09
de gener
del
2017
Actualitzat
a les
10:16h
“Ells ens odien i ens assassinen. Ningú no ens protegeix. Els nostres líders ens traeixen i ens cal una revolució política”. Després de l’atemptat contra una fira nadalenca a Berlín el 20 de desembre que va costar la vida a dotze persones, el líder de l’extrema dreta holandesa, Geert Wilders, va fer aquestes declaracions. Segons algunes enquestes, la seva formació, el Partit de la Llibertat (PVV), que és ara la tercera força del país, tindrà uns magnífics resultats en les eleccions generals a celebrar el 15 de març, a cavall de la xenofòbia i d’un discurs demagògic molt primari però efectiu.
La política europea està pendent de l’inici de la negociació del Brexit i de les eleccions a França a la primavera, i Alemanya, a la tardor, que definiran la correlació de forces i els lideratges en el si de la Unió Europea. Però abans vota Holanda. I les eleccions vénen carregades de tensió.
El regne dels Països Baixos, que aquest és el nom oficial del país, és un dels sis estats fundadors de la Comunitat Europea. Pertany al seu cor. Però els darrers temps s’ha obert pas en l’opinió un corrent antieuropeista que ha acollit amb simpatia el resultat del referèndum sobre el Brexit al Regne Unit. “És una primavera patriòtica”, així va definir Wilders la decisió dels ciutadans britànics de desvincular-se de la UE.
Una classe política desgastada
Com a molts altres països, la classe política holandesa està desgastada. Històricament, els grans partits han estat la Crida Democristiana (CDA), que aplega corrents catòlics i protestants, i els laboristes del PvdA, seguits en tercer lloc pel Partit Popular de la Llibertat i la Democràcia (VVD), que és una força de dreta liberal. L’erosió de laboristes i democristians ja va fer que en les eleccions del 2010 quedés en primer lloc el VVD i que el seu líder, Mark Rutte, fos primer ministre. En aquelles eleccions ja van produir-se canvis sensibles, ja que el partit de Wilders va quedar en tercer lloc superant els democristians.
Rutte va formar un govern amb els democristians, però va pactar també amb Wilders, qui des de fora va donar-los suport. Per aconseguir els seus vots, va endurir la política migratòria, dificultant el reagrupament familiar i les condicions per al matrimoni amb estrangers extracomunitaris. Però les retallades socials de Rutte van fer que Wilders, que no vol aparèixer donant suport a cap mesura impopular, li retirés el seu suport i forcés noves eleccions el 2012.
Wilders va baixar del 15,40% del 2010 (24 diputats de 150 a la cambra baixa) al 10% i 15 escons. Rutte va poder formar un govern de gran coalició amb els laboristes que s’ha mantingut en tota la legislatura, però que pateix el cost de la gestió de la crisi.
El llegat de Pim Fortuyn
Geert Wilders no ha estat el primer a enarborar la bandera de la xenofòbia. El 2002, en plena campanya electoral, era assassinat Pim Fortuyn, el primer dirigent polític que va qüestionar el model multicultural holandès i la política d’acollida a la immigració. El responsable del crim va ser un jove radical vinculat a causes ecologistes. Però la mort violenta de Fortuyn ja va col·locar la immigració en el nucli de la discussió política. L’anomenada Llista Fortuyn va tenir un èxit electoral efímer i va acabar esmicolant-se. Però Wilders, aleshores militant del partit de Rutte, va veure el rèdit que podia obtenir d’un discurs similar. L’assassinat per un islamista radical del cineasta Theo Van Gogh –que havia fet un film sobre Fortuyn- va abonar encara més el terreny.
Com també ha succeït a Alemanya, la gran coalició ha ajudat l’extrema dreta a erigir-se en la veu de l’oposició. Després, els estralls de la crisi econòmica han fet la resta. I per acabar-ho d’adobar, les mancances del projecte europeu han nodrit el sarró electoral de les fórmules extremistes.
