12
de gener
del
2017
Actualitzat
el
28
de juliol
a les
12:55h
La vida dels nostres joves s’ha convertit en un cúmul de dificultats i obstacles, plena d’incerteses a les quals sovint no se sap com respondre des dels poders públics. D’una banda, l’atur juvenil és una xacra social, tant per als propis afectats com per al conjunt de la societat. D’acord amb les dades de l’Observatori de la Joventut de la Generalitat referides al 3r trimestre de 2016, la taxa d’activitat juvenil continua baixant i se situa en el 61,4%. Només un 46,2% dels joves estan ocupats, amb una xifra de 150.4000 joves a l’atur. De fet, malgrat la tendència positiva dels darrers trimestres, els llocs de treball ocupats per joves han disminuït un 45,4% des del 2007. La taxa d’ocupació juvenil se situa 20 punts per sota del que estava a l’inici de la crisi. Quatre de cada deu aturats joves fa més de dotze mesos que ho estan.
A l’atur hi hem de sumar la precarietat del treball, especialment dramàtica en els joves. Més de la meitat dels joves de 16 a 29 anys contractats tenen contractes temporals. Per primer cop la taxa de temporalitat supera el 50%, situant-se en el 52%. Segons la Mostra contínua de vides laborals del 2015, la remuneració mitjana mensual en tots els nivells educatius dels menors de 30 anys s’ha reduït respecte a la generació anterior (pels titulats universitaris la reducció ha estat de 446 euros de mitjana).
Així mateix, 2 de cada 10 joves no treballen ni cursen cap tipus de formació. I el fenomen de l’abandonament escolar prematur (joves que deixen d’estudiar en acabar l’ESO o abans), tot i anar a la baixa als darrers anys, afecta encara el 22,2%, més del doble que l’objectiu marcat per Europa 2020 (10%), i el triple de països com Suècia o els Països Baixos.
A tot això cal sumar-hi la sobrequalificació, que provoca la pèrdua de talent per al desenvolupament de l’estructura productiva, tot i que segueix sent cert que a major formació més feina i menys atur, i majors probabilitats de tenir un contracte a temps complet, indefinit, qualificat i de major retribució. Tot plegat comporta que els joves catalans tenen dificultats enormes per a emancipar-se i viure una vida mínimament digna.
Finalment, ens trobem immersos en un moment de transformació productiva a gran escala, de la que encara no coneixem el seu abast. Mecanització, robotització, Internet i d’altres tecnologies modifiquen els vells paradigmes del treball i l’economia, i ho faran més intensament a les properes dècades. Amb prediccions com les de Frey i Osborne que auguren que el 47% d’un conjunt de 702 ocupacions s’automatitzaran en pocs anys. Sens dubte, es tracta d’un fenomen europeu i global, però la cruesa de les dades i de la realitat a escala espanyola i catalana és especialment extrema.
Malgrat tot el que acabo de descriure, el que més sobta és que la problemàtica no és present a l’agenda política ni pública. Em refereixo que no ho és amb la urgència i la rellevància que es mereix: parlem de la descapitalització del país, de la fuga de cervells, d’una joventut sense un futur digne d’oportunitats, d’una economia productiva poc basada en valor afegit, d’unes perspectives dels joves que no es poden instal·lar més enllà del curt termini. Les corrua d’eleccions municipals, autonòmiques i generals que hem viscut als darrers mesos són una bona mostra del que diem. En general es tracta d’una problemàtica força absent dels programes dels partits, com a molt fent esment de propostes parcials i a voltes cobertes de tòpics sense evidències empíriques.
Quines han estat generalment les respostes de les administracions públiques davant aquesta xacra social? D’entrada, polítiques reactives. Davant dels fets s’hi intenta posar remei, però sobta l’absència de polítiques de llarg recorregut i d’ampli espectre.
