10
de gener
del
2017
Actualitzat
a les
19:41h
La tele, transmissora d’informació i de coneixement, ens ha enviat bones notícies, esdevingudes la matinada de dilluns a molts quilòmetres de casa nostra. Sobre un escenari, davant de molta gent tocada i posada, nerviosa i afònica, vestida de nit, la gran Meryl Streep va prendre la paraula. Va ser durant la sempre carregant gala dels Globus d’Or, prologada i precedida per premis previsibles, discursos graciosets i en general, poca inspiració per part dels còmics. Rebia el premi honorífic de la nit, el Cecil B. De Mille, i no ens va parlar sobre la seva carrera, no va fer balanç de com va començar ni dels papers que més l’han marcada. No, tenia una cosa molt més important que volia dir-nos.
Voldria prescindir de valoracions papanates i adjectius altisonants, temptacions sempre llamineres quan es tracta de lloar les virtuts d’algú que li ha clavat estopa a Donald Trump. I que a més a més ha estat vist per milions de persones arreu del món, a través de la màgia estratosfèrica de la viralitat. L’atzagaiada de Meryl Streep és, de molt llarg, el millor moment esdevingut als Globus d’Or en molts, moltíssims, anys i, no cal dir-ho, un instant per a ser recordat.
Seria bona idea que aquests escassos sis minuts de parlament es difonguessin com més millor. Seria bo que fos analitzat a escoles de retòrica i que el veiessin estudiants de periodisme, d’interpretació i de filosofia. Aprendrien a expressar-se, a construir un discurs coherent i alhora emotiu, a estructurar idees de manera lògica i implacable. A dir allò que vols dir i dir-ho sense dubtes. Amb l’ajuda, això sí, d’un paper a mode de “xuleta”.
La primera idea no pot ser més clara i concisa: “Hollywood està ple de marginals i d’estrangers”. La vella idea del “tots som estrangers”, tantes vegades utilitzada en milers de discursos sobre els drets humans i la necessitat de civilització que ens salvi de la barbàrie. Streep atacava així, la línia de flotació de la ideologia xenòfoba de Trump, les imbecil·litats que va dir en campanya electoral, els seus continuats atacs a la intel·ligència humana.
El moment d’or va ser quan va destacar la burla de Trump –el novembre de 2015- al periodista Serge Kovaleski, de The New York Times, que pateix discapacitat de moviments a les extremitats. Ho va qualificar d’”interpretació colpidora” i en cap moment va mencionar el nom de Trump, tan sols “la persona destinada a tenir més poder en aquest país”. Va voler establir un contrast sagnant amb el que normalment entenem com a “interpretació”, o sigui l’ofici dels actors, donar vida a altres persones, fer sentir a l’espectador, allò que ells senten, les seves alegries, pors, els més desconcertants i bonics moments d’una vida prestada, les riallades i les llàgrimes més autèntiques.
Les paraules de Streep sonaven clares, diàfanes, emocionades, terriblement eloqüents. Es notava que era una gran actriu qui les pronunciava, una persona acostumada a comunicar, a convèncer, a commoure. Però aquesta vegada sense cap ombra d’artifici, cap màscara que la protegís de res, cap vestuari ni maquillatge, més enllà del que exigeix una gala d’entrega de premis. Cap paraula de més va ser pronunciada, tot era just, amarg, versemblant. Tot transpirava veritat i autenticitat. Es podia endevinar fàcilment que Streep sentia allò que deia fins al fons de la seva ànima .
L’actriu portentosa de Memòries d’Àfrica, La decisió de la Sophie, El caçador, Manhattan i Els ponts de Madison apareixia davant de tot el món més despullada que mai, amb els seus propis sentiments probablement més al descobert que en cap altra ocasió. I va ficar el dit a moltes nafres. Una d’elles és el paper de la premsa al nostre temps. Va demanar que els periodistes siguem valents, que fiscalitzem el poder, que li cridem l’atenció quan s’ho mereixi i que ens indignem amb la injustícia. Ah! Quina perspicàcia!
Recordo que no fa pas gaire temps, els discursos polítics estaven mal vistos en contextos com aquest. No es tolerava gaire que els còmics prenguessin la paraula per a posar contra les cordes els polítics inoperants. Recordeu la famosa gala del “No a la guerra” dels Goya? Recordeu quanta indignació de pacotilla va generar? Recordeu qui era llavors el poder? Recordeu si va passar alguna cosa? Recordeu si Aznar ha respost davant d’algó per les seves animalades?
D’això ens parlava Meryl Streep la matinada de dilluns. Ens parlava de nosaltres, si, que ningú s’enganyi. I va acabar parlant de la seva estimada Carrie Fisher –a qui va donar vida a Postals des de Hollywood- i del consell que li va donar un dia: “Agafa el teu cor trencat i converteix-lo en art”. Trump què va dir? Doncs que és una actriu sobrevalorada i no sé quina altra imbecil·litat més. Podia haver callat, ser discret i entomar la crítica. Però no. Un combat més cru impossible entre la intel·ligència i la fosca ignorància.
