Ernest Maragall: «Amb un referèndum, Europa no podrà seguir dient que es tracta d'una qüestió interna»

Ha estat regidor a l'Ajuntament de Barcelona, conseller d'Educació, diputat al Parlament i, des del maig del 2015 fins el desembre passat, ha estat eurodiputat, però Ernest Maragall (Barcelona, 1943) no perd les ganes de fer política. Reflex d'una part de la societat que, des d'un federalisme catalanista vinculat al PSC ha fet el salt a l'independentisme i tesis properes a ERC (va anar a Brussel·les de la mà de la coalició entre els republicans i NECat, partit que va impulsar quan va abandonar els socialistes). A partir d'ara, col·laborarà amb la Fundació Catalunya Europa per reflexionar i col·laborar amb dos nivells institucionals que l'apassionen: a nivell nacional, per defensar el referèndum amb dents i ungles, i a nivell continental, per pressionar per un pas endavant cap a una major integració amb accent progressista. Són dos elements que l'apassionen i sobre els quals ha reflexionat en aquesta entrevista amb NacióDigital.

- En la seva última intervenció al Parlament Europeu, va dir que era optimista conforme "el somni europeu encara és possible". A què respon aquesta confiança?

- La millor manera d'entendre el present és estudiar història, i la millor manera de construir el futur és intentar no caure en els errors de diagnòstic del que ens passa. Massa cops ens fixem més en els efectes que en les causes. I Europa té una història magnífica però contradictòria, i en aquests moments es troba en un punt d'inflexió. Els europeus podem decidir tirar endavant, recuperar l'impuls positiu i creatiu i acabar de construir una Unió Europea (UE) política, econòmica i social basada en l'equitat, el respecte, la llibertat i la democràcia, o pot retornar a un escenari d'estats nació, d'interessos legítims però contradictoris amb el que demana el món d'Europa. El món demana una Europa forta, activa i líder en molts sentits. Líder de canvi, de construcció social adequada a la globalització, al canvi climàtic, la qüestió dels refugiats, els conflictes i la pau al món...

- Però entén que, en un moment com l'actual, el projecte de la UE pateixi cert descrèdit entre la ciutadania, amb qüestions com la gestió dels refugiats, les polítiques d'austeritat, el tracte a Grècia, casos d'evasió fiscal com els que vostè ha contribuït a denunciar...?

- De situacions concretes que ens afecten negativament i són un amplificador del pitjor de la UE és obvi n'hi ha i són suficients. La qüestió dels refugiats és la més dramàtica i contradictòria amb la història d'Europa, com si hagués renunciat al que l'hagués definit, com un retorn al vell nacionalisme d'estat, amb tancament de fronteres, rebuig del diferent, proteccionisme... Però això també és una qüestió de causes i efectes, respon a una història recent que hem de conèixer. La crisi dels refugiats ve també associada a les contradiccions del propi sistema euro -que va néixer carregat de febleses i insuficiències-, la interrupció del procés constitucional europeu, la crisi financera mundial primer i econòmica europea després -que va deconstruir la base del projecte social europeu-... D'aquí neix el rebuig al refugiat i al retorn a les fronteres pròpies com a element de seguretat.

Els grans fons d'inversió europeus no van tenir cap problema en alimentar la bombolla especulativa i ara exigeixen no perdre ni un euro dels que van invertir

- Algunes veus, com Joseph Stiglitz, apunten que el naixement de l'euro, sense una política fiscal i econòmica comuna, van blindar les polítiques d'austeritat.

- Sí, l'euro va néixer en un moment d'expansió econòmica que amaga les eventuals contradiccions internes, basat en una hipòtesi que la pròpia existència de l'euro i la bonança econòmica acabaria facilitant la convergència i l'equitat entre els diferents països. Era una hipòtesi errònia, sobretot en un moment en què la crisi del sobreendeutament i la crisi financera posen de manifest les febleses estructurals dels països del sud, que creixíem amb peus de fang, basant-nos en la construcció i en serveis i turisme barat. Aquesta és una part de la nostra responsabilitat, però també dels grans fons d'inversió europeus, que no van tenir cap problema en alimentar aquesta bombolla especulativa i que ara exigeixen no perdre ni un euro dels que van invertir.

- En principi, els poders polítics haurien d'aturar certes ànsies dels poders econòmiques. Fa prou la UE en aquesta línia i per redistribuir la riquesa?