En segon lloc, una escassa coordinació entre polítiques. Cada àmbit governamental actua normalment en lògica particular, atenent als aspectes que li són propis. Tot el que acabem de descriure requereix visions més completes, donades les interrelacions entre formació, mercat de treball, teixit productiu, política industrial, polítiques actives d’ocupació, legislació laboral i serveis socials, entre d’altres. Així mateix, es constata una més que millorable coordinació entre nivells governamentals: europeu, estatal, català i regional/local. I d’aquestes amb la resta d’agents implicats: associacions empresarials, sindicats, universitats i centres docents. La gravetat de la situació requereix de taules de concertació on es puguin compartir les dinàmiques de cada àmbit de govern i des d’on es puguin impulsar, sempre que s’escaigui, projectes o mesures de conjunt entre diversos actors. Existeixes espais i institucions que treballen en aquesta direcció, com el CTESC, el Consell Català de la Formació Professional, la Plataforma Coneixement, Territori i Innovació, el Consell de Cambres i d’altres a escala local o comarcal, però necessiten ser reforçades.
En tercer lloc, el desplegament d’una formació ocupacional en bona part caduca i que necessita ser replantejada, entre altres coses per vincular-la a les altres polítiques de formació del país i als seus agents. La constatació d’una certa desconnexió entre la recerca científica que es duu a terme a les universitats i els seus grups de recerca i els organismes executors de les polítiques. Alhora, l’evidència de la necessitat de dur a terme recerques transdisciplinaris entre grups de diversos àmbits acadèmics i en estreta col·laboració amb les agències públiques, entre altres coses per avaluar permanentment els impactes de les polítiques i accions dutes a terme. En aquest aspecte, l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques podria (hauria de) disposar de major protagonisme.
Amb tot el que acabem de descriure i donada la magnitud de les problemàtiques associades als joves, quines mesures caldria enfortir des de les administracions i agències públiques? Per descomptat, incrementar la integració de les diverses polítiques dirigides als joves, així com enfortir la coordinació i el treball conjunt entre administracions i nivells de govern, i d’aquests amb la resta d’institucions i agents: associacions empresarials, cambres de comerç, universitats, sindicats.
En l’àmbit formatiu, continuar enfortint l’aposta per la formació professional. En especial la formació professional dual i tots els programes híbrids similars, que han mostrat bons resultats tant en països de l’entorn com al nostre país quan s’han posat en marxa: doctorats industrials, formació universitària dual, aprenentatge servei, foment de pràctiques professionals. Cal fer créixer la població amb estudis secundaris de tots els àmbits i reduir l’abandonament i el fracàs, per així apropar-nos a la piràmide educativa dels països europeus. Com s’ha dit, repensar la formació ocupacional per fer-la realment útil per allò que està pensada i per orientar-la a futur. Finalment, caminar amb fermesa cap a una formació competencial dels joves, que els habiliti personalment i professionalment.
És necessària una aposta compartida entre empreses i institucions per un mercat laboral de major qualificació. Com bé demostra Miquel Puig, l’abandonament escolar prematur al nostre país està directament relacionat amb l’existència d’un mercat de treball de baixa qualificació, que atreu els joves en edat de formació. Per això cal trencar el cercle viciós entre formació i mercat de treball per un altre de virtuós, que generi majors qualificacions i alhora major competitivitat a les empreses i institucions. I en tot això hi té molt a veure una política pública de suport a la indústria i els seus sectors propers, així com a la innovació empresarial. Caldria també empènyer amb més determinació les iniciatives a escala local o comarcal, atenent les especificitats dels diversos territoris del país.
Finalment, els poders públics han de promoure una visió compartida entre els actors del sistema, de tots aquells que tenen en els joves i les seves problemàtiques objectius a desplegar: empreses, agències públiques, entitats, universitats, centres docents. Un bon exemple del que diem el tenim en l’Agenda per a la innovació i la competitivitat de Catalunya 2015-2020, que va ser fruit del treball entre universitats públiques, associacions empresarials i institucions del país.
