04
de gener
del
2017
Actualitzat
el
05
de gener
a les
7:27h
Federico Trillo (Cartagena, 1952) va enamorar-se de l’obra de Shakespeare un dia del 1981, llegint Macbeth, que és la història de la degeneració del poder. Tant el va atreure que fins i tot va decidir fer la tesi doctoral sobre El poder polític en els drames de Shakespeare, que va defensar a la Complutense sent president del Congrés. Aquests dies, tasta en primera persona els fruits d’un exercici del poder fet de desmesura. Ha estat un informe del Consell d’Estat deixant en evidència les seves negligències en la tragèdia del Iak-42 el que l’ha retornat a un primer pla que, aquest cop, no desitjava.
Ha hagut de ser el Consell d’Estat el que l’ha posat contra les cordes. Precisament a ell, que va guanyar les oposicions a lletrat de l’organisme. No deixa de ser també irònic que la comissió permanent del Consell –que va aprovar el dictamen per unanimitat- sigui presidit per un company seu de partit, Romay Beccaría.
Trillo va pertànyer al cos jurídic de l’Armada, abans d’entrar en l’Aliança Popular de Manuel Fraga. Amb José María Aznar, va ser president del Congrés en la primera legislatura de l’aznarato i ministre de Defensa en la segona, la de la majoria absoluta, quan la prudència i els equilibris van cedir el terreny a l’encegament i l’excés. Va ser precisament en aquesta etapa quan es va produir l’accident del Iak-42. L’Espanya d’Aznar somiava a ser protagonista de l’escenari mundial, del bracet dels Estats Units, mentre l’Estat transportava els seus soldats en avions de tercera.
Estratega judicial del PP
Després de la derrota inesperada del 2004, el PP va tornar a l’oposició i Trillo va ser el cap de l’assessoria jurídica del partit. De fet, sempre havia estat l’ideòleg de l’estratègia del partit en els temes més delicats que afectaven la justícia. Durant el govern de Felipe González, va ser qui dirigia l’ofensiva contra tots els casos de corrupció que van esquitxar l’executiu socialista, des de Filesa al cas Guerra. Quan eren els seus els sospitosos, Trillo s’abocava a tot tipus de campanyes de desprestigi. Els qui han seguit la seva trajectòria li atribueixen la campanya de descrèdit llançada contra el jutge Luis Manglano que investigava el cas Naseiro de finançament irregular del PP. És probable que aleshores ja llegís Ricard III.
El 31 d’agost del 2006, el PP va presentar el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut de Catalunya davant el TC. El signaven Trillo i Soraya Sáenz de Santamaría. El recurs escometia contra el preàmbul i 113 dels 224 articles. Des del concepte de nació a l’obligatorietat de conèixer el català i la immersió lingüística, passant per les competències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i la bilateralitat de relacions amb l’Estat, el recurs era una esmena a la totalitat al nou Estatut que tant havia costat tirar endavant. Trillo ha estat un dels responsables de la judicialització de la política catalana i d'intentar guanyar en els tribunals el que els vots no els donaven.
Va ser Trillo qui va dirigir el discurs del seu partit contra el nou Estatut, tot i que moltes declaracions eren protagonitzades per Sáenz de Santamaría. Ell va ser qui va teixir una maquinària de poder entre la dreta política que ell representava i els sectors conservadors de la judicatura. Una aliança que s’ha plasmat en les majories al Tribunal Constitucional i en el Consell General del Poder Judicial.
Les tasques que va fer Trillo per al seu partit van ser delicades i Mariano Rajoy, que no ha llegit Shakespeare però que coneix tan bé com Trillo les clavegueres del poder, va fer-lo ambaixador a Londres, una legació on anteriorment s’han refet carreres polítiques (Manuel Fraga, però també Fernando Morán).
Julieta de Micheo i la connexió amb l’Opus
L’ara diplomàtic ha tingut sempre al seu costat Julieta de Micheo, que l’ha acompanyat al llarg del seu camí. Ha estat la seva principal col·laboradora en els anys al ministeri, i després a l’ambaixada. Es van conèixer a l’Opus Dei, la prelatura catòlica conservadora a la qual pertanyen tots dos. La complicitat és total, fins al punt que De Micheo va “heretar” l’escó de Trillo per Alacant. Que l’ambaixador continua movent els fils en el nucli dur del govern i del PP ho corrobora el fet que Julieta de Micheo acaba de ser nomenada cap de gabinet de la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat.
Rajoy torna a ensopegar amb el llegat d’Aznar
A les peticions de tota l’oposició reclamant la destitució de Trillo, Mariano Rajoy ha respost mirant cap a un altre costat i defensant la innocència de l’exministre. Però ja se sap fins on arriba el suport de Rajoy quan un dels seus és víctima d’un desgast que pot acabar afectant el propi president del govern. També Rita Barberà era amiga de l’ànima.
Amb el dictamen del Consell d’Estat, Rajoy torna a ensopegar amb el llegat d’Aznar. Trillo representa el pitjor del que van ser els vuit anys de mandat de l’expresident i ha estat una peça clau en l’estratègia contra Catalunya. A diferència de Sáenz de Santamaría, a més, mai ha fet la més mínima autocrítica. Les declaracions de la vicepresidenta insinuant que algun error va cometre el PP amb Catalunya ja va provocar un comunicat molt dur de la Faes.
