Jonathan Coe, l'humor en temps de Brexit

Després del relleu tranquil de Jordi Herralde al capdavant d'Anagrama, l'editorial barcelonina inicia el curs 2017 amb un autor essencial del seu catàleg, Jonathan Coe (Birmingham, 1961), que torna a oferir una dosi d'alt voltatge literari amb El número 11. El llibre condensa l'essència de la seva obra, amb referències i constants reflexions sobre les preocupacions que l'han fet ser un dels autors més brillants dels darrers temps. "El llibre intenta fer un retrat dels últims anys de la societat britànica, sempre recorrent a l'humor", avisa.
 
Aquests elements han propiciat, com a resultat, una novel·la sobre la crisi, sense defugir allò que l'ha convertit en un nom imprescindible per per entendre'ns, encara que ens faci mal. Coe tampoc no oblida els preceptes de la florida tradició de la sàtira anglesa, mentre teixeix un fil amb el seu propi món de ficció. El número 11 és una novel·la enllaçada per una idea i per diversos personatges, amb cinc parts que tenen prou entitat com per funcionar orgànicament. El mateix pot aplicar-se al fet que l'obra sigui una mena de continuació de ¡Menudo Reparto!, publicada fa sis anys, i que es pot llegir independentment.

Semblances entre l'època de Thatcher i l'actualitat

"Establir el vincle entre les dues obres no va ser una decisió conscient", explica Coe. "Sí que em vaig adonar que el tema dels dos llibres era similar i que això els feia ser propers. Aleshores, va ser quan vaig pensar treure partit a la situació", sosté. "El problema, i la dificultat, era fer una seqüela d'una novel·la on pràcticament tothom mor", mentre riu, murri. "Al mateix temps, però, era un repte impressionat veure què en podia treure. No em vaig rellegir el llibre, però sí que vaig estar pensant en quins personatges podia recuperar". Un procediment que no és nou en l'obra de Coe.
 
"Podríem dir que tinc un elenc de personatges en un sol univers de ficció –afirma–. Em diverteix posar-los en universos nous, i confrontar-los a una situació política. Aquest llibre, de fet, descriu molts elements comuns entre l'època de Margaret Thatcher i l'actualitat". La història se centra en l'amistat entre Rachel i Alison, amb un personatge real de fons: David Kelly, l'inspector d'armament de Nacions Unides a l'Iraq que es va veure envoltat per l'escàndol de la filtració de dades que posaven en dubte a Tony Blair. Oficialment, Kelly es va suïcidar.
 
L'estranya mort de David Kelly i la fi de la innocència

"La mort de David Kelly em va pertorbar, com a bona part de la ciutadania britànica", explica, encara compungit i enfadat. "Hi ha molt de misteri, com si patíssim els efectes d'una mena de ressaca de la vida publica". Per a Coe, aquell era un bon punt de partida per parlar de la guerra de l'Iraq, "per com ens hi van posar sense explicar-nos la veritat. Aquell any va ser un punt d'inflexió en la pèrdua de confiança del govern de Tony Blair". Humor, cinisme i actualitat, una combinació macabra: "volia que el lector se sentís pertorbat i incòmode". I ho aconsegueix.
 
"El número 11 és una novel·la pre-Brexit i post-crisi, que no pot deslligar-se del moment de descrèdit que viu actualment la política", explica Coe. "De fet, els temes principals del llibre són por, nostàlgia i injustícia. Les tres coses que han acabat motivant el Brexit", raona, mentre confessa que el resultat del referèndum no el va sorprendre gens –"estava convençut que seria molt igualat"–, però sí que el va decebre, rotundament: "em pensava que la gent tindria més sentit comú". Una decepció que agafa un contrapunt absolutament irònic i es transforma en una narració addictiva que fa de contrapès a la frustració.
 
Que el lector gaudeixi, malgrat tot
 
Però no tot són maledicències. Coe ha acostumat al lector a gaudir, a somriure des de l'inici fins al final, sigui quina sigui l'excusa retòrica o argumental. "He gaudit molt fent aquest llibre, i ho demostra que el vaig escriure molt de pressa", confessa. L'obra és formada per cinc històries relacionades entre si de manera oberta, plenes de referències al cinema de sèrie B, els reality shows –"la manera més deshonesta que hi ha de fer televisió"– i a les coses que li agradaven de petit. A la primera secció, per exemple, l'homenatge és per "la primera escriptora que em va agradar i la primera pel·lícula que em va impactar: Enid Blyton i Psicosi".
 
Un món referencial i emocional que el va empènyer a voler ser escriptor, en uns temps en què l'accés a la cultura era molt més restringit. "Ara, el més difícil pels joves escriptors és que siguin capaços d'aïllar-se del soroll. Jo ho vaig practicar, de jove: vaig créixer a les afores de Birmingham i només hi havia tres únics canals de televisió, no existia la música en streaming, no hi havia Netflix. Només podíem llegir un llibre o parlar amb els amics, si és que en tenies. Aquesta mena de solitud em va fer escriptor". I és la solitud, la quietud, allò que ha convertit Coe en un referent d'un món que crida massa, que es mou, que ens enganya i que entra, massa sovint, en contradicció. El número 11 com l'onzena ocasió de riure d'una realitat que no ens permet massa alegries.
 

Allò que inspira Jonathan Coe (i el vincle amb Barcelona)

"Recentment, he llegit molt pocs llibres divertits. No en trobo!", exclama Coe. "És com si només poguéssim riure amb comèdies sobre la vida quotidiana que es basen en relacions fracassades". Avui en dia, és difícil riure en política sense caure en allò que Coe denomina "cinisme amarg", deixant de banda una "rialla sana". En aquest sentit, l'escriptor de Birmingham té ben clars els referents que més el van inspirar.   "Quan tenia 15 anys vaig llegir dos llibres que em van impactar moltíssim: Catch 22, de Joseph Heller, i La caiguda i l'auge de Reginald Perrin, de David Nobbs. Dos llibres que em van fer pensar que un llibre podia ser molts seriós i divertit al mateix temps". El propi Nobbs va passar de ser un referent literari a ser molt més: un gran amic, còmplice i confident. "Vam esdevenir amics quan vaig fer una crítica d'un llibre seu al diari. Em va contactar i de seguida vam tenir una relació molt especial".   Qüestions literàries i filantròpiques fan que Barcelona ocupi un lloc important en la memòria de l'amistat entre ells dos. Coe i Nobbs van ser convidats a l'edició 2014 del festival Primera Persona. "Va ser la nostra darrera vegada junts, i va ser aquí, a Barcelona". Temps després, Coe es va assabentar de la mort de l'amic per Twitter. "Vaig sentir una gran tristesa. En David mai va perdre el sentit de l'humor i de l'absurd, i intento recordar-lo així. Tenia clar que li havia de dedicar un llibre". I així ha estat, amb l'encapçalament a El número 11 en honor a la seva memòria.