05
de gener
del
2017
Actualitzat
el
09
de febrer
a les
17:50h
La primera festa de Reis documentada a Barcelona és del 1855, tot i que sabem que ja hi havia hagut celebracions en el segle XVIII. Als Països Catalans, la segona ciutat de la qual es té notícia de celebració de cavalcades reials va ser Alcoi, el 1866. Si parlem dels tres mags d’Orient en processó, però, la seva aparició és molt anterior, ja que des del segle XIV se’ls podia veure en processó pels carrers de la capital catalana durant la celebració del Corpus. Des de finals del XIX, d’una manera o altra, Melcior, Gaspar i Baltasar han estat presents en l’imaginari i en els carrers. Però la cavalcada dels monarques que vénen de Betlem per terres catalanes va ser interrompuda durant la Guerra Civil.
La historiadora Judit Pujadó, autora de Nit de Reis. Les cavalcades a Barcelona (El Mèdol), ha estudiat la festa i assegura a NacióDigital que “la manera de celebrar els Reis permet de seguir les transformacions produïdes en la nostra societat al llarg de tots els temps”. Pujadó explica que “els primers anys sortien pels carrers joves distingits de l’alta societat repartint caramels. Des de finals del XIX, la celebració té un component caritatiu i benèfic en què se solien dur regals als nens de la Casa de la Caritat”.
Eren les entitats religioses i els centres catòlics els qui duien el pes de l’organització de la festa en aquells anys. És així a tot Catalunya. A Barcelona, a finals de segle també es va instal·lar al carrer la primera bústia reial perquè la mainada pogués enviar la seva carta amb destinació a Orient. Ja entrat el segle s’iniciaria una altra de les tradicions del cicle nadalenc com és la fira de Reis a la Gran Via de Barcelona.
El component caritatiu de les celebracions populars dels Reis es va mantenir, amb iniciatives curioses, com la de l’Arbre de Noel, una proposta de sectors benestants que organitzaven una festa per a nens a l’Hotel Majestic, els anys vint.
Fora Reis, punys enlaire
República i Reis fan de mal conjugar. Però la proclamació de la Segona República, segons Pujadó, no va suposar cap canvi substancial en la celebració dels Reis, malgrat el component marcadament laic dels governs d’aquell moment. Les coses van canviar radicalment amb l’esclat de la Guerra Civil.
L’aixecament militar feixista va desfermar un procés revolucionari que a Catalunya va ser liderat en un primer moment pel moviment anarcosindicalista. La ràbia contra l’Església com a institució, vista com a aliada dels poders tradicionals, va provocar una persecució contra els religiosos i alhora contra tot símbol vinculat al catolicisme. Les festes no foren una excepció.
El 12 de desembre de 1936, un decret de la Generalitat va suprimir la festa de Reis. Una decisió que no es pot deslligar del moment d’efervescència i de l’onada anticlerical que vivia el país. Però ningú vol deixar els nens sense joguines. En el seu lloc, la festa serà laica i adopta fórmules diferents segons el lloc. A Barcelona, s’organitza per als dies de l’1 al 7 de gener de 1937 una Setmana de l’Infant, en què s’ofereixen diversos espectacles per a la mainada. Hi ha repartiments de joguines i es fa un ball popular a la plaça de Catalunya. Pujadó recorda que “són uns Reis diferents, desproveïts de tota referència explícitament religiosa, i que fan que desapareguin els espectacles que se solien fer amb motiu confessional. Això es percep també en l’oferta teatral d’aquells dies”.
En efecte, els muntatges de temàtica cristiana que se solien veure són substituïts per d’altres que volen mostrar valors ideològics diferents. Per exemple, el gener del 37 es posa en escena a Barcelona La guardia cuidadosa, un entremès de Cervantes de temàtica amorosa que defensa la llibertat de la dona a l’hora d’elegir la seva parella.
La solidaritat amb els nens refugiats serà un element present en les celebracions dels anys 1937 i 1938. Judit Pujadó ho explica: “L’Ajut Infantil de la Rereguarda organitza actes per als nens de Madrid fugits del front bèl·lic. Al Teatre Principal Palace de Barcelona es fa una festa amb assistència massiva en què es reparteixen joguines als menuts i part dels presents aixeca el puny. Són instants de solidaritat republicana en plena guerra contra el feixisme. Les apel·lacions als “nens pobres” que també tenen dret als regals deixen pas a un nou llenguatge, de combat contra els militars revoltats i de camaraderia revolucionària”.
