tot i tement per la seva integritat. De sobte, Escobar ordena els seus homes aturar-se davant l’edifici. La tensió és màxima. Notablement espantat, Companys Crida: - “Visca la República!, Visca la Guàrdia Civil! Visca Catalunya!”. Aquests crits reben enèrgics “¡Viva!” per part de la massa uniformada de verd. -“ ¡A sus órdenes señor president!”, crida saludant marcialment Escobar. Companys respira profundament. Pot comptar amb la Guàrdia Civil.

En pocs minuts Escobar i els seus homes seran lluitant colze a colze amb les forces d’ordre públic catalanes, i fins i tot amb anarquistes

En pocs minuts Escobar i els seus homes seran lluitant colze a colze amb les forces d’ordre públic catalanes, i fins i tot amb anarquistes contra els militars alçats. Escobar, un home religiós, es veia profundament consternat pels atacs anticlericals dels revolucionaris catalans, de fet així ho va fer saber al mateix Azaña. Però com a cristià tampoc podia trencar el jurament que havia fet d’obediència a les institucions.
 

Reportatge dedicat al general Antonio Escobar

Escobar dirigí forces republicanes en diferents fronts. Va saber de la mort d’un dels seus fills a la batalla de Belchite com a combatent dels franquistes i fins i tot va ser ferit defensant Madrid dels atacs feixistes. Convalescent, va demanar al president Azaña que el deixés anar de pelegrinatge a Lourdes (a l’estat francès). Evidentment tothom tenia en ment que era una coartada per fugir, tot i així va ser autoritzat... i va tornar.

Quan l’exèrcit de la República ja estava desintegrant-se davant els avanços franquistes, seguint les ordres de Casado, Escobar va entregar-se en rendició a les forces del General Yagüe. Yagüe, militar de carrera, es va topar amb un home de tal integritat que li va facilitar una avioneta per a que fugís a Portugal. S’hi va negar, volia córrer la mateixa sort que el destí posés als seus homes.

El 8 de febrer de 1940, vestit d’uniforme, Escobar es dirigí al fossar del castell de Montjuïc, a Barcelona. Un escamot de la Guàrdia Civil l’acompanyava. Estava condemnat a mort per “rebel·lió militar” una sentència que tractant-se d’aquest personatge no tenia cap sentit, quan eren els qui els jutjaven els qui precisament l’havien comès. La seva darrera voluntat va ser comandar ell mateix l’escamot d’afusellament. Amb un crucifix aferrat a les mans va exclamar: “¡Viva España!”... després d’un breu silenci va cridar “¡Fuego!”. El seu cos va caure a terra sense vida al fossar del mateix castell on posteriorment ho faria el catalanista republicà que li havia cridat des del balcó “¡Visca la Guàrdia Civil!”.

Escobar, un “picoleto”, un carca, un espanyolista per uns. Escobar, un traïdor, col·laborador dels rojos separatistes per altres, és un personatge molest que no deixa indiferent, potser un dels qui ha portat el valor de la fidelitat més enllà de qualsevol altre.

Parlant des del 2017 és molt fàcil jutjar les actuacions dels qui van viure la cruenta Guerra Civil. Però és inevitable pensar en certs personatges, prohoms quasi sagrats, intocables del catalanisme i la democràcia o el progressisme, alguns dels quals van rebre protecció especial per la Generalitat, i que un cop a França van decidir col·laborar amb el franquisme o fins i tot van entrar a Espanya per donar suport al franquisme, alguns fins els seus darrers dies.

Josep Pla, Salvador Dalí, Eugeni d’Ors, Carles Sentís, i tants d’altres als qui s’ha perdonat el col·laboracionisme amb el feixisme perquè eren “homes del seu temps i ja se sap...”

És humà, és una guerra, les contradiccions afloren... Josep Pla, Salvador Dalí, Eugeni d’Ors, Carles Sentís, i tants d’altres als qui s’ha perdonat el col·laboracionisme amb el feixisme perquè eren “homes del seu temps i ja se sap...” I és que les comparacions de vegades tot i ser odioses, son molt temptadores.

I posats a obrir el meló de la memòria històrica: Ara li estem traient el nom de carrers i places a gent que considerem que no se’ls mereix. Sona bé carrer d’Antonio Escobar? Ha de dedicar-li una ciutat cosmopolita, laica i progressista un carrer a un guàrdia civil que va morir crucifix en ma i cridant “Viva España”?... Pensem-hi... Les contradiccions, com les comparacions, tot i ser odioses, també son molt temptadores...

