filiprim: crítica de TV

«El sopar» i «El retrovisor», memòria i pas del temps a TV3

«A TV3 els dijous a la nit i durant unes setmanes, el temps serà protagonista. El pas del temps, millor dit»

per Toni Vall, 20 de gener de 2017 a les 10:45 |
TV3 va estrenar aquest dijous «El sopar» | TV3
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A TV3 els dijous a la nit i durant unes setmanes, el temps serà protagonista. El pas del temps, millor dit. Ahir van tenir una doble estrena, El sopar i El retrovisor. Al primer, un grup de persones es reuneixen a sopar convidats per Roger de Gràcia i conversen sobre un tema. El primer ha sigut tenir fills i properament vindran tenir èxit, tenir amor... La idea troncal és fer balanç de les experiències viscudes per cadascun, comprovar fins a quin punt han sigut compartides, detectar maneres divergents de veure el món, entendre, en fi, que el temps va passant per a tothom i que és bonic parar-nos a reflexionar una mica sobre el que anem fent a la vida.

A TV3 els dijous a la nit i durant unes setmanes, el temps serà protagonista. El pas del temps, millor dit

La segona estrena, El retrovisor, és una temeritat absoluta per part de la pública catalana. Un programa sobre el passat retratat de manera tan explícita? Home! On anirem a parar? Amb la mala premsa que té la nostàlgia avui en dia i no se us acudeix res més que fer-nos recordar el tipp-ex, la màquina d’escriure, les gomes per saltar a l’hora del pati, la Game Boy i Bola de drac? Aviso als responsables del programa que hauran d’escoltar agres retrets per part dels absurds talibans de la memòria esborrada, els refractaris dels records, els més llestos de la classe que consideren que això és cosa de romàntics arnats.


A mi El retrovisor em sembla que promet molt, que des de la senzillesa i la naturalitat esprem la memòria col·lectiva i de pas treu partit al valuosíssim fons d’armari de Televisió de Catalunya. Desempolsegar imatges d’arxiu i fer-ho amb bon criteri i afany divulgatiu i també lúdic sempre serà una bona idea. Fa pinta que serà d’aquells programes que em vindrà de gust veure cada setmana.

I diria que també El sopar farà de bon visitar. És un format atractiu, que s’ha passat mesos al calaix de TVC esperant que algú decidís donar-li el vist i plau. De fet, per un dels capítols de No serà fàcil ja van fer un assaig, una espècie de pilot. I em va deixar molt bon sabor de boca.

 
D’entrada val la pena suggerir que l’arrencada del programa potser va ser el més fluix. Vam veure Roger de Gràcia en una situació d’allò més forçada, rebuscant el telèfon mòbil entre el suposat escampall de joguines del seu fill. Massa gesticulant i exagerat, en un registre còmic que no aportava gran cosa i que semblava que encara formés part del pretèrit No me la puc treure del cap. De fet, aquesta és la principal crítica que se li pot fer a aquesta primera entrega, la necessitat imperiosa de la comicitat. I no és perquè sí, no és aquesta una realitat capritxosa.

Els convidats a taula eren Sílvia Soler, Quim Morales, Berto Romero i Thais Villas. Amb l’excepció de la primera, tots ells, inclòs l’amfitrió, pertanyen a una generació periodística crescuda i arrelada amb el registre còmic, conegut també amb un terme que pot resultar pejoratiu però que reflecteix veritats incòmodes: "la conyeta".

Per la seva pròpia personalitat, perquè s’hi troben còmodes, perquè els amics quan es troben fan bromes, perquè els dóna la gana... Els motius són diversos i comprensibles i tampoc cal que me l’agafi amb paper de fumar, però se m’acudeix que potser, només potser, es podria modular una mica millor aquest afany pel que en castellà –no se m’acudeix equivalent català més eloqüent- en diuen chascarrillo.

És també del tot cert que les reflexions que anaven sorgint fugien de la gracieta i eren profundes i sinceres, serioses i útils. Especialment revelador va ser aquell moment en què hi va haver quòrum absolut sobre el diferent grau de responsabilitat, per motius inexplicablement biològics, entre el pare i la mare alhora de tenir cura dels fills. Berto va resumir-ho amb una idea molt bonica: “Durant unes setmanes la mare i el fill són quasi la mateixa persona”. La coincidència de criteri de tots ells va ser reveladora i vam agrair l’absència de correcció política, de faramalla benpensant.

I si aquestes vides són de persones famoses, o amb certa popularitat, que s’avenen a compartir-les amb nosaltres, llavors ja ens posem les botes

Van conversar també sobre les edats ideals per a la descendència, sobre els hàbits quotidians, sobre el canvi de vida que suposa esdevenir progenitors. En alguns moments, sobretot a l’arrencada, transitaven per tòpics sobadíssims que feien certa basarda però que alhora un intuïa inevitables. Em temo que aquest també serà terreny de crítica recorrent per a El sopar. El judici sever de les consideracions fetes pels comensals. El “Quina 'tonteria' que ha dit ara aquest!” o el “Això no es fa així! Com ho faig jo és molt millor!”. No ho podem evitar, ens agrada observar vides alienes, encara que sigui en porcions tan discretes com les del programa que ens ocupa, i judicar-les sense pietat.

I si aquestes vides són de persones famoses, o amb certa popularitat, que s’avenen a compartir-les amb nosaltres, llavors ja ens posem les botes. Esclar que ben mirat d’això tracten els bons tiberis, de quedar ben saciats. De gana i de memòria.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació