15
de gener
del
2017
Actualitzat
el
16
de gener
a la
13:58h
"Ets el millor del món", crida, a viva veu, una persona del públic a Piotr Beczala. El tenor fa uns minuts que ha acabat un Pourquoi me réveiller de pell de gallina, i bona part dels espectadors li han agraït –amb aplaudiments i continus bravo– que fes una interpretació esplèndida, emotiva, delicada i contundent, només a l'abast de veus prodigioses. També, alhora, li ha volgut agraït que hi fos i que fes possible que aquest Werther sigui un muntatge esplèndid, amb una escenografia que mostra i no ho sembla, amb una direcció escènica que permet gaudir del detall, del gust i de l'emotivitat d'una partitura feta per commocionar.
Ho aconsegueix, sobradament. Angles ben tramats i colors d'essència minimalista construeixen un espai gairebé pur, el lloc on veurem l'amat escorxant-se i l'amor portat al límit, amb totes les conseqüències del fet de viure. El Werther de Jules Massenet aconsegueix que l'esperit de l'Sturm un Drang sigui un neguit, una manera de patir i d'ofegar-se. I Willy Decker, director responsable d'aquest combat psicoanalític, ho fa possible amb una paleta mínima, continguda i espremuda al màxim, especialment gràcies a la força increïble de Beczala, però sense oblidar intervencions com la d'Elena Sancho Pereg, l'única que no sembla empetitida al seu costat, amb un agraït magnetisme en cadascuna de les escenes on intervé.
L'òpera, al llarg de quatre actes que sempre van a més, és una lliçó de la transició de l'art que va del segle XIX al XX, de l'espurnejant joie de vivre a l'impressionisme més impactant. Un in crescendo continu, subratllat per una encertada decisió orquestral i teatral, que reforça la intuïció del compositor francès per oferir una partitura perdurable i moderna, apta per ser corejada i també per commocionar a través de la ferida, fugint de la grandiloqüència. Un art que impressiona per notes senzilles, per no desprendre's mai de l'emoció, per ser, passi el que passi, una finestra de la passió d'un món on també hi viu, malgrat tot, la més tenaç i consistent de les autenticitats. La del jove Werther, aquell qui va canviar el curs de la literatura per parlar-nos, per sempre més, de nosaltres.
Ho aconsegueix, sobradament. Angles ben tramats i colors d'essència minimalista construeixen un espai gairebé pur, el lloc on veurem l'amat escorxant-se i l'amor portat al límit, amb totes les conseqüències del fet de viure. El Werther de Jules Massenet aconsegueix que l'esperit de l'Sturm un Drang sigui un neguit, una manera de patir i d'ofegar-se. I Willy Decker, director responsable d'aquest combat psicoanalític, ho fa possible amb una paleta mínima, continguda i espremuda al màxim, especialment gràcies a la força increïble de Beczala, però sense oblidar intervencions com la d'Elena Sancho Pereg, l'única que no sembla empetitida al seu costat, amb un agraït magnetisme en cadascuna de les escenes on intervé.
L'òpera, al llarg de quatre actes que sempre van a més, és una lliçó de la transició de l'art que va del segle XIX al XX, de l'espurnejant joie de vivre a l'impressionisme més impactant. Un in crescendo continu, subratllat per una encertada decisió orquestral i teatral, que reforça la intuïció del compositor francès per oferir una partitura perdurable i moderna, apta per ser corejada i també per commocionar a través de la ferida, fugint de la grandiloqüència. Un art que impressiona per notes senzilles, per no desprendre's mai de l'emoció, per ser, passi el que passi, una finestra de la passió d'un món on també hi viu, malgrat tot, la més tenaç i consistent de les autenticitats. La del jove Werther, aquell qui va canviar el curs de la literatura per parlar-nos, per sempre més, de nosaltres.
Una escena del «Werther» estrenat aquest diumenge al Liceu de Barcelona Foto: Antoni Bofill