06
de gener
del
2017
Actualitzat
el
07
de gener
a les
10:01h
No falla mai. Per les vacances de Nadal Mr. Bean sempre torna. És un clàssic de TV3, sempre desempolsegat amb bon criteri, sempre nou i jove com el primer dia, com un enciam fresc recent collit de l'hort. Cap a quarts de vuit de la tarda és una hora meravellosa per a tornar a veure el clown gloriós de Rowan Atkinson. Si teniu fills i els voleu bé, aferreu-los a la tele i que aprenguin coses bones.
Pot sonar a decisió còmoda, a recurs fàcil, a pilot automàtic. Què posem a les tardes per omplir la graella? Mr. Bean, per suposat! Durant molts anys a l'estiu s'ha fet amb Plats bruts i era oli en un llum. Hi ha situacions d'aquest tipus en què les teles no actuen de mala fe, potser sí que amb cert conformisme però quan el material és de tan contrastada qualitat qui és capaç de retreure'ls-ho? Fer-ho seria de burros.
Si un és seguidor de Rowan Atkinson i ha vist els seus fabulosos stand up xous dels anys vuitanta hi sabrà detectar les llavors de la seva creació més memorable. I si com qui signa aquestes línies, és un fanàtic de les pel·lícules de James Bond, sens dubte recordarà que a Mai diguis mai més (1983) -aquell retorn "no oficial" de Sean Connery al paper de la seva vida- Atkinson hi dóna vida a un agent secret pocatraça i maldestre que és un claríssim precursor de Bean.
Des del primer cop que el vaig veure en pantalla, devia ser en la seva primera emissió per TV3, intueixo que a mitjans dels noranta, vaig entendre que allò era important. Que la geometria dels seus gags era mil·limètrica, que les ganyotes del seu rostre eren ganyotes de l'ànima, que ens estava parlant sobre la felicitat i la insatisfacció humanes, que som i sempre serem uns nens, que l'humor és el més eficaç antídot contra la barbàrie, que la solitud és alhora un bàlsam i una condemna, que de paradoxes tracta la vida.
Una d'aquestes tardes de primers de gener vaig encendre la tele amb tota la intenció per a empassar-me una píndola d'aquest estimat amic. I quina sort vaig tenir! Vaig ensopegar amb la que segurament és la seva obra mestra, el capítol que conté les que tal vegada siguin les seves tres millors històries: l'examen, la platja i la missa. Al fragment de l'examen, s'ha estudiat el temari de trigonometria però només treu del sobre el paper amb les preguntes del temari de càlcul. La seva desesperació és terrible. No l'ajuden les dues dotzenes de bolígrafs que s'ha tret de la butxaca per a impressionar el seu company de pupitre. Tampoc la Pantera Rosa gegant que li fa companyia. Intenta copiar, es tira per terra, dissimula -que important que és l'acció de dissimular en Mr. Bean!!!- però no hi ha manera. El temps s'acaba i la frustració va en augment. La frustració és, en efecte, un tema rellevant en la cosmologia.
A la platja, es vol posar el banyador però li fa vergonya que el seu veí de tovallola el vegi. En lloc d'anar-se'n uns metres més enrere o buscar un indret més arrecerat, es canvia a pocs metres fent tots els equilibris del món. Al final, resulta que el veí és cec. La feina feta en va, la tenacitat que no funciona, l'esforç sense recompensa. Situacions que es repeteixen en la seva vida de penúries i somriures.
I la traca final és a missa. Quan ha de cantar no se sap la lletra de les oracions, tan sols la tornada i entona els "al·leluia" a crits. Impossible no confraternitzar-hi. Li ve un esternut inoportú i passa un calvari per amagar els mocs dins la butxaca de l'americana. I com que s'avorreix mortalment ha de fer esforços titànics per no quedar-se adormit. No ho aconsegueix, és clar. Totes les essències de la condició humana concentrades en un esquetx de cinc minuts per emmarcar.
També hi ha l'episodi de Cap D'any -potser el més trist de tots-, el de la bugaderia, el de pintar la casa, el del parc i la paperera, el de l'entrepà de sardina, el de l'steak tartar al restaurant, el de la recepció a la Reina d'Anglaterra, el dels grans magatzems, el de la piscina, el del parc d'atraccions, el de la pel·lícula de terror, el de la sala d'espera del metge, el del dentista... Una llista a rebentar de riallades, profunditat i calat.