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Pani problem
jRRiudoms, 22/01/2017 a les 11:53
+20
-15
Per a mi, cap problema. El problema el podría trobar en "Ara li estem traient el nom de carrers i places a gent que considerem que no se’ls mereix". Qui som nosaltres per jutgar?
Ni rioja ni oli andalus
Anònim, 22/01/2017 a les 13:46
+7
-58
I que que defenses la republica?. Al cap i a la fi era una republica estrangera. Que li dediquin un carrer a Madrid, si els rota.
Pocs funcionaris han donat tant, a canvi de tan poca cosa
Anònim, 22/01/2017 a les 14:22
+37
-1
No sé si hi ha algun carrer amb el nom del General Escobar, pero si fos així i retiressin aquest homenatge, seria un error históric.
naturalment que es mereix un carrer
Anònim, 22/01/2017 a les 16:02
+45
-1
Podia haver canviat de bàndol i tindria una vida llarga i reconeixements del franquisme, podia haver fugit i viure a l'exili com tants d'altres i va tornar quan la república queia a trossos a comandar els últims fronts, podia haver acceptat l'oferta del general Yagüe, fugir a Portugal però va escollir morir al costat dels seus homes i la república.

Espanyolista si, però digne com pocs, va fer costat al president companys quan la cosa era més negre. per mi independentista i nacionalista català tot el meu suport al reconeixement públic que es mereix
Quin problema hi ha en que moris agafat a un crucifix?.
Anònim, 22/01/2017 a les 16:05
+36
-0
el mateix que morir agafat a la senyera o a l'estelada. Si ha defensat les seves idees i creences honesta i dignament te el mateix valor que qualsevol altre que ho hagi fet amb les seves. O som algú per considerar millors les creences pròpies que les dels altres?
M'HAN CRIDAT PEL CARRER: FILL DE GUÀRDIA CIVIL !
Fill de guàrdia civil , 22/01/2017 a les 16:12
+49
-9
Doncs, si ! El meu pare va ser qui va creure en Catalunya fa 63 anys.
Va tenir la visió de futur suficient com per saber que aqui, els seus fills (4) tindrien un futur millor que a Andalusia.
Ell va ser expulsat del seu entorn per la merda de "señoritos" franquistes i capellanets venuts.
I el seu fill, ara, lluita i lluitarà per la independència del país que els va acollir.
Som-hi, nois !!!
Evidentment
Anònim, 22/01/2017 a les 18:17
+17
-0
No tot és blanc o negre i, també, ens hem de fixar en altres coses qie no el déu al que resava, la llengua que parlava o l'uniforme que duia. El que val és la integritat, el respecte i la democràcia. I això ningú no li pot discutir.

Ara bé, tenim el cas del carrer Tinent Flomesta. Oficial nascut a Múrcia, sense cap relació amb Barcelona o Catalunya, va rebre aital homor després de morir al Rif en negar-se a complir l'ordre de rendir-se i lliurar armament i munició a les tropes rifenyes.

Està clar qui es mereix un carrer o no, si l'Escobar o el Flomesta. I no parlo d'en què creien.
integritat per damunt de tot
Anònim, 22/01/2017 a les 18:20
+26
-0
El general Escobar es mereix certament un reconeixement sigui en forma de carrer, placa o parc! perque apart de la seva nacionalitat, va provar ser un home integre, valent i fidel als seus principis, virtuts que ara no es veuen gaire sovint! crec que a les escoles, sobretot a la asignatura de Ciudadania els mestres han de parlar de gent que han fet de la seva vida un exemple de virtuts a seguir: valentia, fidelitat, integritat i de noblesa; sobretot en una societat plena de botiflers i corruptes, entre la molta quincalla hem de valorar els pocs diamants!

Mereix un record i un reconeixement, sí.
Marc Culer, 22/01/2017 a les 18:41
+23
-0
Una persona íntegra i d'una peça, mereix tots els honors algú que va defensar la legalitat republicana pagant amb la pròpia vida.

En memòria d'Antonio Escobar Huertas!