- Patim de l'absència d'una estructura política veritable d'abast europeu que tingui la legitimitat, autoritat democràtica i lideratge suficient per prendre les decisions que cal per equilibrar aquestes operacions especulatives, els efectes d'una globalització que només és de capital i que ha arrasat tots els dics de contenció polítics. Hi ha manca de regulació òbvia en aquest terreny. A causa d'això, veiem com Alemanya, Holanda i els països nòrdics avancen cap a una direcció i els països com Grècia, Portugal o Espanya cap a una altra. L'àbsència de la capacitat de lideratge polític ha fet que s'accentuessin les desigualtats internes. L'acumulació de riquesa en l'1% més ric és escandalós, a nivell mundial i europeu. I aquí hi afegim el Brexit, un altre moviment de protecció d'un país que es creu suficient, amb voluntat volgudament egoista, que rebutja l'arribada de ciutadans europeus, un fet que abona la necessitat d'una reacció positiva i conscient d'això per part d'Alemanya, sobretot, i de França, però que exigeix que els grans països del sud col·laborin i no siguin només un llast o un pes mort que cal salvar.

Patim de l'absència d'una estructura política veritable d'abast europeu que tingui la legitimitat, autoritat democràtica i lideratge suficient per equilibrar els efectes d'una globalització que ha arrasat tots els dics de contenció polítics

- En un article que va publicar fa uns mesos a NacióDigital fa uns mesos amb Josep-Maria Terricabras, deia que el Parlament és més sensible a qüestions com la unió bancària o fiscal que no el Consell dels estats membres.

- Sí, hi ha un problema de no voler cedir sobirania.

- Mentre, el Parlament Europeu segueix sense capacitat d'iniciativa legislativa i el descrèdit dóna ales a l'euroescepticisme. En què es basa el seu optimisme conforme pot haver-ho una alternativa?

- No sé si en algun moment he dit que em sento optimista...

- En la seva darrera intervenció a l'Europarlament, deia que el somni europeu encara era possible.

- Hi ha un terreny clar d'expectatives polítiques possibles, tot i que no hi ha cap garantia que se segueixin. N'hi ha de negatives també, que es poden traduir en un conflicte militar. No dins de la UE, però que l'afecti. L'alternativa positiva implica compartir aquest diagnòstic i prendre decisions basades en la cessió de sobirania dels estats. En alguns terrenys caldria definir unes competències federals, i això inclou la política econòmica general -no només monetària, també fiscal i de grans inversions-.
 
- En una entrevista a NacióDigital, Andreu Mas-Colell apostava per una prestació d'atur comunitària.

- Per exemple, també. Una de les bases de la meva expectativa positiva és que tots aquests debats estan oberts en el Parlament Europeu, en la Comissió Europea i en el Consell Europeu. Tot i això, el Partit Popular Europeu s'hi resisteix de forma incomprensible.

- Un PPE que pot acabar president les tres institucions comunitàries.

- Això ja ho veurem, en 10 dies s'elegirà la presidència del Parlament Europeu. Però l'important no és qui les presideixi, sinó quin rumb prenen les tres institucions en política econòmica i fiscal, però també social o en defensa i seguretat, en base a compartir el que tenim ara. Com a suma dels seus estats, la UE és un enorme gastador en defensa militar. En canvi, ara els estats volen que la UE assumeixi algunes tasques de defensa amb el seu mínim pressupost. Europa ha de tenir un rol més actiu en conflictes com el de Síria, del qual va ser un causant remot, però expectador present. Hem de ser coherents amb la nostra responsabilitat. També per interès, perquè ens afecta. La gestió dels refugiats, de fet, és un altre exemple on caldria una actuació conjunta, no en base a imposar, però sí a establir mecanismes de solidaritat col·lectiva. Tres milions de refugiats entre 500 milions d'europeus no és cap esforç extraordinari, és una mesura perfectament possible que cal fer amb intel·ligència. Alemanya va acollir un milió de refugiats a l'inici de la crisi, fins que va constatar que estava sola, i va arribar l'acord amb Turquia.

Europa ha de tenir un rol més actiu en conflictes com el de Síria, del qual va ser un causant remot, però expectador present

- Quan diu que estem en un punt d'inflexió, l'opció negativa seria seguir com ara o la UE pot col·lapsar?

- La història demostra que hi ha situacions que es poden enquistar, però que acaben per desplegar les pitjors conseqüències en termes de divisió i feblesa o, al contrari, mecanismes de reacció que poden ser a través de partits democràtics o de deriva autoritària. Un dels riscos als quals estem abocats és que la qüestió del lideratge la resolguem en la línia de les èpoques més fosques de la història europea. Hi ha un risc de retorn als anys 30, al populisme, la xenofòbia...