Amb Donald Trump
Wilders ha agafat el llegat de Fortuyn i, amb un estil més groller, ha dut el seu VVD a una posició guanyadora. Proposa prohibir el mocador al cap en els llocs públics, tancar totes les mesquites, defineix l’Alcorà com un nou Mein Kampf i reclama un referèndum sobre el Nexit (el Brexit neerlandès), malgrat que per als holandesos, abandonar la UE seria com marxar de casa. No hi ha mesura demagògica que li sigui aliena i aprofita totes les escletxes possibles. Malgrat el seu fons ultraliberal (fa un discurs antiimpostos), Wilders busca vots entre els sectors més afectats per les retallades i proposa que la jubilació, que a partir del 2025 serà als 67 anys, torni als 65.
Va contemplar amb eufòria l’ascens de Donald Trump i va assistir a la Convenció Republicana a l’estiu, per admirar el candidat nominat. Ara, el 15 de març, espera recollir els fruits de l’onada de descontent que s’estén pel continent i poder condicionar, si més no, la formació del nou govern holandès. Els seus amics del Front Nacional francès esperen d’ell un bon resultat, que seria un impuls a les aspiracions de Marine Le Pen.
La petjada feixista
Holanda ha consolidat una imatge de país modern i liberal. La ciutat d’Amsterdam ha esdevingut símbol de valors de cosmopolitisme i llibertats civils. Però la història d’Holanda també presenta pàgines obscures. El país va ser ocupat el 1940 per les tropes de Hitler i va trobar, com a tot arreu, un sector col·laboracionista. De fet, des d’inicis dels anys trenta havia hagut un Moviment Nacional Socialista amb un líder molt actiu, Anton Mussert. Després, el record del nazisme s’ha fet present en algun moment. Va ser molt polèmic el matrimoni de l’aleshores princesa Beatriu, després reina, amb el príncep alemany Claus von Amsberg, que havia estat oficial del Tercer Reich i membre de les Joventuts Hitlerianes. Val a dir que la família reial holandesa es va oposar a Hitler.
Pel que fa als enllaços de la dinastia regnant, no hi ha hagut massa sort. L’actual monarca, Guillem Alexandre, es va casar amb l’argentina Máxima Zorreguieta, filla de Jorge Horacio Zorreguieta, exministre de la dictadura militar del general Videla, cosa que va generar una encesa controvèrsia entre els sectors més progressistes del país. Però pel que es veu, no tothom es va sentir incòmode.
La política europea està pendent de l’inici de la negociació del Brexit i de les eleccions a França a la primavera, i Alemanya, a la tardor, que definiran la correlació de forces i els lideratges en el si de la Unió Europea. Però abans vota Holanda. I les eleccions vénen carregades de tensió.
El regne dels Països Baixos, que aquest és el nom oficial del país, és un dels sis estats fundadors de la Comunitat Europea. Pertany al seu cor. Però els darrers temps s’ha obert pas en l’opinió un corrent antieuropeista que ha acollit amb simpatia el resultat del referèndum sobre el Brexit al Regne Unit. “És una primavera patriòtica”, així va definir Wilders la decisió dels ciutadans britànics de desvincular-se de la UE.
Una classe política desgastada
Com a molts altres països, la classe política holandesa està desgastada. Històricament, els grans partits han estat la Crida Democristiana (CDA), que aplega corrents catòlics i protestants, i els laboristes del PvdA, seguits en tercer lloc pel Partit Popular de la Llibertat i la Democràcia (VVD), que és una força de dreta liberal. L’erosió de laboristes i democristians ja va fer que en les eleccions del 2010 quedés en primer lloc el VVD i que el seu líder, Mark Rutte, fos primer ministre. En aquelles eleccions ja van produir-se canvis sensibles, ja que el partit de Wilders va quedar en tercer lloc superant els democristians.
Rutte va formar un govern amb els democristians, però va pactar també amb Wilders, qui des de fora va donar-los suport. Per aconseguir els seus vots, va endurir la política migratòria, dificultant el reagrupament familiar i les condicions per al matrimoni amb estrangers extracomunitaris. Però les retallades socials de Rutte van fer que Wilders, que no vol aparèixer donant suport a cap mesura impopular, li retirés el seu suport i forcés noves eleccions el 2012.