Amb una particular lectura d’Escrivá de Balaguer (“el que s’ha de fer es fa, sense vacil·lar, sense miraments…” diu a Camino) i de Shakespeare, Trillo se n’ha sortit fins ara. Macbeth diu en un moment de la gran obra de l’anglès que “el que ha començat amb el mal, només amb el mal es fa més fort”. Potser aquí hi ha la raó de la llarga supervivència de Trillo en la política espanyola. Però també a Macbeth li va arribar la seva hora.
Ha hagut de ser el Consell d’Estat el que l’ha posat contra les cordes. Precisament a ell, que va guanyar les oposicions a lletrat de l’organisme. No deixa de ser també irònic que la comissió permanent del Consell –que va aprovar el dictamen per unanimitat- sigui presidit per un company seu de partit, Romay Beccaría.
Trillo va pertànyer al cos jurídic de l’Armada, abans d’entrar en l’Aliança Popular de Manuel Fraga. Amb José María Aznar, va ser president del Congrés en la primera legislatura de l’aznarato i ministre de Defensa en la segona, la de la majoria absoluta, quan la prudència i els equilibris van cedir el terreny a l’encegament i l’excés. Va ser precisament en aquesta etapa quan es va produir l’accident del Iak-42. L’Espanya d’Aznar somiava a ser protagonista de l’escenari mundial, del bracet dels Estats Units, mentre l’Estat transportava els seus soldats en avions de tercera.
Estratega judicial del PP
Després de la derrota inesperada del 2004, el PP va tornar a l’oposició i Trillo va ser el cap de l’assessoria jurídica del partit. De fet, sempre havia estat l’ideòleg de l’estratègia del partit en els temes més delicats que afectaven la justícia. Durant el govern de Felipe González, va ser qui dirigia l’ofensiva contra tots els casos de corrupció que van esquitxar l’executiu socialista, des de Filesa al cas Guerra. Quan eren els seus els sospitosos, Trillo s’abocava a tot tipus de campanyes de desprestigi. Els qui han seguit la seva trajectòria li atribueixen la campanya de descrèdit llançada contra el jutge Luis Manglano que investigava el cas Naseiro de finançament irregular del PP. És probable que aleshores ja llegís Ricard III.
El 31 d’agost del 2006, el PP va presentar el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut de Catalunya davant el TC. El signaven Trillo i Soraya Sáenz de Santamaría. El recurs escometia contra el preàmbul i 113 dels 224 articles. Des del concepte de nació a l’obligatorietat de conèixer el català i la immersió lingüística, passant per les competències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i la bilateralitat de relacions amb l’Estat, el recurs era una esmena a la totalitat al nou Estatut que tant havia costat tirar endavant. Trillo ha estat un dels responsables de la judicialització de la política catalana i d'intentar guanyar en els tribunals el que els vots no els donaven.
Va ser Trillo qui va dirigir el discurs del seu partit contra el nou Estatut, tot i que moltes declaracions eren protagonitzades per Sáenz de Santamaría. Ell va ser qui va teixir una maquinària de poder entre la dreta política que ell representava i els sectors conservadors de la judicatura. Una aliança que s’ha plasmat en les majories al Tribunal Constitucional i en el Consell General del Poder Judicial.
Les tasques que va fer Trillo per al seu partit van ser delicades i Mariano Rajoy, que no ha llegit Shakespeare però que coneix tan bé com Trillo les clavegueres del poder, va fer-lo ambaixador a Londres, una legació on anteriorment s’han refet carreres polítiques (Manuel Fraga, però també Fernando Morán).
Julieta de Micheo i la connexió amb l’Opus
L’ara diplomàtic ha tingut sempre al seu costat Julieta de Micheo, que l’ha acompanyat al llarg del seu camí. Ha estat la seva principal col·laboradora en els anys al ministeri, i després a l’ambaixada. Es van conèixer a l’Opus Dei, la prelatura catòlica conservadora a la qual pertanyen tots dos. La complicitat és total, fins al punt que De Micheo va “heretar” l’escó de Trillo per Alacant. Que l’ambaixador continua movent els fils en el nucli dur del govern i del PP ho corrobora el fet que Julieta de Micheo acaba de ser nomenada cap de gabinet de la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat.
Rajoy torna a ensopegar amb el llegat d’Aznar
A les peticions de tota l’oposició reclamant la destitució de Trillo, Mariano Rajoy ha respost mirant cap a un altre costat i defensant la innocència de l’exministre. Però ja se sap fins on arriba el suport de Rajoy quan un dels seus és víctima d’un desgast que pot acabar afectant el propi president del govern. També Rita Barberà era amiga de l’ànima.
Amb el dictamen del Consell d’Estat, Rajoy torna a ensopegar amb el llegat d’Aznar. Trillo representa el pitjor del que van ser els vuit anys de mandat de l’expresident i ha estat una peça clau en l’estratègia contra Catalunya. A diferència de Sáenz de Santamaría, a més, mai ha fet la més mínima autocrítica. Les declaracions de la vicepresidenta insinuant que algun error va cometre el PP amb Catalunya ja va provocar un comunicat molt dur de la Faes.
Amb una particular lectura d’Escrivá de Balaguer (“el que s’ha de fer es fa, sense vacil·lar, sense miraments…” diu a Camino) i de Shakespeare, Trillo se n’ha sortit fins ara. Macbeth diu en un moment de la gran obra de l’anglès que “el que ha començat amb el mal, només amb el mal es fa més fort”. Potser aquí hi ha la raó de la llarga supervivència de Trillo en la política espanyola. Però també a Macbeth li va arribar la seva hora.