09
de gener
del
2017
Actualitzat
el
17
de gener
a la
13:01h
150 milions de correus enviats; 20 milions de missatges de Whatsapp; gairebé 3 milions de vídeos reproduïts a Youtube; 2,4 milions de cerques a Google; més de 700.000 inicis de sessió a Facebook; un milió de loops a Vine; aproximadament 530.000 fotografies compartides a Snapchat; 348.000 nous tuits; 203.000 vendes a Amazon; uns 1.400 viatges amb Über; o 51.000 descàrregues a l’App Store.
Això és el que ha passat a internet durant cadascun dels 527.040 minuts de 2016. Davant d’aquest tràfec, els polítics i càrrecs públics del segle XXI tenen dues opcions: mantenir-se’n al marge i deixar que un professional els administri la presència digital al 100% o arriscar-se a navegar pel ciberespai empunyant sovint el timó.
Malgrat que la socorreguda metàfora marinera ens duria a la ment el penúltim president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, un gran amant d’aquests símils carrinclons, en aquesta ocasió ens referirem al seu successor, Carles Puigdemont, que va exercir el periodisme abans de ser alcalde de Girona i de dirigir el destí dels catalans en una de les èpoques més incertes de la història recent.
Atributs de marca
L’estil de Mas solia ser rígid i el seu to amb els mitjans —clàssics o nous—, igualment encarcarat, robòtic en la pitjor accepció del terme. Puigdemont es relaciona amb una major naturalitat amb informadors i usuaris tecnològics. Afronta les preguntes i les interpel·lacions —i, si toca, els improperis i els insults— amb seguretat i domini de les plataformes. S’ha construït un perfil definit i, amb l’assessorament de l’excommunity manager del Consistori gironí, Aleix Clarió, l’alimenta amb coherència.
Conserva uns atributs de marca —amb una evident tendència a la incontinència— que permeten que tothom l’identifiqui sense problemes: a l’Ajuntament, al Palau de la Generalitat o en un mitjà de comunicació. Parlant estrictament en clau de màrqueting polític, la seva esposa, Marcela Topor, també periodista, opera com un complement ambivalent: de tarannà discret, va haver de participar en la conversa sui gèneris de TV3 amb la tertuliana sistèmica Pilar Rahola. L’intent, orgànic sense dissimular-ho, no va funcionar.
En l’últim programa d’El gran dictat, la temptativa del president —una barreja del Puigdemont de debò i la caricatura del Polònia—va anar millor. Els mitjans se’n van fer ressò i les xarxes en van anar plenes. I el Dia dels Innocents, Puigdemont feia broma des de Facebook amb l’anunci que traslladaria a la seva ciutat la Conselleria de Presidència. Un altre hit virtual. D’això es tractava.
L’estratègia impossible
No ens enganyem: els principals destinataris d’aquests missatges segueixen sent els periodistes i els líders d’opinió —influencers— que tenen molt poc a veure amb el votant anònim. Aquestes personalitats, que salten del Parlament als platós de televisió i de Twitter als fòrums organitzats per bancs o diaris, són els responsables de l’agenda de l’audiència. Aquest extrem, el té en consideració cada dia qualsevol polític —per mediocre que sigui— i qualsevol periodista —per antiquat que s’hagi quedat—.
Si un governant és alhora periodista, en teoria hi juga amb avantatge. Aquest és el cas de Puigdemont. Encara es pot practicar la política d’envergadura i llarg abast sense implicar-se amb convicció en les xarxes socials. Però, si es dóna aquest pas, tal com està la situació a l’Estat, es guanyen més punts sent —i semblant— genuí que únicament prudent. L’autenticitat encoratja els seguidors i indigna els detractors, i aquesta segona reacció és la que proporciona més punts digitals. No hi ha res que regali tanta visibilitat online com la crítica soferta.
Quan s’ocupa una posició com la del president de la Generalitat, rarament es pot desenvolupar una estratègia amb què s’obtinguin més adhesions. Tot i que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, té gairebé el triple de followers a Twitter que Carles Puigdemont, el gironí i el seu partit es poden consolar pensant que la quantitat no és sempre el més rellevant. Per exemple, avui sabem que els analistes entusiastes van sobrevalorar el paper de la tecnologia en l’esclat de l’anomenada Primavera Àrab (entre 2010 i 2013) i en el 15M espanyol (2011).
En mans de consultors espavilats
Un grapat de consultors espavilats i una colla de polítics inconscients han propiciat que, a casa nostra, s’hagi atorgat una magnificència ridícula a les xarxes, els dispositius mòbils, etc. És obvi que són importants en múltiples esferes i sectors, no obstant, de moment, no són miraculosos. En aquest context, el president català s’ha estalviat algunes frustracions perquè, amb els seus pros i contres, es comporta com un professional dels mitjans i un usuari digital avesat, no pas com el client incaut de bruixots hiperconnectats.