Totes les propostes que s’han esmentat, però, parteixen d’una necessitat prèvia indiscutible: situar els joves i les seves problemàtiques al centre del debat político-públic. I generar iniciatives en matèria de política pública substantives, orientades, basades en evidències, estables, coordinades. Ens hi juguem el futur d’una generació i el progrés com a societat.
A l’atur hi hem de sumar la precarietat del treball, especialment dramàtica en els joves. Més de la meitat dels joves de 16 a 29 anys contractats tenen contractes temporals. Per primer cop la taxa de temporalitat supera el 50%, situant-se en el 52%. Segons la Mostra contínua de vides laborals del 2015, la remuneració mitjana mensual en tots els nivells educatius dels menors de 30 anys s’ha reduït respecte a la generació anterior (pels titulats universitaris la reducció ha estat de 446 euros de mitjana).
Més de la meitat dels joves de 16 a 29 anys contractats tenen contractes temporals. Per primer cop la taxa de temporalitat supera el 50%
Així mateix, 2 de cada 10 joves no treballen ni cursen cap tipus de formació. I el fenomen de l’abandonament escolar prematur (joves que deixen d’estudiar en acabar l’ESO o abans), tot i anar a la baixa als darrers anys, afecta encara el 22,2%, més del doble que l’objectiu marcat per Europa 2020 (10%), i el triple de països com Suècia o els Països Baixos.
A tot això cal sumar-hi la sobrequalificació, que provoca la pèrdua de talent per al desenvolupament de l’estructura productiva, tot i que segueix sent cert que a major formació més feina i menys atur, i majors probabilitats de tenir un contracte a temps complet, indefinit, qualificat i de major retribució. Tot plegat comporta que els joves catalans tenen dificultats enormes per a emancipar-se i viure una vida mínimament digna.
Finalment, ens trobem immersos en un moment de transformació productiva a gran escala, de la que encara no coneixem el seu abast. Mecanització, robotització, Internet i d’altres tecnologies modifiquen els vells paradigmes del treball i l’economia, i ho faran més intensament a les properes dècades. Amb prediccions com les de Frey i Osborne que auguren que el 47% d’un conjunt de 702 ocupacions s’automatitzaran en pocs anys. Sens dubte, es tracta d’un fenomen europeu i global, però la cruesa de les dades i de la realitat a escala espanyola i catalana és especialment extrema.
El que més sobta és que la problemàtica no és present a l’agenda política ni pública
Malgrat tot el que acabo de descriure, el que més sobta és que la problemàtica no és present a l’agenda política ni pública. Em refereixo que no ho és amb la urgència i la rellevància que es mereix: parlem de la descapitalització del país, de la fuga de cervells, d’una joventut sense un futur digne d’oportunitats, d’una economia productiva poc basada en valor afegit, d’unes perspectives dels joves que no es poden instal·lar més enllà del curt termini. Les corrua d’eleccions municipals, autonòmiques i generals que hem viscut als darrers mesos són una bona mostra del que diem. En general es tracta d’una problemàtica força absent dels programes dels partits, com a molt fent esment de propostes parcials i a voltes cobertes de tòpics sense evidències empíriques.
Quines han estat generalment les respostes de les administracions públiques davant aquesta xacra social? D’entrada, polítiques reactives. Davant dels fets s’hi intenta posar remei, però sobta l’absència de polítiques de llarg recorregut i d’ampli espectre.