- Està parlant d'un retorn del feixisme?

- Dels anys anteriors a la segona guerra mundial. Però al mateix temps, tot això està prou present al cap dels elements més conservadors, a la democràcia cristiana alemanya, i confio en una última reacció de sensatesa i europeisme positiu. Fa falta que Alemanya no només sigui una mena de model d'autoritat moral, que demani que tothom faci com ella, sinó que fa falta que prengui les decisions per tal que tothom creixi. Ara té un superàvit comercial enorme, està robant llocs de treball a la resta del món. El que ha de fer és créixer, en un sentit keynesià, invertir més, comprar més a la resta de països europeus. També en política, ha de ser líder per Europa, no només per als alemanys. I caldria una França més estable i potent i menys nacionalista, una Itàlia menys dispersa i un Regne Unit més generós i obert.

L'amenaça d'Europa ara és Le Pen, però el que més s'assembla a Le Pen, a Europa, és el PP

- El PP, en els seus documents congressuals, alerta que "la radicalització del nacionalisme és una amenaça que plana sobre la UE".

- Aquí s'haurien de mirar a ells mateixos. L'amenaça que plana sobre la UE és el nacionalisme dels vells estats, amb Espanya com una referència clara en aquest terreny, però també per part dels països de l'Est o Itàlia. L'amenaça d'Europa ara és Le Pen, però el que més s'assembla a Le Pen, a Europa, és el PP.

- En quin sentit?

- És un partit de dretes que ha anat sumant alguns dels elements més conservadors i tradicionalment associats a l'extrema dreta, i amb influència. Ja veurem com acaba el rol de José María Aznar. En tot cas, l'actuació d'Espanya en el terreny dels refugiats és aquesta. O en política econòmica, amb una actitud de tancament. I des del punt de vista de qualitat democràtica, Espanya torna a tenir una actuació basada en un model de democràcia limitada o controlada.
 
- Precisament, en la cimera del referèndum, vostè va demanar una presència més continuada per explicar-lo i situar-lo a l'agenda europea. Fins a quin punt la UE pot avalar o facilitar la celebració del referèndum?

- No facilitarà el referèndum, el pot acabar assumint o reconeixent, en funció de l'actitud anterior. La preparació s'ha de fer amb el conjunt d'elements que defineixen, en termes de garantia democràtica, aquest tipus de procediments. Si ho fem així i amb absoluta transparècia, implicació, presència i coneixement ple de les institucions europeus, tindrem bastant guanyada la batalla de reconeixement. No un reconeixement immediat dels resultats, sinó del referèndum com a concepte i com a realitat democràtica, i això pot ser un primer pas de la ratificació que hagin pres els catalans. L'important és que exercim el fur que ja tenim, el que no ens volen reconèixer. Tot veient les últimes preses de posició i dades, hi ha certa evidència que estem empatats. Per tant, jo els diria als partidaris del no que s'atreveixin a guanyar. Si és molt possible que guanyin, no passa res. El que passa és que tots aquests saben que el sol fet que s'atreveixin a guanyar implicarà que ja hem guanyat, perquè haurem aplicat el fur i no hi haurà marxa enrere. La batalla actual és per exercir el fur i no podem esperar que ens l'autoritzin, ho haurem de guanyar a pols.

- Té alguns consell per a l'equip que lidera Joan Ignasi Elena i que ha de buscar suports internacionals?

- No sóc ningú per donar consells a ningú.

- Ha estat eurodiputat mitja legislatura.

- La millor manera de defensar el referèndum, per part del conjunt de les institucions catalanes, és actuar encara més en termes europeus i per Europa. No només per explicar el nostre conflicte perquè ens protegeixin i entenguin, sinó perquè Europa constati fins a quin punt estem en condicions de ser un valor afegit en el debat urgent de construcció europea, en termes democràtics, de posició econòmica o de criteris de responsabilitat compartida. Disposats a recuperar tota la sobirania i cedir-ne la que convingui a nivell europeu, que formen part més de l'esperança que de l'amenaça. Els vells estats són una amenaça en la mesura que es neguen a cedir sobirania.

Jo els diria als partidaris del no que s'atreveixin a guanyar. Si és molt possible que guanyin. Però saben que el sol fet que s'hi atreveixin implicarà que ja hem guanyat, perquè haurem aplicat el fur i no hi haurà marxa enrere

- El fet que la CUP sigui el soci del Govern, essent un partit que aposta per sortir de la UE i no pagar una part del deute, resta?