Wilders va baixar del 15,40% del 2010 (24 diputats de 150 a la cambra baixa) al 10% i 15 escons. Rutte va poder formar un govern de gran coalició amb els laboristes que s’ha mantingut en tota la legislatura, però que pateix el cost de la gestió de la crisi.
El llegat de Pim Fortuyn
Geert Wilders no ha estat el primer a enarborar la bandera de la xenofòbia. El 2002, en plena campanya electoral, era assassinat Pim Fortuyn, el primer dirigent polític que va qüestionar el model multicultural holandès i la política d’acollida a la immigració. El responsable del crim va ser un jove radical vinculat a causes ecologistes. Però la mort violenta de Fortuyn ja va col·locar la immigració en el nucli de la discussió política. L’anomenada Llista Fortuyn va tenir un èxit electoral efímer i va acabar esmicolant-se. Però Wilders, aleshores militant del partit de Rutte, va veure el rèdit que podia obtenir d’un discurs similar. L’assassinat per un islamista radical del cineasta Theo Van Gogh –que havia fet un film sobre Fortuyn- va abonar encara més el terreny.
Com també ha succeït a Alemanya, la gran coalició ha ajudat l’extrema dreta a erigir-se en la veu de l’oposició. Després, els estralls de la crisi econòmica han fet la resta. I per acabar-ho d’adobar, les mancances del projecte europeu han nodrit el sarró electoral de les fórmules extremistes.
Amb Donald Trump
Wilders ha agafat el llegat de Fortuyn i, amb un estil més groller, ha dut el seu VVD a una posició guanyadora. Proposa prohibir el mocador al cap en els llocs públics, tancar totes les mesquites, defineix l’Alcorà com un nou Mein Kampf i reclama un referèndum sobre el Nexit (el Brexit neerlandès), malgrat que per als holandesos, abandonar la UE seria com marxar de casa. No hi ha mesura demagògica que li sigui aliena i aprofita totes les escletxes possibles. Malgrat el seu fons ultraliberal (fa un discurs antiimpostos), Wilders busca vots entre els sectors més afectats per les retallades i proposa que la jubilació, que a partir del 2025 serà als 67 anys, torni als 65.
Va contemplar amb eufòria l’ascens de Donald Trump i va assistir a la Convenció Republicana a l’estiu, per admirar el candidat nominat. Ara, el 15 de març, espera recollir els fruits de l’onada de descontent que s’estén pel continent i poder condicionar, si més no, la formació del nou govern holandès. Els seus amics del Front Nacional francès esperen d’ell un bon resultat, que seria un impuls a les aspiracions de Marine Le Pen.
La petjada feixista
Holanda ha consolidat una imatge de país modern i liberal. La ciutat d’Amsterdam ha esdevingut símbol de valors de cosmopolitisme i llibertats civils. Però la història d’Holanda també presenta pàgines obscures. El país va ser ocupat el 1940 per les tropes de Hitler i va trobar, com a tot arreu, un sector col·laboracionista. De fet, des d’inicis dels anys trenta havia hagut un Moviment Nacional Socialista amb un líder molt actiu, Anton Mussert. Després, el record del nazisme s’ha fet present en algun moment. Va ser molt polèmic el matrimoni de l’aleshores princesa Beatriu, després reina, amb el príncep alemany Claus von Amsberg, que havia estat oficial del Tercer Reich i membre de les Joventuts Hitlerianes. Val a dir que la família reial holandesa es va oposar a Hitler.
Pel que fa als enllaços de la dinastia regnant, no hi ha hagut massa sort. L’actual monarca, Guillem Alexandre, es va casar amb l’argentina Máxima Zorreguieta, filla de Jorge Horacio Zorreguieta, exministre de la dictadura militar del general Videla, cosa que va generar una encesa controvèrsia entre els sectors més progressistes del país. Però pel que es veu, no tothom es va sentir incòmode.