01
de desembre
del
2018
Actualitzat
a les
22:47h
La mort de George Herbert Walker Bush aquest dissabte, just quan els Estats Units són al bell mig de l’era Trump, té molt de senyal del destí. L’expresident, mort als 94 anys a causa del parkinson i problemes respiratoris, era un exponent de l’establishment republicà, el mateix bloc d’interessos que va assistir amb estupor a l’entrada en escena del milionari de Manhattan. A l'abril, va enterrar la seva dona, la popular Barbara, un anunci del seu propi final.
Bush, pare de l’expresident George W. Bush i del candidat Jef Bush, derrotat el 2016 per Trump en les primàries del Partit Republicà, es va moldejar al costat del seu pare, Prescott Bush, un senador de l'aristocràcia burgesa de la costa est. Tot i néixer a Massachusetts, va establir-se a Texas i allí va construir la seva base política dins del Partit Republicà. Però Bush no era molt conservador. Pertanyia al sector més liberal i centrista del seu partit, que fins al triomf de Ronald Reagan el 1980 era bastant poderosa. Va fer diners a Houston com a empresari petrolier i va començar la seva carrera presentant-se al Congrés.
CIA, ONU, vicepresident…
Bush no era un polític carismàtic. Va ser membre de la Cambra de Representants, però no es va atrevir a concórrer al Senat. La seva carrera va passar per llocs sensibles, però lluny de les urnes. Els anys setanta, va ser president del Partit Republicà, ambaixador a les Nacions Unides i director de la CIA, el que li va donar un profund coneixement del poder. Per això li va venir una mica gran la campanya presidencial que va llançar el 1980. En les primàries republicanes li va tocar competir amb un Ronald Reagan que, tot i els seus 69 anys, el va derrotar. Un cop fet candidat, Reagan va designar Bush com a candidat a vicepresident.
Durant els vuit anys de l’Administració Reagan, antic actor, vell conservador a qui molts veien com un dirigent tronat, però que va acabar accelerant la crisi de la Unió Soviètica, el moderat Bush va ser un segon discret i calculador. Així com Thatcher, al Regne Unit, va canviar el Partit Conservador, Reagan va transformar el Republicà. Noves forces internes, com la Majoria Moral, de dreta religiosa, van agafar embranzida, i un potent sector antiimpostos va obligar a replegar-se els moderats, que van haver d’adaptar-se o ser bandejats.
Campanya negativa i mentides
El 1988, un Bush del tot reaganitzat, simulant ser més conservador del que era, va ser fet candidat del partit. D’aquella campanya van quedar dues coses: un joc brut despietat contra el candidat demòcrata Mike Dukakis, a qui es va acusar de permetre la fugida d’un presoner, Willie Horton, per culpa d’un programa de permisos quan era governador de Massachusetts. Dukakis va perdre i Willie Horton va quedar com un exemple de campanya electoral negativa.
L’altra cosa és la frase que Bush va repetir centenars de vegades en la campanya: “Read my lips: no new taxes” (llegiu els meus llavis: no més impostos). Va guanyar les eleccions, però es va oblidar de la promesa i va acordar amb el Congrés nous increments fiscals. Aquí va començar a preparar la seva ruïna.
Falcons contra realistes
George W. W. Bush va llançar la Guerra del Golf contra l’Iraq de Saddam Hussein després que aquest va envair Kuwait (agost de 1990-febrer de 1991). Washington va aconseguir desplegar una gran coalició internacional contra el règim de Bagdad que va obligar el dictador àrab a replegar-se a les seves fronteres. Aleshores es va viure en el si de l’Administració un xoc entre els realistes, liderats pel secretari d’Estat James Baker, i els més bel·licistes, com el cap del Pentàgon, Dick Cheney. Bush, escoltant molt el general Brent Scowcroft, es va decantar per mantenir Hussein en el poder i no ocupar l’Iraq.
Malgrat la popularitat guanyada amb el triomf al desert –que va crear figures populars i efímeres com el general Schwarzkopf-, les eleccions del 1992 li van ser desfavorables. Un jove i refrescant Bill Clinton se li va imposar a les urnes. Bush pare va ser dels pocs presidents nord-americans que han hagut de conformar-se amb un sol mandat.
L’atemptat de l’11-S va permetre a George W. Bush, el fill, d’assajar una altra estratègia a l’Iraq. El fill va escoltar Cheney, convertit en vicepresident i home fort del govern. Els realistes, com Colin Powell, van ser aquest cop derrotats pels falcons. Per això s’ha parlat d’un enfrontament ideològic entre els dos Bush. El segon Bush va escoltar els neocon i es va embolicar amb un conflicte que encara perdura.
El patriarca va passar a un segon pla, mantenint un perfil baix i de la mà de la més comunicativa Barbara Bush, només un any més jove. En la campanya electoral del 2016, confiava de veure com l’altre fill, Jef, intentava una tercera aventura presidencial. Però com va dir Barbara, “amb dos Bush n’hi ha prou”. Bush no podia veure Trump ni en pintura i, en plena campanya, va deixar filtrar a un amic que pensava votar Hillary Clinton. Les dues famílies que han compartit la glòria i han estat símbols del triomf, van tastar junts la derrota a mans de Donald Trump.