En segon lloc, una escassa coordinació entre polítiques. Cada àmbit governamental actua normalment en lògica particular, atenent als aspectes que li són propis. Tot el que acabem de descriure requereix visions més completes, donades les interrelacions entre formació, mercat de treball, teixit productiu, política industrial, polítiques actives d’ocupació, legislació laboral i serveis socials, entre d’altres. Així mateix, es constata una més que millorable coordinació entre nivells governamentals: europeu, estatal, català i regional/local. I d’aquestes amb la resta d’agents implicats: associacions empresarials, sindicats, universitats i centres docents. La gravetat de la situació requereix de taules de concertació on es puguin compartir les dinàmiques de cada àmbit de govern i des d’on es puguin impulsar, sempre que s’escaigui, projectes o mesures de conjunt entre diversos actors. Existeixes espais i institucions que treballen en aquesta direcció, com el CTESC, el Consell Català de la Formació Professional, la Plataforma Coneixement, Territori i Innovació, el Consell de Cambres i d’altres a escala local o comarcal, però necessiten ser reforçades.
En tercer lloc, el desplegament d’una formació ocupacional en bona part caduca i que necessita ser replantejada, entre altres coses per vincular-la a les altres polítiques de formació del país i als seus agents. La constatació d’una certa desconnexió entre la recerca científica que es duu a terme a les universitats i els seus grups de recerca i els organismes executors de les polítiques. Alhora, l’evidència de la necessitat de dur a terme recerques transdisciplinaris entre grups de diversos àmbits acadèmics i en estreta col·laboració amb les agències públiques, entre altres coses per avaluar permanentment els impactes de les polítiques i accions dutes a terme. En aquest aspecte, l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques podria (hauria de) disposar de major protagonisme.
Amb tot el que acabem de descriure i donada la magnitud de les problemàtiques associades als joves, quines mesures caldria enfortir des de les administracions i agències públiques? Per descomptat, incrementar la integració de les diverses polítiques dirigides als joves, així com enfortir la coordinació i el treball conjunt entre administracions i nivells de govern, i d’aquests amb la resta d’institucions i agents: associacions empresarials, cambres de comerç, universitats, sindicats.
En l’àmbit formatiu, continuar enfortint l’aposta per la formació professional. En especial la formació professional dual i tots els programes híbrids similars, que han mostrat bons resultats tant en països de l’entorn com al nostre país quan s’han posat en marxa: doctorats industrials, formació universitària dual, aprenentatge servei, foment de pràctiques professionals. Cal fer créixer la població amb estudis secundaris de tots els àmbits i reduir l’abandonament i el fracàs, per així apropar-nos a la piràmide educativa dels països europeus. Com s’ha dit, repensar la formació ocupacional per fer-la realment útil per allò que està pensada i per orientar-la a futur. Finalment, caminar amb fermesa cap a una formació competencial dels joves, que els habiliti personalment i professionalment.
És necessària una aposta compartida entre empreses i institucions per un mercat laboral de major qualificació. Com bé demostra Miquel Puig, l’abandonament escolar prematur al nostre país està directament relacionat amb l’existència d’un mercat de treball de baixa qualificació, que atreu els joves en edat de formació. Per això cal trencar el cercle viciós entre formació i mercat de treball per un altre de virtuós, que generi majors qualificacions i alhora major competitivitat a les empreses i institucions. I en tot això hi té molt a veure una política pública de suport a la indústria i els seus sectors propers, així com a la innovació empresarial. Caldria també empènyer amb més determinació les iniciatives a escala local o comarcal, atenent les especificitats dels diversos territoris del país.
Cal situar els joves i les seves problemàtiques al centre del debat político-públic
Finalment, els poders públics han de promoure una visió compartida entre els actors del sistema, de tots aquells que tenen en els joves i les seves problemàtiques objectius a desplegar: empreses, agències públiques, entitats, universitats, centres docents. Un bon exemple del que diem el tenim en l’Agenda per a la innovació i la competitivitat de Catalunya 2015-2020, que va ser fruit del treball entre universitats públiques, associacions empresarials i institucions del país.
Totes les propostes que s’han esmentat, però, parteixen d’una necessitat prèvia indiscutible: situar els joves i les seves problemàtiques al centre del debat político-públic. I generar iniciatives en matèria de política pública substantives, orientades, basades en evidències, estables, coordinades. Ens hi juguem el futur d’una generació i el progrés com a societat.