En altres llocs, la festa adopta fórmules diferents però sempre amagant el component religiós. A Tarragona, se celebra la Festa per la Infància amb un acte molt semblant al de Barcelona en suport als nens de famílies refugiades. A Manresa, el gener del 1937 els mags d'Orient són substituïts per un Pare Noel acompanyat d'uns follets que van repartint les joguines a la mainada. L'escenificació era molt semblant a la tradicional.
A València, capital de la República des que el govern va abandonar Madrid, el 5 de gener del 1937 hi ha una curiosa cavalcada laica, en què desfilen tres al·legories que representen, no pas Melcior, Gaspar i Baltasar, sinó la llibertat, la igualtat i la fraternitat, enmig de crides a la revolució i a Largo Caballero, que era aleshores el cap del govern.
Són uns Reis diferents els que organitzen les forces del bàndol republicà. Hi ha partits que munten les seves fires de joguines, com és el cas de les Joventuts del PSUC. Però l’efervescència del 1937 deixa pas a uns Reis del 1938 ja molt diferents. La guerra s’allarga i amb mal pronòstic i tot i que es continuen fent les festes de la infància, mobilitzen menys gent. Com recorda Pujadó, “l’entusiasme decau i el gener del 1939 ja no hi ha cap celebració. L’ambient ja no està per festes. El dia 26 de gener, els franquistes entren a Barcelona”.
El 1942, la primera cavalcada després de la guerra
Després de la Guerra Civil, tornen els Reis. En molts indrets, és l’organització juvenil de la Falange qui s’encarrega de la celebració. A Barcelona serà diferent. La primera cavalcada que se celebra és organitzada per l’Ajuntament el 1942, i una mica per casualitat. Judit Pujadó ho explica: “La idea sorgeix d’una conversa entre un funcionari, Manuel Ribé, i Joaquim Bartolí, el propietari dels Estudis Bartolí, que es dedicava a l’escenografia teatral i d’espectacles. Tots dos es van engrescar mútuament i van decidir muntar una cavalcada des del consistori”.
Ribé i Bartolí van donar un caire propi a la festa a Barcelona que s’ha mantingut sempre: “Que fos diferent a les que s’havien fet i que tingués més d’espectacle que d’acte sagramental. Per això –explica la historiadora-, la cavalcada de Barcelona és menys clàssica i historicista que la resta. Hi ha uns reis i una carrossa però s’inclouen molts elements que pretenen despertar la imaginació de la mainada”.
La historiadora Judit Pujadó, autora de Nit de Reis. Les cavalcades a Barcelona (El Mèdol), ha estudiat la festa i assegura a NacióDigital que “la manera de celebrar els Reis permet de seguir les transformacions produïdes en la nostra societat al llarg de tots els temps”. Pujadó explica que “els primers anys sortien pels carrers joves distingits de l’alta societat repartint caramels. Des de finals del XIX, la celebració té un component caritatiu i benèfic en què se solien dur regals als nens de la Casa de la Caritat”.
Eren les entitats religioses i els centres catòlics els qui duien el pes de l’organització de la festa en aquells anys. És així a tot Catalunya. A Barcelona, a finals de segle també es va instal·lar al carrer la primera bústia reial perquè la mainada pogués enviar la seva carta amb destinació a Orient. Ja entrat el segle s’iniciaria una altra de les tradicions del cicle nadalenc com és la fira de Reis a la Gran Via de Barcelona.
El component caritatiu de les celebracions populars dels Reis es va mantenir, amb iniciatives curioses, com la de l’Arbre de Noel, una proposta de sectors benestants que organitzaven una festa per a nens a l’Hotel Majestic, els anys vint.
Fora Reis, punys enlaire
República i Reis fan de mal conjugar. Però la proclamació de la Segona República, segons Pujadó, no va suposar cap canvi substancial en la celebració dels Reis, malgrat el component marcadament laic dels governs d’aquell moment. Les coses van canviar radicalment amb l’esclat de la Guerra Civil.
L’aixecament militar feixista va desfermar un procés revolucionari que a Catalunya va ser liderat en un primer moment pel moviment anarcosindicalista. La ràbia contra l’Església com a institució, vista com a aliada dels poders tradicionals, va provocar una persecució contra els religiosos i alhora contra tot símbol vinculat al catolicisme. Les festes no foren una excepció.