Bush, pare de l’expresident George W. Bush i del candidat Jef Bush, derrotat el 2016 per Trump en les primàries del Partit Republicà, es va moldejar al costat del seu pare, Prescott Bush, un senador de l'aristocràcia burgesa de la costa est. Tot i néixer a Massachusetts, va establir-se a Texas i allí va construir la seva base política dins del Partit Republicà. Però Bush no era molt conservador. Pertanyia al sector més liberal i centrista del seu partit, que fins al triomf de Ronald Reagan el 1980 era bastant poderosa. Va fer diners a Houston com a empresari petrolier i va començar la seva carrera presentant-se al Congrés.
CIA, ONU, vicepresident…
Bush no era un polític carismàtic. Va ser membre de la Cambra de Representants, però no es va atrevir a concórrer al Senat. La seva carrera va passar per llocs sensibles, però lluny de les urnes. Els anys setanta, va ser president del Partit Republicà, ambaixador a les Nacions Unides i director de la CIA, el que li va donar un profund coneixement del poder. Per això li va venir una mica gran la campanya presidencial que va llançar el 1980. En les primàries republicanes li va tocar competir amb un Ronald Reagan que, tot i els seus 69 anys, el va derrotar. Un cop fet candidat, Reagan va designar Bush com a candidat a vicepresident.
Durant els vuit anys de l’Administració Reagan, antic actor, vell conservador a qui molts veien com un dirigent tronat, però que va acabar accelerant la crisi de la Unió Soviètica, el moderat Bush va ser un segon discret i calculador. Així com Thatcher, al Regne Unit, va canviar el Partit Conservador, Reagan va transformar el Republicà. Noves forces internes, com la Majoria Moral, de dreta religiosa, van agafar embranzida, i un potent sector antiimpostos va obligar a replegar-se els moderats, que van haver d’adaptar-se o ser bandejats.
Campanya negativa i mentides
El 1988, un Bush del tot reaganitzat, simulant ser més conservador del que era, va ser fet candidat del partit. D’aquella campanya van quedar dues coses: un joc brut despietat contra el candidat demòcrata Mike Dukakis, a qui es va acusar de permetre la fugida d’un presoner, Willie Horton, per culpa d’un programa de permisos quan era governador de Massachusetts. Dukakis va perdre i Willie Horton va quedar com un exemple de campanya electoral negativa.
L’altra cosa és la frase que Bush va repetir centenars de vegades en la campanya: “Read my lips: no new taxes” (llegiu els meus llavis: no més impostos). Va guanyar les eleccions, però es va oblidar de la promesa i va acordar amb el Congrés nous increments fiscals. Aquí va començar a preparar la seva ruïna.
Falcons contra realistes
George W. W. Bush va llançar la Guerra del Golf contra l’Iraq de Saddam Hussein després que aquest va envair Kuwait (agost de 1990-febrer de 1991). Washington va aconseguir desplegar una gran coalició internacional contra el règim de Bagdad que va obligar el dictador àrab a replegar-se a les seves fronteres. Aleshores es va viure en el si de l’Administració un xoc entre els realistes, liderats pel secretari d’Estat James Baker, i els més bel·licistes, com el cap del Pentàgon, Dick Cheney. Bush, escoltant molt el general Brent Scowcroft, es va decantar per mantenir Hussein en el poder i no ocupar l’Iraq.
Malgrat la popularitat guanyada amb el triomf al desert –que va crear figures populars i efímeres com el general Schwarzkopf-, les eleccions del 1992 li van ser desfavorables. Un jove i refrescant Bill Clinton se li va imposar a les urnes. Bush pare va ser dels pocs presidents nord-americans que han hagut de conformar-se amb un sol mandat.
L’atemptat de l’11-S va permetre a George W. Bush, el fill, d’assajar una altra estratègia a l’Iraq. El fill va escoltar Cheney, convertit en vicepresident i home fort del govern. Els realistes, com Colin Powell, van ser aquest cop derrotats pels falcons. Per això s’ha parlat d’un enfrontament ideològic entre els dos Bush. El segon Bush va escoltar els neocon i es va embolicar amb un conflicte que encara perdura.
El patriarca va passar a un segon pla, mantenint un perfil baix i de la mà de la més comunicativa Barbara Bush, només un any més jove. En la campanya electoral del 2016, confiava de veure com l’altre fill, Jef, intentava una tercera aventura presidencial. Però com va dir Barbara, “amb dos Bush n’hi ha prou”. Bush no podia veure Trump ni en pintura i, en plena campanya, va deixar filtrar a un amic que pensava votar Hillary Clinton. Les dues famílies que han compartit la glòria i han estat símbols del triomf, van tastar junts la derrota a mans de Donald Trump.