- Això ha de formar part del debat interior. Si tots tinguessin la mateixa posició, a mi m'espantaria, alguna cosa estranya passaria. Que el debat interior inclogui aquesta òptica que representa la CUP de quina és la manera de relacionar-se amb la UE o què vol dir l'euro és coherent amb el que veiem cada dia al Parlament Europeu en relació amb eurodiputats del Moviment 5 Estrelles italià, però, en tot cas, aquest és un debat que s'ha de guanyar en el marc del procés d'enfortiment europeu. El dia que la UE decideixi tornar a creure en ella mateixa, enfortir la zona euro amb criteris de convergència i equitat, aquell dia guanyarem el debat, també aquí, incloent el sector que representa la CUP. La UE i el que ha representat l'euro han enviat tants senyals negatius que expliquen perquè certa gent pot arribar pensar que el millor remei és sortir-ne. Però cap a on? Cap a la soledat? Oi que és obvi que la CUP no ens proposa que siguem Suïssa? En un moment que ja és globalitzat i exigeix respostes globals el que hem de fer és construir la globalització que necessitem, no la que serveix als mercats, sinó la que els regula; no la que és víctima de l'especulació, sinó la que és capaç de construir la prosperitat, el creixement i l'equitat.

- Oriol Junqueras ha defensat diversos cops que la qüestió catalana no serà una qüestió unilateral o bilateral, sinó que serà multilateral, i que les institucions europees, els tenidors de deute o els mercats financers tindran alguna cosa a dir.

- Hi estic d'acord. Si fem les coses bé i definim l'escenari de fets, no només d'aspiracions i de drets formal, amb una decisió presa democràticament, sí que estarem en condicions de reclamar i obtenir una mediació internacional i europea en primer terme que permeti plantejar les coses obertament i amb la voluntat de solució definitiva. No és imaginable que Europa pugui seguir dient que això es tracta d'una qüestió interna. Tindrà el tractament, atenció, mediació i solució que s'ha produït en altres moments històrics, sense cap dubte.

El sol fet que no hi hagi hagut pronunciaments molt explícitament negatius de la UE contra el procés ja és, en certa mesura, un èxit

- Vostè, junt amb Terricabras i Tremosa, a vegades amb Urtasun, han denunciat algunes actuacions polítiques de l'Estat, en relació a les estelades al Camp Nou, la detenció de Montse Venturós, la declaració de Carme Forcadell...

- Són petites incidències de recorregut. Ara ens trobem en un moment d'un pols. L'Estat estava jugant a l'immobilisme, per si nosaltres ens esgotem o ens dividim i ens barallem internament i, com no està passant no una cosa ni l'altra, l'Estat ha hagut de passar als elements aquests que són contraproduents per ells. La persecució judicial, les amenaces, el llenguatge agressiu... Si mantenim el cap fred i la determinació clara de tirar endavant i fer-ho bé, això serà un contrast i una evidència a favor nostra que ja va sent cada cop més visible des del Parlament i les institucions europees. Hem de tenir actitud continuada d'explicació i cada situació que es produeixi a l'Estat hem de fer que sigui entesa i reconeguda, però el millor que podem fer és basar la nostra aspiració en el terreny de la construcció europea. Ens hem de fer necessaris per a Europa, tan com ho puguin ser Holanda o Dinamarca, i aleshores haurem guanyat.

- Fins ara ha costat que hi hagués cap pronunciament formal de les institucions europees, però cada cop hi ha més veus que s'alcen. En converses privades, els han traslladat algun posicionament clar els representants de partits o institucions europees?

- Aquí hi ha un reflex de prudència extrema perquè, com estem en un club d'estats, i els grans partits que dominen l'escena europea són els majoritaris en aquest club, tothom va amb peus de plom. El sol fet que no hi hagi hagut pronunciaments molt explícitament negatius ja és, en certa mesura, un èxit. No vol que hàgim guanyat la batalla contra els tòpics negatius. El tòpic del nacionalisme insolidari, equivalent a la Lliga Nord, ja està bastant desmuntat. El que no és tan senzill és el del precedent, el qual diu que, si acceptessin un cas com el català, estarien abocats a haver d'afrontar i resoldre un reguitzell de casos llargs. Però el cert és que no hi ha massa casos equiparables. Hi ha una qüestió de fons, de com construïm Europa, i això no ho volen afrontar els grans estats. Cal més Europa, però al mateix temps cal retornar poder avall, als pobles, les nacions, les regions, les ciutats... Però si, en l'escenari actual, algun element és obvi que no va i no encaixa és l'estat en el sentit tradicional.
 