El 12 de desembre de 1936, un decret de la Generalitat va suprimir la festa de Reis. Una decisió que no es pot deslligar del moment d’efervescència i de l’onada anticlerical que vivia el país. Però ningú vol deixar els nens sense joguines. En el seu lloc, la festa serà laica i adopta fórmules diferents segons el lloc. A Barcelona, s’organitza per als dies de l’1 al 7 de gener de 1937 una Setmana de l’Infant, en què s’ofereixen diversos espectacles per a la mainada. Hi ha repartiments de joguines i es fa un ball popular a la plaça de Catalunya. Pujadó recorda que “són uns Reis diferents, desproveïts de tota referència explícitament religiosa, i que fan que desapareguin els espectacles que se solien fer amb motiu confessional. Això es percep també en l’oferta teatral d’aquells dies”.
En efecte, els muntatges de temàtica cristiana que se solien veure són substituïts per d’altres que volen mostrar valors ideològics diferents. Per exemple, el gener del 37 es posa en escena a Barcelona La guardia cuidadosa, un entremès de Cervantes de temàtica amorosa que defensa la llibertat de la dona a l’hora d’elegir la seva parella.
La solidaritat amb els nens refugiats serà un element present en les celebracions dels anys 1937 i 1938. Judit Pujadó ho explica: “L’Ajut Infantil de la Rereguarda organitza actes per als nens de Madrid fugits del front bèl·lic. Al Teatre Principal Palace de Barcelona es fa una festa amb assistència massiva en què es reparteixen joguines als menuts i part dels presents aixeca el puny. Són instants de solidaritat republicana en plena guerra contra el feixisme. Les apel·lacions als “nens pobres” que també tenen dret als regals deixen pas a un nou llenguatge, de combat contra els militars revoltats i de camaraderia revolucionària”.
En altres llocs, la festa adopta fórmules diferents però sempre amagant el component religiós. A Tarragona, se celebra la Festa per la Infància amb un acte molt semblant al de Barcelona en suport als nens de famílies refugiades. A Manresa, el gener del 1937 els mags d'Orient són substituïts per un Pare Noel acompanyat d'uns follets que van repartint les joguines a la mainada. L'escenificació era molt semblant a la tradicional.
A València, capital de la República des que el govern va abandonar Madrid, el 5 de gener del 1937 hi ha una curiosa cavalcada laica, en què desfilen tres al·legories que representen, no pas Melcior, Gaspar i Baltasar, sinó la llibertat, la igualtat i la fraternitat, enmig de crides a la revolució i a Largo Caballero, que era aleshores el cap del govern.
Són uns Reis diferents els que organitzen les forces del bàndol republicà. Hi ha partits que munten les seves fires de joguines, com és el cas de les Joventuts del PSUC. Però l’efervescència del 1937 deixa pas a uns Reis del 1938 ja molt diferents. La guerra s’allarga i amb mal pronòstic i tot i que es continuen fent les festes de la infància, mobilitzen menys gent. Com recorda Pujadó, “l’entusiasme decau i el gener del 1939 ja no hi ha cap celebració. L’ambient ja no està per festes. El dia 26 de gener, els franquistes entren a Barcelona”.
El 1942, la primera cavalcada després de la guerra
Després de la Guerra Civil, tornen els Reis. En molts indrets, és l’organització juvenil de la Falange qui s’encarrega de la celebració. A Barcelona serà diferent. La primera cavalcada que se celebra és organitzada per l’Ajuntament el 1942, i una mica per casualitat. Judit Pujadó ho explica: “La idea sorgeix d’una conversa entre un funcionari, Manuel Ribé, i Joaquim Bartolí, el propietari dels Estudis Bartolí, que es dedicava a l’escenografia teatral i d’espectacles. Tots dos es van engrescar mútuament i van decidir muntar una cavalcada des del consistori”.
Ribé i Bartolí van donar un caire propi a la festa a Barcelona que s’ha mantingut sempre: “Que fos diferent a les que s’havien fet i que tingués més d’espectacle que d’acte sagramental. Per això –explica la historiadora-, la cavalcada de Barcelona és menys clàssica i historicista que la resta. Hi ha uns reis i una carrossa però s’inclouen molts elements que pretenen despertar la imaginació de la mainada”.