Llarga vida al senyor Bean! Que no falli cap any a les nostres vides. Que a TV3 sempre se'ls acudeixi la bona idea de reposar els episodis. Per mi com si els emeten cada dia en un bucle infinit. Sempre vindrà de gust, mai es farà gran. Sempre envellirem junts. Bon dia de Reis, Mr. Bean. Bon dia de Reis a tothom!
Pot sonar a decisió còmoda, a recurs fàcil, a pilot automàtic. Què posem a les tardes per omplir la graella? Mr. Bean, per suposat! Durant molts anys a l'estiu s'ha fet amb Plats bruts i era oli en un llum. Hi ha situacions d'aquest tipus en què les teles no actuen de mala fe, potser sí que amb cert conformisme però quan el material és de tan contrastada qualitat qui és capaç de retreure'ls-ho? Fer-ho seria de burros.
Si un és seguidor de Rowan Atkinson i ha vist els seus fabulosos stand up xous dels anys vuitanta hi sabrà detectar les llavors de la seva creació més memorable. I si com qui signa aquestes línies, és un fanàtic de les pel·lícules de James Bond, sens dubte recordarà que a Mai diguis mai més (1983) -aquell retorn "no oficial" de Sean Connery al paper de la seva vida- Atkinson hi dóna vida a un agent secret pocatraça i maldestre que és un claríssim precursor de Bean.
Des del primer cop que el vaig veure en pantalla, devia ser en la seva primera emissió per TV3, intueixo que a mitjans dels noranta, vaig entendre que allò era important. Que la geometria dels seus gags era mil·limètrica, que les ganyotes del seu rostre eren ganyotes de l'ànima, que ens estava parlant sobre la felicitat i la insatisfacció humanes, que som i sempre serem uns nens, que l'humor és el més eficaç antídot contra la barbàrie, que la solitud és alhora un bàlsam i una condemna, que de paradoxes tracta la vida.
Una d'aquestes tardes de primers de gener vaig encendre la tele amb tota la intenció per a empassar-me una píndola d'aquest estimat amic. I quina sort vaig tenir! Vaig ensopegar amb la que segurament és la seva obra mestra, el capítol que conté les que tal vegada siguin les seves tres millors històries: l'examen, la platja i la missa. Al fragment de l'examen, s'ha estudiat el temari de trigonometria però només treu del sobre el paper amb les preguntes del temari de càlcul. La seva desesperació és terrible. No l'ajuden les dues dotzenes de bolígrafs que s'ha tret de la butxaca per a impressionar el seu company de pupitre. Tampoc la Pantera Rosa gegant que li fa companyia. Intenta copiar, es tira per terra, dissimula -que important que és l'acció de dissimular en Mr. Bean!!!- però no hi ha manera. El temps s'acaba i la frustració va en augment. La frustració és, en efecte, un tema rellevant en la cosmologia.
A la platja, es vol posar el banyador però li fa vergonya que el seu veí de tovallola el vegi. En lloc d'anar-se'n uns metres més enrere o buscar un indret més arrecerat, es canvia a pocs metres fent tots els equilibris del món. Al final, resulta que el veí és cec. La feina feta en va, la tenacitat que no funciona, l'esforç sense recompensa. Situacions que es repeteixen en la seva vida de penúries i somriures.
I la traca final és a missa. Quan ha de cantar no se sap la lletra de les oracions, tan sols la tornada i entona els "al·leluia" a crits. Impossible no confraternitzar-hi. Li ve un esternut inoportú i passa un calvari per amagar els mocs dins la butxaca de l'americana. I com que s'avorreix mortalment ha de fer esforços titànics per no quedar-se adormit. No ho aconsegueix, és clar. Totes les essències de la condició humana concentrades en un esquetx de cinc minuts per emmarcar.
També hi ha l'episodi de Cap D'any -potser el més trist de tots-, el de la bugaderia, el de pintar la casa, el del parc i la paperera, el de l'entrepà de sardina, el de l'steak tartar al restaurant, el de la recepció a la Reina d'Anglaterra, el dels grans magatzems, el de la piscina, el del parc d'atraccions, el de la pel·lícula de terror, el de la sala d'espera del metge, el del dentista... Una llista a rebentar de riallades, profunditat i calat.
Llarga vida al senyor Bean! Que no falli cap any a les nostres vides. Que a TV3 sempre se'ls acudeixi la bona idea de reposar els episodis. Per mi com si els emeten cada dia en un bucle infinit. Sempre vindrà de gust, mai es farà gran. Sempre envellirem junts. Bon dia de Reis, Mr. Bean. Bon dia de Reis a tothom!