- En la cimera del referèndum, també va dir que aquest "no pot ser un objecte de mercadeig en al servei de cap tipus d'interessos". A què es referia?

- A que la democràcia no es negocia. Si hi hagués un escenari de diàleg real, estaria bé que es pogués discutir quina és la pregunta que fem, sempre i quan partíssim d'un reconeixement del fur, de la condició de Catalunya com a subjecte i que, a partir d'aquí, poguéssim establir en quina forma s'expressa aquest fur o com l'Estat exerceix la seva plurinacionalitat. Però això és precisament al que es neguen a admetre l'Estat i les principals forces polítiques, i llavors apareixen totes aquestes falses figures pseudodemocràtiques dels referèndums pactats i del diàleg. I aquest és un risc per nosaltres mateixos. Altres cops a la història hem caigut, forces com CiU o el PSC, en miratges prou evidents respecte del tipus de decisions o límits. Quan vam pactar l'Estatut, ja va passar això, quan vam pactar el model de finançament va tornar-hi... Hem d'anar en compte de no caure-hi de nou. El risc és que la classe política catalana deixi de ser coherent amb el que la societat està demanant.

- Quan escolta Lluís Rabell demanant "referèndum pactat o referèndum pactat", creu que la defensa del referèndum no és ferma?

- No és que no sigui ferma, és que no és res. Una posició com la que expressa Rabell la puc entendre com a expressió del que seria desitjable, però en l'escenari que estem, on és tan evident la posició de l'Estat i les grans forces polítiques espanyoles, insistir en plantejar-ho amb el que seria desitjable i el millor és sinònim d'abandonament, de renúncia. És una posició perfectament legítima, però és col·locar-nos explícitament en una situació de subordinació i d'espera a que les condicions, les circumstàncies i voluntats del conjunt de l'Estat ho permetin. Si això ho repeteixes enmig de l'impuls per obtenir una resposta positiva i reconeixement del fur és que abandones aquest reconeixement. Però insisteixo, no estem lliures ningú de caure en un grau de renúncia d'efectes similars.

Jo estic tan convençut que votaré que sí al referèndum perquè l'únic que em puc imaginar és el que està plantejat amb una pregunta clara

- Encara que arribés una oferta de l'Estat, vostè té clar que votaria que sí al referèndum?

- Sí, és clar. El que és absurd és fer futuribles. Jo estic tan convençut que votaré que sí perquè l'únic que em puc imaginar és el que està plantejat amb una pregunta clara. Si es produís aquest diàleg real, de ser veritat, hi hauríem d'entrar, no sóc partidari de rebutjar-lo per principis. Sóc partidari de rebutjar el fals diàleg, al pur mercadeig. Però anticipar aquests escenaris... Si l'Estat fes un acte de reconeixement de la plurinacionalitat, explicités que Catalunya té totes les capacitats en l'àmbit fiscal... Té cap tipus de versemblança aquest tipus d'especulacions?

- I a Catalunya, confia que tothom aguanti fins al final?

- Ho deia fa un moment. A mi no em complau criticar Rabell o Catalunya Sí que es Pot, jo el que vull és intentar convèncer-los que deixin d'ajudar l'adversari, que és el que fan, tot i que no ho vulguin. Pel que fa a la resta, no n'hi ha prou amb decisions institucionals o la convocatòria del referèndum, fa falta estar disposats, arribat el moment, que el conjunt de la societat catalana, acompanyi, participant i assumint les conseqüències. Un moment haurem de prendre les decisions de desconnexió efectives, a nivell institucional, però també econòmic, social, fiscal... Aquesta és la qüestió de fons i quan haurem de demostrar que tenim determinació col·lectiva i tremp social per aguantar aquest pols. I aquí és on els partits i la societat civil ha de ser capaç de mantenir aquest binomi d'unitat i diversitat.

La manera de desfer l'empat actual és obrir a la societat catalana el desplegament del país, abans i després del referèndum, fer-la conscient del que està en joc

- Vostè aposta per un gran debat per definir el nou país, en un procés constituent que abarqui diferents àmbits.

- Sóc partidari del que en deia uns estats generals, que el país sàpiga que està en condicions de construir-se en termes constitucionals. Hi ha molts més àmbits de decisió del que nosaltres mateixos ens podem imaginar. Si anem a totes i de veritat, hem de parlar de justícia, educació..., però no de com canviem la Lomce, sinó d'una altra cosa. No hem de partir de zero, sinó del que som, del que tenim, de la nostra història i realitat, però amb un grau de llibertat molt més ampli, i això demana la participació real de tots els sectors socials i professionals, dels treballadors, sindicats i empresaris... dels ciutadans, en definitiva. Que no ho deixin només en mans dels que convoquen el referèndum, hi ha un risc de delegació excessiva.

- Però el fet que no s'hagi iniciat el debat, tan a prop del referèndum, és una feblesa?

- La manera de desfer l'empat actual és obrir a la societat catalana el desplegament abans i després del referèndum, fer-la conscient del que està en joc, del que pot guanyar o perdre si hi renuncia.
 
- La pugna pel nom amb el PDECat està resolta?

- Formalment sí, amb una decisió de les autoritats competents espanyoles amb uns termes que diu que no hi havia confusió i que el registre de la formació del Partit Català d'Europa segueix disponible per ser activada en el moment en què algú ho decideixi.

- I què li sembla aquesta solució?

- Han dit que són dos noms són compatibles i que el Partit Català d'Europa es pot activar. Per què no s'ha fet encara? Perquè pretenia referir-se a un ampli procés d'agregació política inequívocament progressista, però també amb transversalitat, que està sobre la taula.

- Pretén activar el Partit Català d'Europa?

- No ho sé, veurem com acaba. Ara hi ha una dispersió de forces progressistes que no és bona per a ningú.

No sé si activaré el Partit Català d'Europa, ara ja hi ha una dispersió de forces progressistes que no és bona per a ningú

- Vostè es va mostrar crític amb el rumb de MES, partit que va contribuir a impulsar. Cap a on hauria de caminar el socialisme sobiranista?

- En aquest procés d'agregació cap a un gran espai progressista català, però són decisions que caldrà prendre en el seu dia. A Europa és urgent la construcció d'un gran partit demòcrata europeu que aplegui el socialismes democràtic i l'ecologisme, amb partits com ERC o a la seva esquerra, dins el grup de l'Esquerra Europea, amb Syriza. Una part de la solució per a Europa ha de comptar amb un gran partit polític ample i divers, però a la vegada fort, que aspiri a liderar aquesta reacció europea. En la deguda escala, és necessari que passi a casa nostra. Avui hi ha una centralitat d'ERC en aquest espai, però també és evident que aquesta centralitat no s'esgota amb el seu espai. Igual que el PDECat està intentant reconstruir l'espai -algú a vegades s'enfada si ho dic- de centre-dreta, hi ha una evident necessita de construir un gran espai d'esquerra i centre-esquerra.

- Aposta per una convergència per ERC, els socialistes sobiranistes, els comuns...

- Sí, una convergència conscient, no parlo d'absorcions, renúncies o dissolucions, que tothom representi el que representa.

No cal fer massa esforços per saber en quin moment el PSC ha tingut les màximes cotes de representació i sobre quines posicions estava

- Deixi'm preguntar-li pel PSC. Com el veu?

- PS... què? El PSC ja ha perdut la C i alguns dies ha perdut la S. Seriosament, estic convençut que en aquesta agregació progressista hem de comptar amb molta gent que han format dels sectors socials que el PSC ha representat històricament, encara que ho hagi deixat de fer o ho faci de manera molt més minsa. Més que esperar que es moguin, hem de treballar perquè el que han representat estigui inclòs en aquest projecte de futur.

- Amb Núria Parlon al capdavant li veuria més futur?

- No vull entrar-hi, no els conec prou. I no és una qüestió de matís personal, el PSC ha adoptat orgànicament una altra posició, diferent a la dels orígens i de quan era reformador. No cal fer massa esforços per saber en quin moment el PSC ha tingut les màximes cotes de representació i sobre quines posicions estava.

- Per acabar, quina serà la seva activitat política a partir d'ara?

- Col·laboraré amb una posició d'acompanyament la Fundació Catalunya Europa, que treballarà per col·laborar per mirar d'obtenir resultats concrets en l'àmbit que comentàvem, de com Catalunya s'acosta i s'explica a Europa i de com participa i construeix Europa. És un think tank, intentarem contribuir a posar a les mans del país el coneixement, la capacitat d'aproximació a altres realitats, l'hàbit de cooperació amb altres parts d'Europa, i això pot donar molt de si.