L’assagista Evgeny Morozov, sempre agre i primmirat, aclareix que la “democratització de l’accés” no equival a la “democratització de la societat”. O sigui, la capacitat dels habitants d’un petit país del sud d’Europa d’incidir en l’allau internacional de xifres amb què obríem aquest article és mínima. I el potencial d’una autoritat d’aquest territori no és molt superior. Puigdemont no ho ignora, raó per la qual només pot aspirar a planificar les seves incursions per no restar ni dividir, ja que sumar o multiplicar és impossible.
Això és el que ha passat a internet durant cadascun dels 527.040 minuts de 2016. Davant d’aquest tràfec, els polítics i càrrecs públics del segle XXI tenen dues opcions: mantenir-se’n al marge i deixar que un professional els administri la presència digital al 100% o arriscar-se a navegar pel ciberespai empunyant sovint el timó.
Malgrat que la socorreguda metàfora marinera ens duria a la ment el penúltim president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, un gran amant d’aquests símils carrinclons, en aquesta ocasió ens referirem al seu successor, Carles Puigdemont, que va exercir el periodisme abans de ser alcalde de Girona i de dirigir el destí dels catalans en una de les èpoques més incertes de la història recent.
Atributs de marca
L’estil de Mas solia ser rígid i el seu to amb els mitjans —clàssics o nous—, igualment encarcarat, robòtic en la pitjor accepció del terme. Puigdemont es relaciona amb una major naturalitat amb informadors i usuaris tecnològics. Afronta les preguntes i les interpel·lacions —i, si toca, els improperis i els insults— amb seguretat i domini de les plataformes. S’ha construït un perfil definit i, amb l’assessorament de l’excommunity manager del Consistori gironí, Aleix Clarió, l’alimenta amb coherència.
Conserva uns atributs de marca —amb una evident tendència a la incontinència— que permeten que tothom l’identifiqui sense problemes: a l’Ajuntament, al Palau de la Generalitat o en un mitjà de comunicació. Parlant estrictament en clau de màrqueting polític, la seva esposa, Marcela Topor, també periodista, opera com un complement ambivalent: de tarannà discret, va haver de participar en la conversa sui gèneris de TV3 amb la tertuliana sistèmica Pilar Rahola. L’intent, orgànic sense dissimular-ho, no va funcionar.
En l’últim programa d’El gran dictat, la temptativa del president —una barreja del Puigdemont de debò i la caricatura del Polònia—va anar millor. Els mitjans se’n van fer ressò i les xarxes en van anar plenes. I el Dia dels Innocents, Puigdemont feia broma des de Facebook amb l’anunci que traslladaria a la seva ciutat la Conselleria de Presidència. Un altre hit virtual. D’això es tractava.
L’estratègia impossible
No ens enganyem: els principals destinataris d’aquests missatges segueixen sent els periodistes i els líders d’opinió —influencers— que tenen molt poc a veure amb el votant anònim. Aquestes personalitats, que salten del Parlament als platós de televisió i de Twitter als fòrums organitzats per bancs o diaris, són els responsables de l’agenda de l’audiència. Aquest extrem, el té en consideració cada dia qualsevol polític —per mediocre que sigui— i qualsevol periodista —per antiquat que s’hagi quedat—.
Si un governant és alhora periodista, en teoria hi juga amb avantatge. Aquest és el cas de Puigdemont. Encara es pot practicar la política d’envergadura i llarg abast sense implicar-se amb convicció en les xarxes socials. Però, si es dóna aquest pas, tal com està la situació a l’Estat, es guanyen més punts sent —i semblant— genuí que únicament prudent. L’autenticitat encoratja els seguidors i indigna els detractors, i aquesta segona reacció és la que proporciona més punts digitals. No hi ha res que regali tanta visibilitat online com la crítica soferta.
Quan s’ocupa una posició com la del president de la Generalitat, rarament es pot desenvolupar una estratègia amb què s’obtinguin més adhesions. Tot i que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, té gairebé el triple de followers a Twitter que Carles Puigdemont, el gironí i el seu partit es poden consolar pensant que la quantitat no és sempre el més rellevant. Per exemple, avui sabem que els analistes entusiastes van sobrevalorar el paper de la tecnologia en l’esclat de l’anomenada Primavera Àrab (entre 2010 i 2013) i en el 15M espanyol (2011).
En mans de consultors espavilats
Un grapat de consultors espavilats i una colla de polítics inconscients han propiciat que, a casa nostra, s’hagi atorgat una magnificència ridícula a les xarxes, els dispositius mòbils, etc. És obvi que són importants en múltiples esferes i sectors, no obstant, de moment, no són miraculosos. En aquest context, el president català s’ha estalviat algunes frustracions perquè, amb els seus pros i contres, es comporta com un professional dels mitjans i un usuari digital avesat, no pas com el client incaut de bruixots hiperconnectats.
L’assagista Evgeny Morozov, sempre agre i primmirat, aclareix que la “democratització de l’accés” no equival a la “democratització de la societat”. O sigui, la capacitat dels habitants d’un petit país del sud d’Europa d’incidir en l’allau internacional de xifres amb què obríem aquest article és mínima. I el potencial d’una autoritat d’aquest territori no és molt superior. Puigdemont no ho ignora, raó per la qual només pot aspirar a planificar les seves incursions per no restar ni dividir, ja que sumar o multiplicar és impossible.