Ho mereix!
JORDI PUIG.
Anònim, 22/01/2017 a les 19:40
+3
-6
hechos como el de este guardia civil hay a montones por españa , pero en cataluña creo que es el unico.
Fou lleial al nostre president...
Carles Viñals Casado, 22/01/2017 a les 20:56
+22
-1

...quan tants i tants d'altres militars espanyols se sublevaren contra Catalunya més que no pas contra la república o el comunisme. Defensà la república espanyola, sí, però des de la lleialtat al govern català. Fou espanyol, sí, però amb un sentit de la justícia i de l'honor duts fins a les darreres conseqüències; fins al sacrifici de la pròpia vida, com no han fet massa catalans als qui hem concedit honors més que discutibles.

Sí, honorar públicament la seva memòria seria un acte d'agraïment i de justícia. No serien els independentistes els qui ho criticarien. Endevineu quins serien els que ho féssin?
General Escobar
Guillem Alsina i Soto, 23/01/2017 a les 12:00
+9
-1
Crec que es pot perfectament donar el nom de General Escobar a un dels carrers de Barcelona. Al cap i a la fi aquesta persona va defensar la legalitat republicana establerta. El que fos catòlic no té res a veure en aquest cas.
Ni rioja ni oli andalus
Anònim, 24/01/2017 a les 11:35
+1
-2
Podeu dedicar-li tambe un carrer al general Batet, que tambe va ser afusellat pel feixisme per defensar la republica dels espanyols. Que abans hagues plantat els canons davant de la Generalitat tampoc deu tenir importancia.
"Cosmopolita, laica, y progresista?"
Cosmopolita my ass, 09/03/2017 a les 11:22
+2
-0
¿Qué problema hay para dedicarle una calle? ¿El crucifijo? ¿Ser español? Un progresismo un poco carca el tuyo, ¿no?: "si no piensas como yo, no eres nadie y no mereces nada".
Cuestión aparte es lo de definir Barcelona como una ciudad laica. ¿Qué es eso? ¿Me puedes dar un ejemplo de ciudad no laica? ¿En qué consiste la laicidad? ¿En tener una alcaldesa que felicita el ramadán? ¿Y cosmopolita? Mira: Londres, París o Nueva York son ciudades cosmopolitas, donde te puedes encontrar con grandes empresarios, periodistas y políticos de origen extranjero. Barcelona no es una ciudad cosmopolita, sino una ciudad con inmigración. Si verdaderamente somos progresistas, un día seremos cosmopolitas. Si somos tan catetos y supremacistas como el Govern, no lo seremos nunca.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
A Catalunya cada any s'utilitzen 892 milions de tovalloletes | Adrià Costa
Guillem Genovès | 12 comentaris
01/01/1970
Les depuradores pateixen avaries per culpa de les tovalloletes llençades al vàter, que embussen les instal·lacions | Aigües de Barcelona impulsa una campanya per conscienciar d'aquest mal hàbit
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a la manifestació per reclamar l'alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart | Adrià Costa
01/01/1970
Les candidatures de Puigdemont i Junqueras acorden uns compromisos compartits en els programes del 21-D que ara han de negociar amb la CUP | Les llistes també reclamarien la llibertat dels presos, la fi del 155, la retirada dels "piolins" i un compromís de Rajoy davant la comunitat internacional de respectar els resultats
01/01/1970
La presidenta de la cambra baixa cita el dirigent d'ERC al seu despatx durant mitja hora i l'emplaça a reconduir el tarannà durant les sessions de control
01/01/1970
Civio, organització en defensa de la transparència, alerta que la decisió suposa una greu reculada del dret a la informació pública i recorrerà al Tribunal Suprem
José Manuel Maza, fiscal general de l'Estat mort a l'Argentina. | Europa Press
Pep Martí | 4 comentaris
01/01/1970
Cinc claus sobre l'escenari obert després de la mort sobtada de José Manuel Maza, el tercer fiscal general de l'Estat en sis anys designat pel govern del PP
Els herois de la «Liga de la Justicia», darrer gran film de la factoria DC Comics
Esteve Plantada
01/01/1970
Set claus per saber quin és el "supergrup" més prodigiós del cinema
Una escena de la magnífica «Viaje al fin de la noche» | Alba Muñoz
Teresa Ferré
01/01/1970
La companyia Proyecto 43-2 acaba d’estrenar a Barcelona "Viaje al fin de la noche", la darrera peça de la trilogia sobre el conflicte basc i la memòria col·lectiva
Mural a favor dels presos polítics | Adrià Costa
01/01/1970
L'entitat demana anar més enllà dels grans actes de carrer i proposa reivindicar l'alliberament dels líders sobiranistes en el dia a dia