Voldria prescindir de valoracions papanates i adjectius altisonants, temptacions sempre llamineres quan es tracta de lloar les virtuts d’algú que li ha clavat estopa a Donald Trump. I que a més a més ha estat vist per milions de persones arreu del món, a través de la màgia estratosfèrica de la viralitat. L’atzagaiada de Meryl Streep és, de molt llarg, el millor moment esdevingut als Globus d’Or en molts, moltíssims, anys i, no cal dir-ho, un instant per a ser recordat.
At tonight's #GoldenGlobes we honor Hollywood legend Meryl Streep with the prestigious Cecil B. Demille Award. pic.twitter.com/dxpeCDNXY6
— Golden Globe Awards (@goldenglobes) 9 de gener de 2017
Seria bona idea que aquests escassos sis minuts de parlament es difonguessin com més millor. Seria bo que fos analitzat a escoles de retòrica i que el veiessin estudiants de periodisme, d’interpretació i de filosofia. Aprendrien a expressar-se, a construir un discurs coherent i alhora emotiu, a estructurar idees de manera lògica i implacable. A dir allò que vols dir i dir-ho sense dubtes. Amb l’ajuda, això sí, d’un paper a mode de “xuleta”.
L’atzagaiada de Meryl Streep és, de molt llarg, el millor moment esdevingut als Globus d’Or en molts, moltíssims, anys i, no cal dir-ho, un instant per a ser recordat
La primera idea no pot ser més clara i concisa: “Hollywood està ple de marginals i d’estrangers”. La vella idea del “tots som estrangers”, tantes vegades utilitzada en milers de discursos sobre els drets humans i la necessitat de civilització que ens salvi de la barbàrie. Streep atacava així, la línia de flotació de la ideologia xenòfoba de Trump, les imbecil·litats que va dir en campanya electoral, els seus continuats atacs a la intel·ligència humana.
El moment d’or va ser quan va destacar la burla de Trump –el novembre de 2015- al periodista Serge Kovaleski, de The New York Times, que pateix discapacitat de moviments a les extremitats. Ho va qualificar d’”interpretació colpidora” i en cap moment va mencionar el nom de Trump, tan sols “la persona destinada a tenir més poder en aquest país”. Va voler establir un contrast sagnant amb el que normalment entenem com a “interpretació”, o sigui l’ofici dels actors, donar vida a altres persones, fer sentir a l’espectador, allò que ells senten, les seves alegries, pors, els més desconcertants i bonics moments d’una vida prestada, les riallades i les llàgrimes més autèntiques.
Les paraules de Streep sonaven clares, diàfanes, emocionades, terriblement eloqüents. Es notava que era una gran actriu qui les pronunciava, una persona acostumada a comunicar, a convèncer, a commoure. Però aquesta vegada sense cap ombra d’artifici, cap màscara que la protegís de res, cap vestuari ni maquillatge, més enllà del que exigeix una gala d’entrega de premis. Cap paraula de més va ser pronunciada, tot era just, amarg, versemblant. Tot transpirava veritat i autenticitat. Es podia endevinar fàcilment que Streep sentia allò que deia fins al fons de la seva ànima .
L’actriu portentosa de Memòries d’Àfrica, La decisió de la Sophie, El caçador, Manhattan i Els ponts de Madison apareixia davant de tot el món més despullada que mai, amb els seus propis sentiments probablement més al descobert que en cap altra ocasió. I va ficar el dit a moltes nafres. Una d’elles és el paper de la premsa al nostre temps. Va demanar que els periodistes siguem valents, que fiscalitzem el poder, que li cridem l’atenció quan s’ho mereixi i que ens indignem amb la injustícia. Ah! Quina perspicàcia!
Recordo que no fa pas gaire temps, els discursos polítics estaven mal vistos en contextos com aquest
Recordo que no fa pas gaire temps, els discursos polítics estaven mal vistos en contextos com aquest. No es tolerava gaire que els còmics prenguessin la paraula per a posar contra les cordes els polítics inoperants. Recordeu la famosa gala del “No a la guerra” dels Goya? Recordeu quanta indignació de pacotilla va generar? Recordeu qui era llavors el poder? Recordeu si va passar alguna cosa? Recordeu si Aznar ha respost davant d’algó per les seves animalades?
D’això ens parlava Meryl Streep la matinada de dilluns. Ens parlava de nosaltres, si, que ningú s’enganyi. I va acabar parlant de la seva estimada Carrie Fisher –a qui va donar vida a Postals des de Hollywood- i del consell que li va donar un dia: “Agafa el teu cor trencat i converteix-lo en art”. Trump què va dir? Doncs que és una actriu sobrevalorada i no sé quina altra imbecil·litat més. Podia haver callat, ser discret i entomar la crítica. Però no. Un combat més cru impossible entre la intel·ligència i la fosca ignorància.