Entre la vista i la ceguera, una discapacitat poc visible

Les persones amb baixa visió han d'afrontar l'estigma social de la discapacitat visual sense el reconeixement de la ONCE | Manel Martí: "S’estima que hi ha un milió de persones a tot l’estat amb baixa visió. A Catalunya, nosaltres atenem a unes 500. On és la resta?"

per Maria Rubio , 23 de gener de 2017 a les 19:11 |
L'Anna Morancho té baixa visió i porta una xapa identificativa per moure's pel carrer | Maria Rubio
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Portar un bastó blanc per caminar pel carrer i estar mirant el mòbil, demanar ajuda per arribar al lavabo en un bar fosc i sortir a la llum del dia amb total destresa, necessitar una descripció de les pastes a l’aparador del forn de pa i portar ulleres. Les persones amb baixa visió han de donar moltes explicacions en el seu dia a dia, en un entorn de desconeixença social que només entén la dicotomia entre visió i ceguesa.

El grau de discapacitat depèn del percentatge de visió, l’anomenada resta visual, que va del 0 al 100%. Segons el grau de gravetat existeixen tres categories de discapacitats visuals: els B3, amb més del 50%, prou vista per a conduir un cotxe legalment; els B2, entre el 10 i el 50%, moment en què l’afectat comença a acusar la discapacitat a la seva rutina; i els B1, els considerats cecs legals, amb menys del 10% de visió.


La pèrdua de visió no només suposa un procés d’adaptació molt dur sinó que també lliga els afectats a l’estigma social de la discapacitat. Les persones amb baixa visió són totes aquelles que superen el 10% de resta visual, pel que no poden ser afiliades a l’ ONCE. Sense l’acompanyament de l’organització, el col·lectiu viu en un limb on ni se’ls reconeix com a discapacitats visuals ni reben les ajudes necessàries.


Conèixer la baixa visió, una qüestió de drets


El Manel Martí és el president de l’Associació Discapacitats Visuals Catalunya, l'única entitat catalana que atén a tothom indiferentment de la seva resta visual: “S’estima que hi ha un milió de persones a tot l’estat amb baixa visió. A Catalunya, nosaltres atenem a unes 500. On és la resta?”. Des de l’entitat temen que gran part dels casos B2 i B3 no constin a cap registre: “Hi ha molta gent que no s’atreveix a demanar ajuda. Hi ha un rebuig social molt gran”.

A l’Associació es dediquen no només a atendre a persones amb discapacitats visuals, també a buscar-les. El Manel ara és cec total però abans de patir la degeneració de la vista, causada per la retinosis pigmentària, va patir de baixa visió: “Quan et quedes a casa plores molt. Durant una temporada no em veia amb cap amic perquè em feia vergonya sortir a la nit”.

 
El Manel Martí, president de l'Associació Discapacitat Visual Catalunya, passeja amb el bastó. Foto: Maria Rubio


S’han trobat de tot: des d’una noia jove que feia cinc anys que vivia tancada  a l’habitació fins a un taxista que conduïa amb algú al costat per no perdre la feina. Com el Manel, molts dels afectats, un cop fet el diagnòstic, passen per un procés de rebuig en lloc de cercar les ajudes socials que els podrien beneficiar. “Aquí ve la gent amb un 30% preguntant si estan bojos i si hi ha res que els podria ajudar. Amb un 30% no es veu gens bé!”.
 

Ser discapacitat a la via pública

L’Anna Morancho no necessita bastó per moure’s pel carrer. Porta unes ulleres que l’ajuden a potenciar la vista que li queda però ningú diria que no veu bé. Ella explica que això pot jugar en contra seva: “Fem coses rares. Puc anar directa a tu i no veure’t fins que estiguis a prop, o entrebancar-me amb un objecte que no he vist. La gent arriba a pensar que anem beguts!”.

Ara l’Anna porta una xapa a la jaqueta amb la qual indica ser baixa visió, una eina que li permet justificar-se socialment. Recorda que a la universitat es va sentir poc compresa: “Els professors es pensaven que els hi prenia el pèl quan els hi explicava que podia escriure en bolígraf però que ni des de primera fila podia veure les transparències”. Amb una discapacitat invisible, explicar-ho a l’entorn és com una sortida de l’armari.

 
El Julián Bruscantini té baixa visió i és narrador de partits de futbol a la ràdio de l'Associació. Foto: Maria Rubio

Altres persones amb baixa visió sí necessiten un bastó, però agafar-lo és tot un repte. El Julián Bruscantini, amb l’Anna, fa xerrades als instituts sobre discapacitat visual: “M’aprofito de la situació i els hi pregunto si em consideren atractiu. Hi ha qui diu que sí, d’altres no es pronuncien. Però llavors desplego el bastó i tothom calla. Atractiu és tot allò que sigui dinàmic, que es mou amb gràcia. La matusseria no és tan atractiva”.

Tot i això, el Julián té molt clar que viure amb baixa visió en un món que s’expressa amb imatge, l’actitud ho és tot. La seva resta visual és del 10%, però això no el limita per practicar una de les seves passions: les narracions radiofòniques de futbol. Mentre un company li explica per l’auricular què està passant al camp, el Julián afegeix tota la seva rauxa al micròfon. “Vivim en un món on la majoria és vident. És molt agosarat voler canviar-ho tot! Podem transformar-lo una mica, però hem de ser conscients que n’hem de formar part”.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació