09
de gener
del
2017
Actualitzat
el
10
de gener
a les
7:24h
Per primer cop des del triomf de la Revolució islàmica a l’Iran, el 1979, quan el país vagi a votar en les eleccions presidencials del maig proper, Akbar Haixemi Rafsanjani no hi jugarà cap paper. Una crisi cardíaca s’ha endut aquest cap de setmana el dirigent més hàbil del règim, l’home present en quasi tots els grans episodis que han conformat l’Iran des de l’entronització de l’aiatol·là Khomeini. Era, per damunt de tot, un realista que va saber donar a la República xiïta una flexibilitat política que l’ha fet mantenir-se enmig d’un munt de crisis i contradiccions internes.
La trajectòria de Rafsanjani permet seguir la història de l’Iran de les darreres dècades. Format a la ciutat santa xiïta de Qom, com tots els aspirants a la dignitat religiosa dins del xiïsme iranià, va fer costat a Khomeini des de molt abans del seu triomf. Opositor a la monarquia de Reza Pahlevi, autoritària i occidentalista, des del 1979 va esdevenir un aliat del guia espiritual en totes les batalles internes dels primers anys del règim. El va ajudar a eliminar els sectors laics de l’oposició a la monarquia, aplegats en el Front Nacional, va ser determinant en la derrota del president Bani Sadr, un modernista d’esquerres que va intentar fer compatible les bases khomeinistes del sistema amb una política de reformes socials. I finalment, el 1989, va ser elegit president de la República.
Un conservador amb olfacte
Ho va ser durant dos mandats, ja sense la presència de Khomeini. El sistema polític iranià, de gran complexitat institucional, va establir la figura del guia suprem, una mena de cap religiós i polític que està per damunt del president i del govern, i que és designat per un anomenat Comitè d’Experts. Des de la mort de Khomeini és Ali Khamenei, guardià de l’ortodòxia del règim. La cohabitació entre ell i Rafsanjani mai ha estat fàcil, però ja aleshores aquest va demostrar la seva capacitat per sobreviure a totes les vicissituds. Sent un conservador, Rafsanjani va aparèixer com un polític flexible i pragmàtic. Va entendre que calia posar fi a la guerra amb l’Iraq de Saddam Hussein, que va destrossar el país els anys vuitanta. I va engegar un programa de modernització de l’economia de caire liberal i privatitzador.
El 1997 va esgotar els seus vuit anys de govern. L’Iran era una societat inquieta en aquell moment, en què les desigualtats socials ben visibles dificultaven el control social del règim. Però Rafsanjani va saber trobar un successor per a l’ocasió, el clergue Khatami, que s’havia guanyat fama de polític honest i liberal com a ministre de Cultura, popular entre els joves de les ciutats i amb marca reformista. Khatami va governar també durant dos mandats en els quals va suavitzar la retòrica antioccidentalista de l’Iran. Però les bases del règim van seguir intactes. El 2005, amb el triomf de Mahmud Ahmadinejad, un populista sorgit de la Guàrdia de la Revolució, khomeinista radical, va suposar el retorn a la retòrica dels anys vuitanta.
Les manifestacions de l’any 2009, quan un sector de la població, la més jove i urbana, va protestar pel resultat electoral que reelegia Ahmadinejad i que era vist com a fraudulent, van posar a prova l’estabilitat del sistema. Col·locat entre la paret del règim i d’Ali Khamenei i l’espasa de la pressió popular, Rafsanjani, que presidia el Consell d’Experts (que pot en casos excepcionals fins i tot destituir el guia suprem), es va haver de mullar. En aquell instant, intuint el perill que corria la República islàmica, va fer costat als manifestants i a l’esperit de reforma, però va evitar trencar amb el guia suprem.
Darrere de l'actual president
Ahmadinejad va romandre en el poder, però Rafsanjani va començar a treballar amb els altres sectors reformistes per buscar un altre Khatami. Rafsanjani va perdre la presidència del Consell d’Experts, però els aiatol·làs han estat sempre perspicaços i no van voler marginar del tot Rafsanjani, que va ser consolat amb la presidència d’un altre organisme, el Consell de Discerniment, una mena de senat consultiu. L’any 2013, el règim tenia moltes ganes de tancar les ferides que va suposar la reelecció d’Ahmadinejad, i el reformista Hassan Rouhani va ser elegit president.
Amb l’elecció de Rouhani, Rafsanjani tornava a guanyar. S’imposava un clergue moderat, realista, amb voluntat d’apaivagar les tensions amb els Estats Units i la Unió Europea. D’aquesta aposta per la suavitat en les formes, vindria l’acord sobre el programa nuclear iranià signat per Teheran amb els EUA i la comunitat internacional, que suposa la fi de les sancions econòmiques i un terreny més abonat per a la cohesió interna a l’Iran. Caldrà veure si la desaparició de l’astut Rafsanjani afebleix Rouhani de cara a la reelecció a la qual aspira. Però amb el polític desaparegut, els aiatol·làs perden un dels estrategues de la seva supervivència.
La trajectòria de Rafsanjani permet seguir la història de l’Iran de les darreres dècades. Format a la ciutat santa xiïta de Qom, com tots els aspirants a la dignitat religiosa dins del xiïsme iranià, va fer costat a Khomeini des de molt abans del seu triomf. Opositor a la monarquia de Reza Pahlevi, autoritària i occidentalista, des del 1979 va esdevenir un aliat del guia espiritual en totes les batalles internes dels primers anys del règim. El va ajudar a eliminar els sectors laics de l’oposició a la monarquia, aplegats en el Front Nacional, va ser determinant en la derrota del president Bani Sadr, un modernista d’esquerres que va intentar fer compatible les bases khomeinistes del sistema amb una política de reformes socials. I finalment, el 1989, va ser elegit president de la República.
Un conservador amb olfacte
Ho va ser durant dos mandats, ja sense la presència de Khomeini. El sistema polític iranià, de gran complexitat institucional, va establir la figura del guia suprem, una mena de cap religiós i polític que està per damunt del president i del govern, i que és designat per un anomenat Comitè d’Experts. Des de la mort de Khomeini és Ali Khamenei, guardià de l’ortodòxia del règim. La cohabitació entre ell i Rafsanjani mai ha estat fàcil, però ja aleshores aquest va demostrar la seva capacitat per sobreviure a totes les vicissituds. Sent un conservador, Rafsanjani va aparèixer com un polític flexible i pragmàtic. Va entendre que calia posar fi a la guerra amb l’Iraq de Saddam Hussein, que va destrossar el país els anys vuitanta. I va engegar un programa de modernització de l’economia de caire liberal i privatitzador.
El 1997 va esgotar els seus vuit anys de govern. L’Iran era una societat inquieta en aquell moment, en què les desigualtats socials ben visibles dificultaven el control social del règim. Però Rafsanjani va saber trobar un successor per a l’ocasió, el clergue Khatami, que s’havia guanyat fama de polític honest i liberal com a ministre de Cultura, popular entre els joves de les ciutats i amb marca reformista. Khatami va governar també durant dos mandats en els quals va suavitzar la retòrica antioccidentalista de l’Iran. Però les bases del règim van seguir intactes. El 2005, amb el triomf de Mahmud Ahmadinejad, un populista sorgit de la Guàrdia de la Revolució, khomeinista radical, va suposar el retorn a la retòrica dels anys vuitanta.
Les manifestacions de l’any 2009, quan un sector de la població, la més jove i urbana, va protestar pel resultat electoral que reelegia Ahmadinejad i que era vist com a fraudulent, van posar a prova l’estabilitat del sistema. Col·locat entre la paret del règim i d’Ali Khamenei i l’espasa de la pressió popular, Rafsanjani, que presidia el Consell d’Experts (que pot en casos excepcionals fins i tot destituir el guia suprem), es va haver de mullar. En aquell instant, intuint el perill que corria la República islàmica, va fer costat als manifestants i a l’esperit de reforma, però va evitar trencar amb el guia suprem.
Darrere de l'actual president
Ahmadinejad va romandre en el poder, però Rafsanjani va començar a treballar amb els altres sectors reformistes per buscar un altre Khatami. Rafsanjani va perdre la presidència del Consell d’Experts, però els aiatol·làs han estat sempre perspicaços i no van voler marginar del tot Rafsanjani, que va ser consolat amb la presidència d’un altre organisme, el Consell de Discerniment, una mena de senat consultiu. L’any 2013, el règim tenia moltes ganes de tancar les ferides que va suposar la reelecció d’Ahmadinejad, i el reformista Hassan Rouhani va ser elegit president.
Amb l’elecció de Rouhani, Rafsanjani tornava a guanyar. S’imposava un clergue moderat, realista, amb voluntat d’apaivagar les tensions amb els Estats Units i la Unió Europea. D’aquesta aposta per la suavitat en les formes, vindria l’acord sobre el programa nuclear iranià signat per Teheran amb els EUA i la comunitat internacional, que suposa la fi de les sancions econòmiques i un terreny més abonat per a la cohesió interna a l’Iran. Caldrà veure si la desaparició de l’astut Rafsanjani afebleix Rouhani de cara a la reelecció a la qual aspira. Però amb el polític desaparegut, els aiatol·làs perden un dels estrategues de la seva supervivència.